Dijous...ja arribem al final d'una altra setmana.
Els dies passen a una velocitat impressionant, sobretot ara que l'equip de les tres maries de Bathallapalí té els dies comptats... La Martina marxa la setmana que bé i la Maura l'altra...
Continuem tenint força feina a l'hospital. El Pavan continua endavant, el Shiva (el nen orfe, el del pijama de ratlles), està fent unes febrades impressionants (ens sembla que pot tenir un Dengue), el Nagendra...ai el Nagendra!. Continuem amb morfina a dosis màximes i no aconseguim que estigui tranquil. Avui hem començat un altre medicament més sedant...la veritat és que va empitjorant a marxes forçades, i encara que sigui trist dir-ho, més valdria que marxés d'una vegada per totes que no pas que continués insistint en quedar-se aquí amb tant dolor i cridant d'aquesta manera... Per sort hem pogut parlar amb la familia, els hem explicat clarament quina és la situació,...és curiós enfrentar-se a aquest tipus de situació en un medi tant diferent al nostre. La seva reacció ha estat: d'acord, ara s'adormirà i tard o d'hora es morirà...hem de provar altres coses... i seguint les seves creences ens han proposat d'endur-se al nen a uns 30 km de l'hospital, a fer uns rituals que duren uns 5 dies, ja que hi ha molta gent que fent aquests rituals se n'ha sortit... En fred i al primer moment, la idea de desconnectar-lo de la medicació i d'imaginar el dolor que tindria a 30 km de l'hospital sense morfina...horrorós!! Però nosaltres no som ningú per a retenir-los! No pot ser que vegin morir al Nagendra pensant que algú altre l'hagués pogut ajudar! El misticisme de la Índia es fa palés fins en els moments més dolorosos. Ens hem limitat a explicar-los que el dolor augmentaria molt si marxaven, però que la darrera decisió era seva...no sé què hauràn fet, potser a hores d'ara ja no són a l'hospital...
La Shantama, la noia somrient demà marxa a Kanekal. Ja es troba millor de la seva gastroenteritis i demà marxarà. La veurem només els divendres que anem a Kanekal a passar visita (finalment hi anirem cada 15 dies, demà hi va la Maura)... aviat se li haurà de començar a donar antirretrovirals, se li haurà de controlar la medicació de la tuberculosi, se l'haurà d'estimular a fer gimnàstica i estimulació amb la cama més dolenta... a Kanekal hi ha bons metges, segur que anirà tot bé. Em fa una mica de pena derivar els pacients que he viscut amb intensitat, però és el que a ells els convé, o sigui que cap a casa seva falta gent!
Aquesta tarda hem anat a Anantapur de compres. M'he comprat dues casaques d'aquestes que porten les índies. Les casades van amb sari, que és un retall de roba de 6 metres que s'emboliquen al cos de forma tremendament complicada, amb un top de maniga curta a sota. Les solteres porten punjabi, que són aquestes casaques fins a sobre de genoll, amb uns pantalons de conjunt a sota. Les normes de la decència a la Índia són extremes, no es pot veure ni un escot, ni una espatlla, ni un trosset de cama....res! No sé si és pitjor pels nois o per les noies...la veritat és que mai m'hauria imaginat un estiu amb tanta roba a sobre!! Però vaja, ara ja ens hi anem acostumant, i fins i tot a nosaltres, posar-nos una samarreta escotada o uns pantalons fins a mitja cama ens resulta una mica indecent... Tota aquesta explicació era per dir que hem anat de botigues, com que no estem físicament ni mentalment preparades per portar sari ens hem comprat alguna casaca, jo penso que són maques, crec que he fet bona compra. Després hem passat per l'oficina central, hem sopat amb els altres voluntaris i hem tornat a Bathallapalí amb l'autobús. Des de la parada del bus fins a casa hi ha uns 10 minuts caminant...avui estava tot especialment fosc i hem fet el trajecte caminant a tota màquina i agafades totes tres de les mans perquè teniem por...quin quadre!! Estem una mica impressionades perquè jo ahir vaig veure un senyor escorpí de pràcticament un pam al campus de l'hospital, ben negre, molt impressionant. No n'havia vist mai cap de viu. La veritat és que en aquesta terra cal mirar molt bé on es posen els peus...prohibit sortir de nit sense llanterna!!
Doncs apa, vaig a emprovar-me una altra vegada els punjabis i a dormir. Demà ens espera un nou dia de força feina a l'hospital, una altra caixa de sorpreses...
Molt bona nit, i gràcies!