Avui ha estat sense cap mena de dubte, el dia més emocionant dels que hem viscut a la Índia. Voldria explicar-vos les coses per ordre però no puc, aniré al gra. El Pavan, el nen de la meningitis tuberculosa que hem vist com un autèntic vegetal durant molts dies i que mica en mica s'ha anat despertant....PARLA!!! I a més a més, sap el que diu!!!! Estavem passant visita tranquil.lament, la veritat és que al Pavan més que passar visita com fem amb els altres nens, estem amb ell una estona fent-li gimnàstica o mirant com li fan fer exercicis o estiraments... avui hem arribat a la seva cadira ortopèdica i allí estava assegut, menjant per boca pa que li peixia la seva àvia. Mentrestant l'avi no parava de fer-li massatges a les mans...treballen sempre a quatre mans! Li donen els trossos de pa a la mà i ell se'ls posa a la boca amb força torpesa encara, i després s'eixuga amb un drap...amb aquestes l'avi li anava dient coses i ell ha fet uns sorolls que semblaven vocals...l'avi s'ha quedat blanc i ha exclamat: ha dit "bagundí"!!! (significa estic bé)...i li hem començat a fer preguntes, li hem fet tornar a dir bagundí i ho diu bé! Després li he preguntat "com et dius" en telugu (és de les poques frases que sé dir...), se 'ha quedat mirant i em diu: Pavan. FANTÀSTIC!! Jo parpallejant més ràpid que habitualment he aconseguit drenar ràpid les llàgrimes que em negaven els ulls, la Maura no ho ha aconseguit i li regalimaven per la cara... El bombardeig de preguntes evidentment ha continuat...i ell continuava responent. Els avis no tocaven de peus a terra, ni les enfermeres, ni nosaltres...quina felicitat tant gran, i compartida! L'altra bona notícia és que hem engegat un pla de fisioteràpia rigurosa, i cada dia al matí anirà a una mena de gimnàs que hi ha a l'hospital on li faran sessions intensives...i a més el fisioterapeuta està posat en la organització dels nens amb deficiències físiques/mentals... la veritat és que ara ens interessa molt deixar el Pavan tant ben encarrilat com puguem quan nosaltres haguem de marxar...

Altres incidències del dia... tenim un nou ingrés, continuem la ratxa de patologia neonatal... un nen de 15 dies amb una sepsis i una deshidratació severa, que ha arribat talment per a intubar...però que hem mig remontat com hem pogut, i francament, ha respost molt bé. El més curiós del cas és que a primera hora del matí ha anat a l'hospital de Dharmabaram, un poble que hi ha a una mitja hora d'aquí... li han posat una via, una miqueta de suero, i l'han fet venir cap a Bathallapalí. La mare ha arribat tant panxa, amb el nen embolicat amb un drap (del qual només sobressortia la cànula barrejada amb un braçalet)...i amb un volant de derivació que concretament consistia en un trosset de paper minúscul amb quatre lletres totalment impossibles d'entendre... almenys no era l'alfabet telugu!! La resposta d'infermeria davant un cas com aquest ha estat a ritme indi, que no és ritme africà però gairebé,... sort que ens hem posat nosaltres a passar-li una càrrega de volum i una correcció de bicarbonat (la Maura ha fet de bomba d'infusió i la veritat és que se li dóna molt bé!!),... ara abans de marxar de l'hospital, el nen ja feia molt més bon aspecte... esperem que continui la tendència!

Ahir dilluns em vaig deixar d'explicar l'excursió de diumenge a la tarda...va ser tranquil.la però molt bonica. Val la pena que us en faci cinc cèntims. Vam anar fins a Bukaraya, el mateix poble on hi ha el temple dels micos agressius on haviem anat el diumenge anterior. Allí hi ha unes escoles de nens i nenes sordmuds, i una escola de nenes cegues. Els reporters hi anaven a jugar a volei amb els nens sord-muds, i nosaltres vam aprofitar per anar a visitar les escoles, on els nens estan interns. Vam estar jugant al "carrum", una mena de joc de taula indi amb les nenes sordes. En teniem una vintena al voltant, però hi havia un silenci sepulcral, només algun soroll gutural i prou...va ser especial. Elles reien, estaven contentes quan guanyaven i se'n reien de nosaltres (la veritat és que tiravem molt malament...és molt tècnic!)...però sempre en silenci! Després vem anar amb les cegues, ens van cantar cançons i vam fer jocs de picar de mans...algunes hi veien una mica, altres eren completament cegues i les haviem de col.locar per fer les fotos...

Ara hem anat a sopar amb uns quants metges de l'hospital, ha estat agradable, evidentment menjar amb els dits, cuixes de pollastre, després síndria i després arròs...

En fi, intentaré païr tot això...el sopar i totes les fantàstiques emocions d'avui...

Molt bona nit, petons i gràcies.