El darrer dia... quin dia més extrany!!!

El darrer dia ha començat inesperadament a les 5 del matí...trucada de l'hospital, el Shiva es trobava malament, amb molt mal de panxa i amb febre. Per telèfon li he pautat un calmant i aleshores ja s'ha trobat millor...però com comprendreu jo ja no he dormit gaire més. No entenc massa bé el que té. Té febre i molt mal d'ossos i d'esquena, està amb antibiòtics endovenosos, orals i des d'avui amb cortisona, que sembla que li ha anat molt bé. Per tal i com esta anant la seva tuberculosi, amb una placa de tòrax cada com més lletja i amb una possible disseminació abdominal, tot apunta a que sigui una tuberculosi resistent...o una micobacteria atípica.... Avui he tornat a recórrer a la Clàudia, al telèfon de l'esperança, i hem fet un plan terapèutic... espero que funcioni. Em costa marxar deixant al Shiva d'aquesta manera, tant tovet. Sé que continuarà estant en bones mans, però m'estimaria més que fós a les meves... no només perquè científicament és un cas molt interessant, això és el de menys... ha estat un pacient molt especial, entranyable. L'avi del Pavan avui m'ha tornat a trucar a primera hora, fins i tot ha fet posar al Pavan al telèfon i li ha fet dir tres o quatre vegades: "Namasté Madam!". Estan feliços a casa, diu que el Pavan avança molt.

El to de tot el dia ha estat de comiat, no volia que això passés però ha estat inevitable. A cada cosa que feia em venia el cap: és la darrera vegada. El passe de visita ha anat bé...consultes molt molt tranquil.les, nens en tractament, ben controlats i sense gaires incidències. A quarts de 12 hem fet una petita pausa... ahir vaig encarregar a les monges pastís per tothom i hem fet un petit comiat a la cantina del CS Center. Inevitablement hi ha hagut discursos i tot això, paraules d'agraiment. A mi també m'ha tocat parlar...estava molt nerviosa, em costava molt contenir les emocions i no volia fer un drama allí davant de tothom. Amb la veu una mica tremolosa els he donat les gràcies per la seva paciència i els he felicitat per la seva feina. Afortunadament de seguida han repartit el pastís i l'atenció s'ha desviat...

El dinar m'ha costat una mica, entre el cansament i aquesta mena de tristesa no tenia gens de gana... la tarda ha continuat tranquil.la, hem estat revisant els nens ingressats amb els metges d'adults que a partir d'ara se'n faran càrrec...

A quarts de 6 tenia un cotxe de la fundació esperant a la porta, tocava anar a Anantapur. M'he acomiadat dels nens amb un nus a l'estómac, els desitjo tanta sort!!! També de les enfermeres, counsellors i metges.... he passat bones estones amb ells...sobretot amb alguna de les counsellers, la Padma, l'enfermera de consultes externes, la Vijita, etc...

El viatge a Anantapur ha sigut com un viatge espacial... se'm negaven els ulls contínuament!! Pensava sobretot en els nens, en la situació d'aquí, amb tot el que s'ha fet fins ara, amb les ganes que tenim tots de que les coses millorin...

Per sort quan he arribat al despatx de l'Ann ja estava tocant de peus a terra i no m'he desfet en llàgrimes abraçada a ella!! Hem estat parlant molt tranquil.lament sobre la problemàtica del VIH, de com estan els nens, de la feina que fa la fundació als pobles, de la naturalesa de la malaltia... m'ha explicat algunes batalletes de quan van començar, ha sigut com una xerrada d'amigues. Molt tendra, molt propera i molt sensible. Una de les coses de les que hem estat parlant és de que cal donar un vot d'esperança als pacients infectats. Si l'estigma social del VIH ja és prou dur, a part crec que també hi ha una mena d'estigma científic, en el que s'associa a SIDA a malaltia terminal i mort. Cal començar a canviar el xip. A la Índia la infecció per VIH pot ser també una malaltia crònica, com a Europa, que requereix tractament i molt control mèdic, però que permet portar una vida més o menys normal... cal donar esperança als pacients i a les seves families! Per mi ha estat un gustàs conèixer l'Ann en persona, amb aquesta calma, donar-li les gràcies i felicitar-la per la feina feta. Ha sigut un bon punt i final a la meva feina aquí.

La tornada cap a Bathallapalí ja ha sigut de nit. He arribat aquí, he endreçat totes les coses, m'he organitzat la bossa, he sopat,...ja ho tinc a punt. Ara només queda una dutxeta per anar a dormir ben fresqueta.

