Malgrat ser diumenge, una trucada telefònica a les vuit del matí ens ha posat en marxa...
Ahir vam plegar tard, xerrant amb els nous convidats mentre ens picaven els mosquits de la terrasseta...ens ha costat arrencar motors, la veritat.
Resulta que un dels dous nounats que tenim ingressats per deshidratació, concretament el segon d'ells, ha passat la nit molt irritable, amb l'abdomen molt distès, i no parava de plorar. Li hem dit a la enfermera que hi anavem de seguida...i mentre ens acabavem de treure la son de les orelles ens ha tornat a trucar, dient que havia fet un vòmit i després s'havia tornat blau i després no respirava! Amb els talons al cul hem anat cap a l'hospital, però ja era massa tard. Suposem que haurà fet una aspiració massiva pel vòmit. Altres hipòtesis són algun problema intestinal com una perforació o una obstrucció, però ens crida l'atenció un empitjorament tant brusc (ha estat perfecte de constants tota la nit)... Hem arribat i era ben mort. Amb la via posada i la màscara d'oxigen. És d'aquelles imatges que continues veient durant uns quants dies. En arribar hem preguntat a les enfermeres tots els detalls de com ha anat...i al voltant només hi havia silenci. De cop, la mare i l'àvia de la nena quan s'han adonat de la situació han esclatat en plors i crits. L''àvia ha sortit a fora al "claustre" i s'ha començat a revolcar per terra. Els queien unes llàgrimes enormes, per mi especialment pesades perquè ni eren previsibles ni esperables...i potser tampoc tolerables des del punt de vista mèdic. Hem estat massa lluny de l'hospital, hem arribat massa tard...
L'escena ha generat gran expectació a l'hospital. Els nens més petits evidentment no han entès res de res, continuaven com si res. El Shiva, amb el seu pijama de ratlles, no es perdia detall. Obria els ulls com unes taronges, no volia perdre's com netejaven el cos i com l'embolicaven amb un llençolet blanc. Se l'ha quedat mirant tot quiet, i m'ha dit que estava trist, que li sabia greu (en telugu, evidentment, l'enfermera ha traduit...). El meu sistema d'hiperdrenatge de llàgrimes s'ha vist activat una altra vegada, ha estat eficaç la major part del temps...
La mare encara portava les orelleres. A més a més li acabaven de fer una lligadura de trompes i ja no podrà tenir més fills. Té un nen més gran, menys mal.
Tornant cap a casa amb la Maura, força corpreses, hem tornat a analitzar i reanalitzar la situació...creiem que no hem estat negligents, però sempre queda aquella cosa, aquell "i si hagués..."... No podiem preveure que les coses anirien d'aquesta manera, no podiem avançar-nos als esdeveniments.
La resta del matí ens l'hem passat per casa, remenant l'ordinador, rentant roba,... els convidats han dormit fins les 2!! (avui els hi consentim perquè tenien jet lag, la veritat és que el viatge d'arribada aquí és una pallissa!). Hem menjat una mica i hem sortit cap a Anantapur, al costat de l'oficina central, on hi ha un altre hospital de RDT, on es fan lligadures de trompes com a xurros (4o o més al dia!). Es diu "family planning". Les puèrperes ingressen, i mentre es recuperen de la cirurgia, les àvies tenen cura dels nadons i surten al pati de l'hospital a banyar-los i fer-los massatges. És molt maco de veure, en primer lloc perquè n'hi ha molts alhora i fan molta patxoca. També perquè les àvies estan d'allò més cofoies amb els seus nets, te'ls ensenyen reiteradament per a que els facis fotos... A més a més, la metòdica és bonica i malgrat la brusquetat d'alguns gestos, molt tendre. Elles es posen assegudes, amb les faldilles arremangades i les cames tirades endavant. Col.loquen les seves cames com si fóssin un suport i a sobre hi posen al net, del dret, del revés, assegut,... i vinga aigua i vinga sabó i vinga fregues per tot arreu! Als ulls, a dins la boca, les cames, estiraments (sembla que algun dels nadons s'hagi de desmanegar, però no!). Un cop els tenen ben nets i eixuts, els pinten uns punts negres: a entre les celles, a una galta, al centre del tòrax, al palmell d'una mà i a la planta d'un peu (dret o esquerre segons sigui nen o nena) i per acabar, una bona empolsinada de pols de talc, començant per sobre dels punts negres. Els petits ploren molt durant l'acció, però un cop posat el talc, entren en una dolça estona de relax...
Jo he filmat vídeos, he acabat la reserva de tarja i de bateria de la càmara...
Després hem passat per l'oficina central un momentet (el Nacho va arribar sense maleta però ja l'ha recuperat), i per rematar el dia un voltet per Anantapur, per introduir als nostres inquilints a la trepidant activitat d'aquesta petita ciutat.
Hem arribat cansats, hem sopat a la cantina de l'Hospital i jo crec que aviat a dormir.
Podrien ser moltes les reflexions a fer després del dia d'avui...no cal ser encara més sensacionalista ni dramàtic, i me les guardaré per mi. L'ofici mèdic és una tasca que sovint resulta inabastable, però la imprevisió i les sorpreses desagradables com la d'avui costen de ser encaixades, per inabastables que siguin les possibilitats. La rapidesa de l'acció demana rapidesa de la reacció...potser en aquest medi es difícil assolir la velocitat i l'eficàcia suficent. Costa decidir fins a quin punt és el medi i fins a quin punt nosaltres...falten referències.
Demà torna a ser dilluns, i serem tres pediatres passant visita, la Rebe es penjarà el fonendo i vindrà amb nosaltres! Arribarem a l'hospital amb energia renovada i amb més ganes cada vegada de continuar aquesta trepidant tasca.
Apa doncs, molt bona nit i gràcies!