El dia d'avui ha començat precipitadament d'hora, a quarts de les dues de la nit ens han avisat de l'hospital...el nen de 13 anys que havia ingressat el dia anterior, el que té els pulmons fom si fóssin de "paper maché" s'ha posat pitjor, amb dificultat respiratòria i febre...i com que té una reserva pulmonar nul.la de seguida es deteriora molt. Hem anat ràpid a l'hospital (hem vist un escorpí pel camí!), li hem donat medicació i ha anat millorant... hem estat a l'hospital fins les 3 del matí, a les 6 ens han tornat a trucar... en fi; que avui ha sigut un dia com de sortir de guàrdia. Aquella mena de son barrejada amb una mica de mal humor i a estones amb desànim...tot s'ha curat amb una migdiadeta de 6 a 8 de la tarda!

Al matí ens ha costat llevar-nos, hem arribat a l'hospital i aquest nen, el Basha, estava a 40 de febre amb tremolors i amb un distrés respiratori impressionant. Al seu voltant s'han congregat tots els metges de l'hospital, d'adults...amb broncodilatadors, oxigen i antitèrmics ha anat millorant, i la veritat és que a la tarda estava molt millor, somrient. Està justet, aquest nen. És un malalt crònic difícil de millorar... La resta acceptablement bé, el Shiva té una pneumonia i va millorant...i el Pavan també. Aquests dies ens estan arribant força resultats de càrregues virals. És una prova de laboratori que es fa només dos cops al mes i que dóna informació de la quantitat de virus que els nens tenen a la sang. En teoria, quan prenen antirretrovirals, els virus a la sang han de ser indetectables, si tot i el tractament hi ha molts virus a la sang, vol dir que aquests virus són resistents a la medicació i que es multipliquen com si no hi hagués tractament. Potser ha estat el pessimisme i el cansament del dia d'avui... però pateixo perquè portem uns dies de detectar pacients amb moltes còpies de virus a la sang tot i el tractament, i hem de començar fàrmacs de segona línia (és a dir, el "plan B" de tractament, molt més car i més costós)...això fa rumiar, la veritat és que fa por. No hi ha "plan C" per ara... El fet que els virus es facin resistents és perquè la medicació no es pren de forma regular, si es pren un dia si i tres no...el virus muta, s'adapta i ja no es deixa eliminar per aquests fàrmacs. Si veiem virus resistents és per què la gent no està prou preparada per a ser regular...i això no s'arregla amb fàrmacs ni tecnologia. És l'educació i la informació que cal donar a la gent. És millorar les dificultats amb què es troben aquestes persones per anar regularment cada mes a l'hospital a buscar la medicació. És ajudar-los a trobar l'esperança tot i que estiguin infectats... Aquesta malaltia s'associa a mort, discriminació i pobresa...cal canviar-li una mica l'aparença! Amb els nous tractaments i només amb una mica de sort pot esdevenir una malaltia crònica que permeti anar a l'escola, treballar i fer una vida normal... i això potser aquí no es té prou clar. Suposo que viure en la pobresa i en una estructura social tant poc justa (pel sistema de castes, més que vigent encara; per la terrible discriminació a la dona...) ajuda poc a l'optimisme i a viure amb esperança... Un noi de 14 anys, orfe, va ingressar ahir per a començar la pauta de tractament de segona línia. Avui s'ha escapat de l'hospital i sense medicació... sap greu no poder preveure aquest tipus de situacions, no poder treballar amb els pacients els seus problemes, no poder-los ajudar més amb la part "extra-científica"... sap greu. Sense medicació i amb un virus resistent...mala peça al teler, el virus cada cop més resistent i més agressiu...

En fi, no tot són desgràcies, també cal dir que tenim molts nens amb càrregues virals indetectables, que cada cop veiem menys complicacions per immunodepressions severes i que cada cop veiem més nadons que no s'han infectat de les seves mares gràcies a les mesures que es van prenent... sempre es pot veure l'ampolla mig plena o mig buida!!

Després d'aquesta gloriosa migdiada hem anat de nou a sopar amb els metges de l'hospital, aquest cop ja ens han despedit a la Maura i a mi... Hi havia menjar per un regiment! Pollastre a tonelades! Ens han regalat un quadre molt indi a cadascuna, amb un marc enorme també molt indi... no sé on el posaré per anar a fer el trekking!! Sigui com sigui ha estat tot un detall. Sembla que estan contents de la nostra feina i d'haver-nos tingut en el seu hospital tot aquest temps. Per sort vam preveure la situació i ens hem fet arribar clauers i "abanicos" per regalar...hem quedat com unes senyores!

Demà em toca anar a Kanekal i he de matinar, a les 7 he d'estar llesta...ja són pràcticament les 12, més val que m'espavili! Em queda rentar una miqueta de roba....i a dormir!!

Apa, molt bona nit, petons i moltes gràcies!