Avui és un dia extrany, difícil. Estic cansada i necessito reposar, m'aniràn bé unes vacancetes... però alhora em costa donar per acabada la meva feina aquí. Hi he estat bé, he disfrutat dels pacients, de l'entorn, de l'oportunitat de descobrir un lloc i unes circumstàncies tant diferents a les nostres... Evidentment les coses sempre es poden fer molt millor...jo he fet el que he pogut i estic força satisfeta. Si més no, aquesta esperança i aquesta alegria crec que l'he sabut transmetre als pacients i a les seves families, crec que això forma part també de la medicina. M'he vist lluny de casa durant molts dies, m'he adaptat bé a una nova realitat, a un nou dia a dia. Crec que he sapigut tenir els ulls prou oberts en tot moment, he intentat mirar cap a tantes direccions com he pogut; encara que sovint el volum de feina m'ha fet mirar en una sola direcció, la de ser metge.

Estic contenta de ser pediatre, de treballar amb nens i d'ajudar-los a créixer quan tenen problemes. Els nens indis són especialment valents i molt ben educats, és molt gratificant tenir-los com a pacients. Trobaré molt a faltar aquesta dinàmica...els nens de casa nostra cada cop són més terribles!!

Em sento afortunada per haver conegut la fundació de primera mà, després de veure tot el que han fet, penso que realment res és impossible.

Escriure el blog cada dia per mi ha sigut una experiència molt bonica, m'he sentit propera a moltes persones i he pogut explicar el que hi ha aquí amb tots els detalls.... a quants de vosaltres us hauria trobat un dia pel carrer i tot el que us hauria dit de la Índia és que "ha anat molt bé"...i prou! M'encanta que algú ho hagi llegit, encara que hagi estat només un dia, que algú hagi pensat en la sort que té per haver nascut on ho ha fet, que algú s'hagi adonat que més de mig món camina descalç i amb moltes mancances... Que algú hagi entès una mica millor com es viuen els problemes des de dins d'una bata blanca, de que no és fàcil tractar amb situacions difícils i que per molta aparença de seguretat i d'esperit científic no ens quedem indiferents davant del que veiem...

Trobaré a faltar escriure una estona amb aquesta sensació de llençar missatges al vent... trobaré a faltar el mirar cada dia a primera hora si hi ha algun comentari... jo també estic enganxada al blog!

I per acabar (sé que avui m'estic enrotllant massa), em queda donar gràcies. A tanta gent!! A la Clàudia, per haver confiat en mi, haver-me facilitat aquesta aventura i haver-me donat tant suport des de la distància. A la Maura, la Martina, per haver tingut la paciència de conviure amb mi tot aquest temps; i per haver-me ensenyat moltes coses. Al meu pare, pel suport tècnic, per l'entusiasme i la curiositat; a tots els de casa, per haver-me fet sentir cada dia com si estigués amb ells; al Ricard, per infinites coses. A totes les persones que he conegut aquí: voluntaris, treballadors de la fundació, reporters, visitants... tots formen part d'aquesta aventura. Al Vicenç i l'Ann, evidentment.

I finalment, moltes gràcies a tots els que heu llegit al blog i els que m'heu enviat comentaris...tots i cadascun d'ells han sigut motiu de gran gratitud. En especial, els de l'avi Joan.

Demà a les 6 marxo cap a Bangalore, d'allí a Delhi on em trobaré amb el Ricard dijous a primera hora del matí. Estarem uns 10 dies al nord, a la vall del Ladak fent un trekking, el dia 12 tornem a Delhi i d'allí a fer un circuit pel Rajastan. El 20 arribarem a casona...

Marxo amb la sensació que he format part d'un engranatge que ja funcionava i que continuarà funcionant. No hi haurà un abans i un després, tot continuarà el seu curs...jo he fet poqueta cosa, però m'enduc una gran lliçó, milions de mirades, de moments entranyables, de petites satisfaccions, d'estones de tensió que ajuden a madurar idees, i un llarguíssim etcètera...

El món està molt mal repartit, però si anem fent petites incursions cada cop ens acostarem més als uns als altres. És difícil canviar res, però no per això cal rendir-se. Si coneixem i estimem altres realitats creixem en valors i en capacitats...

Podria estar filosofant hores i hores...però ja us mereixeu un descans! Insisteixo: gràcies per haver fet que aquesta aventura sigui encara més interessant. Gràcies per interessar-vos pel què passa per aquí.... res de l'altre món!!

Molt bona nit, petons i gràcies!!!!!!!