dissabte, 12 de juliol del 2008

Gairebé em sembla impossible poder escriure res... no sé què és el que passa exactament a la casa del costat, però ha de ser un esdeveniment!! Tenen música al màxim de decibels que us pugueu imaginar, deu ser un casament o jo què sé... però és insuportable!! Amb la Maura hem de parlar a crits perquè sinó no ens sentim!!
Ni em surten les paraules...
A veure, avui és dissabte. Dissabte de força feina a l'hospital i de preparatius. El reconsagrat del Shiva encara té febre...quan li baixa es troba de conya, però a estones es troba força malament. No entenem què té...pot ser que sigui del mateix VIH, probablement dilluns ja li començarem antirretrovirals... la resta tots força bé, el Pavan fet un autèntic campió, cada dia se'n va a fisioteràpia (que està a uns 750 m del CS Center) amb ricksaw, fa dues hores de gimnàstica i torna. Hi va amb el seus avis, evidentment; està força espavilat però encara no pot caminar sol...
Com cada dissabte em dinat amb els dits a la cantina del CS Center, ja hi estem molt acostumades, a mi ja gairebé no em regalimen els "sucs" per les mans i no em cauen gaires grans d'arròs...
Hem estat de sort perquè les dues monges de l'hospital, la sister Alice i la sister Jonita havien d'anar a la tarda a Anantapur a fer encàrregs i ens hem ben acoplat... teniem el rebost i la nevera totalment buits... i avui arriben tres convidats! Hem fet una bona carregada...i després hem tornat amb autobús. Avui francament, he recordat com és l'aparcament del supermercat de Berga, deixes el cotxe allí mateix, carregues sense problemes i de cop arribes a casa...i et fa mandra pujar les escales! Hem agafat un ricksaw i un autobus amb tota la compra, i no erem pas les que anavem mes carregades!!! Jo he arribat a casa amb els braços tremolosos...
Ara ens hem canviat d'habitacions i hem preparat una mica de sopar. Al so penetrant d'aquesta música tant terrible, només ens queda esperar que arribi el taxi que els porta des de l'aeroport de Bangalore. Sabem que han arribat bé i que no trigaran a ser aquí...
Uf... per fi! Hi ha hagut una apagada de llum (n'hi ha moltíssimes al dia, ja gairebé ni ens immutem), i la música ha parat una estona. Quin descans!!
Doncs res, vaig a remenar l'olla...
Molts petons i gràcies a tots.

4 comentaris:

sisters ha dit...

Hola Núria!

Remena bé l'olla i posa't taps a les orelles per no eixordar-te.

Veig que t'acostumes a l'estil de vida de l'Índia amb tot el batibull. Per aquí tenim una ensopida tarda de pluja.

Vas explicar molt bé com es despertaven els nens de l'hospital. Quasi els veia però vaig pensar que no eren nens com els que estic acostumada a veure sinó molt malalts i amb molt mala cara. Això sí, ben atesos i estimats per vosaltres. Tenen sort

Petons i abraçades a totes i molts records per la Rebeca.

Josefina

Josep ha dit...

Holaaa,
Ara potser t'anirien bé les orelleres de llana. Ho has provat?
Disfruteu molt tots plegats aquest diumenge i dóna també de part meva molts records a la Rebeca.
Una abraçada
Josep Rovira

Anònim ha dit...

Estimada Núria, gràcies per remenar l'olla sobra tot avui.
Una abraçada ben forta a tots.
Mª Montserrat

Anònim ha dit...

nenis, k tal esteu??? es raro veure el blog des de fora i no des de bathalapalli com fa 2 dies...
ara estem a madurai. el tren d'ahir va durar casi 20 hores, la natalia va perdre la paciencia jejejej.
ja teniu nous inquilinos a la casa, no???
m'encanta anar veient la vida de bathalapalli.
bueno noietes, un peto ven fort.
us trobu a faltar...
martina