Un dia més, també a gran velocitat.
He començat el dia, com no, amorrada de nou a l'ordinador...aconseguiré acabar la base de dades!! El matí ha estat prou tranquilet, he pogut passar visita molt més tranquil.lament que ahir, i això sempre dóna una sensació molt bona. Anar fent, nen per nen, amb concentració... quan he arribat al Shiva he perdut una mica els papers, estava a 40 de febre, tremolant com una fulla i plorant de mal d'esquena. PLORANT. Es trobava fatal. No sé què coi té, vaja, sí, té una pneumonia però a la radiografia d'ahir no hi ha cap complicació, cap vessament ni res de res. No quadra amb aquest dolor d'avui, és paraespinal i difús i molt intens. Aquesta tarda li hem fet un TAC, encara no tinc el resultat... Està amb vòmits i diarrees, a més. Fet un nyap. El Pavan està impacient per marxar. Diu el seu avi que des del dia que vam dir que marxarien aviat cap al seu poble que li costa una mica dormir a les nits, està com espitós. Aquesta tarda he estat una bona estona parlant amb ells, hem passejat al Pavan i he difrutat de la fantàstica sensació de fer molt poca força en aguantar-lo. Realment les darreres setmanes ha recuperat molta força: al principi l'agafaves per les aixelles i tenies la sensació de que aguantaves tu tot el pes i ell intentava fer petites passes.... avui l'agafava de la mateixa manera però la meva funció era només donar equilibri i un puntet de força, però és ell qui manté tot el seu propi pes. Tota la familia està molt contenta, i jo també. L'avi ha ha contactat amb el professor de gimnàstica de l'escola per a que vingui a casa a estones a fer-li exercicis, no li haurà de pagar res perquè són molt amics. És tant tant bona persona que segur que és amic de tota la comarca. Ens dóna contínuament les gràcies pel nostre esforç i per la nostra feina, es sent com en deute... jo entre mi sempre penso que és ell i la seva dona qui han treballat de valent, dia a dia, per tirar al Pavan endavant. No s'han mogut d'allí. Ens han fet sempre cas, amb tota la ressignació. Mai s'han queixat de res, i mira que tal i com està el Pavan ara jo crec que tothom del món s'hagués enrabiat un moment o altre. El Pavan ha anat millorant però encara té una deficiència molt important...però ells no han defallit en cap moment. Si deiem massatges: ells feien massatges. Si deiem seure a la cadira: el Pavan a la cadira. Tot. Ara recordo el dia en que els vem explicar que tenia una lesió al cervell, que no sabiem fins a quin punt podria recuperar, que no hi havia cap prova que ho pugués detectar...i al cap d'uns quants dies ens van preguntar si podien tallar-li els cabells perquè no sabien si això podria afectar-li el cervell...
El Basha està molt content, es va trobant bé. A la sala de pediatria hi ha una estanteria tota plena de joguines (força trillades, per cert), hi ha un mono de drap que s'ha transformat en l'amic inseparable del Basha. Jo li dic que són el monkey number one i el monkey number two, i es peta de riure. El nen de l'adenoflemó avui li han drenat l'abscés (he fet una interconsulta a cirurgia, això és fantàstic!), els neonats continuen millorant, estan guapíssims. Hi ha molt moviment a la sala, està plena com un ou!
Consultes tranquil.les, tarda de base de dades... he vingut a casa a quarts de 7, he anat a córrer i després a casa de la Padma a sopar. La Padma és una doctora homeòpata que treballa al CS center. Té un nen de 5 anys molt guapo, ella és vidua. M'ha convidat a sopar i crec que necessitaré uns dies per païr-ho tot... he menjat puris (una mena de xapatis però més fregit i oliós) amb dal (llenties) i amb una mena de patates i mongetes blanques i cacauets amb suc verd, arròs, i unes postres molt dolçes... El sopar ha estat molt (massa) abundant, però la conversa agradable. Sempre esta bé trobar-se a la gent de la feina fora de la feina.
Després de sopar m'he arribat a l'hospital, estava amoinada perquè el Shiva havia marxat a mitja tarda a fer-se el TAC i encara no havia tornat... quan he arribat a la sala acabava d'arribar, per sort es troba millor que al matí. He vist l'escena nocturna de la sala, els familiars dormint plàcidament a terra, sobre les rajoles... força silenci. L'únic que estava despert era el Shiva, s'ha pres les pastilles del vespre una rera l'altra (4 o 5!) i després hem anat a estirar les cames per fora, perquè no volia posar-se al llit amb la panxa tant plena d'aigua. No ens entenem de res, ell només parla telugu i jo només sé tres paraules, però ens comuniquem molt. El passeig ha estat entranyable.
Ara he arribat a casa, i ja vaig a dormir, tinc mooolta son...
Molts petons per tots, molt bona nit i gràcies.