divendres, 4 de juliol del 2008

Primer divendres de juliol...i les esperades pluges dels monzons no acaben d'arribar al districte d'Anantapur. És una de les zones més seques del país, pràcticament només plou els mesos de juliol i agost... El paisatge d'aquesta zona és una gran planície, amb alguna muntanyeta pedregosa de tant en tant, aïllada, amb molts camps de cultiu i amb pobles a peu de carretera. La terra d'aquí es veu que és molt poc fèrtil...sumant això i la sequera costa poc entendre que és una de les zones més pobres de la Índia. La gent viu sobretot de la pagesia o del que pot, és ben bé una zona de vaques "flaques"...
El dia ha estat força tranquil, tenim menys nens ingressats i a més estàn força bé. El Nagendra està per fi adormit, sedat, penso que probablement demà quan tornem a l'hospital ja no hi serà. El seu aspecte d'ara és horrorós, està inflat, abotargat, ple de petèquies i morats pel dèficit de plaquetes...però al menys no crida. Les seves constants aquesta tarda eren cada cop més febles... jo abans de marxar de l'hospital ja li he dit adéu, li he dit que em sabia molt greu no poder-li oferir més solucions, i també haver-li fet patir tant dolor durant tants dies. També li he dit que em sabia greu no saber telugu per poder parlar més directament amb la seva mare... si aquestes situacions son complicades de per si, imagineu-vos amb una barrera lingüística de l'alçada d'un campanar...
Avui la Maura ha anat a Kanekal, hi anem un dia cada una, o sigui que he passat visita sola. La Shantama i la seva mare han anat amb ella i el conductor al cotxe, es veu que la Shantama estava contentíssima de ser a casa seva, amb el seu somriure especialment radiant...Amb la Maura s'han intercanviat el telèfon, li ha dit que nosaltres erem les seves "best friends"... D'aquí a dues setmanes em toca a mi anar a Kanekal, espero que vingui a visitar-se.
Els altres nens ingressats estan prou bé. El Pavan, el Shiva i dues nenes més: una per començar tractament antirretroviral i una per estudi de possible tuberculosi. El Reddeja, el nen que ens va preocupar que no tingués greus efectes secundaris de la medicació, finalment vam poder reintroduir els mateixos medicaments sense que tingués reacció...i ja és a casa seva. És orfe, i viu enganxat a les faldilles de la seva àvia. No saben quants anys té, no en tenen ni idea. Amb els nens sans més o menys tenim ull, però els nens infectats per VIH i que tenen la malaltia activa, sempre són més baixos i prims del que tocaria, i sovint tenim sorpreses en comprovar que nens de quatre anys pesen igual que un nen sa d'un any...
Ah! I avui ha vingut el Laxmi Reddy a control, el nen que tant ens va preocupar els primers dies...està bé, li hem anat baixant la cortisona i està molt content. Té certa afectació cerebral per la infecció, i no és ni molt menys un nen normal. Parla molt poc, té un caminar molt peculiar, fa cara de badoc tot el dia... ara que es troba bé, francament crida molt l'atenció.
I res, demà torna a ser dissabte una altra vegada, les setmanes passen volant! Al matí treballarem i a la tarda marxarem un altre cop cap a Anantapur, de colònies una altra vegada. No sé què farem, dissabte reposar una mica i diumenge alguna excursioneta pels voltants de la ciutat, encara ens queden algunes coses per veure.
No sé si tindré temps d'escriure al blog, espero que trobi alguna estoneta perquè per mi és una estona de relax que se'm posa molt bé. Milions de gràcies pels comentaris que aneu enviant.
Apa, a descansar.
Molt bona nit, petons i gràcies.

3 comentaris:

Núria ha dit...

M'encanta llegir el teu blog, no t'ho havia dit encara, ho faig quasi cada dia. Una abraçada ben forta,

Núria Puigbó (l'altra Núria, jo crec que encara hi ha algú que no sabria posar el cognom a la cara encertada!)

Jorge ha dit...

Hola Nuria soy Jorge el del docu sobre Alba y Nuria. Gracias por el link a nuestro blog, la proxima semana tenemos que publicar la segunda versión con mas fotos y mas videos. Si no te importa haremos un link al tuyo.
He estado leyendo tus textos y me dejaste con las lagrimas en el teclado!
Es precioso y doloroso todo lo que explicas. De verdad admirable el trabajo de las 3.
En fin ya nos veremos mas tarde y charlamos. Hoy musiquita y cenita en Sidharta.
Apa fins dp

Anònim ha dit...

Hola, avui he plorat al llegir la pàgina. Ara heu de lluitar per els que queden, el Pavan, el Laxmi Reddy...Espero que la estada a "colonies" us probi i torneu amb forçes renovades. Un petò