El darrer dia... quin dia més extrany!!!

El darrer dia ha començat inesperadament a les 5 del matí...trucada de l'hospital, el Shiva es trobava malament, amb molt mal de panxa i amb febre. Per telèfon li he pautat un calmant i aleshores ja s'ha trobat millor...però com comprendreu jo ja no he dormit gaire més. No entenc massa bé el que té. Té febre i molt mal d'ossos i d'esquena, està amb antibiòtics endovenosos, orals i des d'avui amb cortisona, que sembla que li ha anat molt bé. Per tal i com esta anant la seva tuberculosi, amb una placa de tòrax cada com més lletja i amb una possible disseminació abdominal, tot apunta a que sigui una tuberculosi resistent...o una micobacteria atípica.... Avui he tornat a recórrer a la Clàudia, al telèfon de l'esperança, i hem fet un plan terapèutic... espero que funcioni. Em costa marxar deixant al Shiva d'aquesta manera, tant tovet. Sé que continuarà estant en bones mans, però m'estimaria més que fós a les meves... no només perquè científicament és un cas molt interessant, això és el de menys... ha estat un pacient molt especial, entranyable. L'avi del Pavan avui m'ha tornat a trucar a primera hora, fins i tot ha fet posar al Pavan al telèfon i li ha fet dir tres o quatre vegades: "Namasté Madam!". Estan feliços a casa, diu que el Pavan avança molt.

El to de tot el dia ha estat de comiat, no volia que això passés però ha estat inevitable. A cada cosa que feia em venia el cap: és la darrera vegada. El passe de visita ha anat bé...consultes molt molt tranquil.les, nens en tractament, ben controlats i sense gaires incidències. A quarts de 12 hem fet una petita pausa... ahir vaig encarregar a les monges pastís per tothom i hem fet un petit comiat a la cantina del CS Center. Inevitablement hi ha hagut discursos i tot això, paraules d'agraiment. A mi també m'ha tocat parlar...estava molt nerviosa, em costava molt contenir les emocions i no volia fer un drama allí davant de tothom. Amb la veu una mica tremolosa els he donat les gràcies per la seva paciència i els he felicitat per la seva feina. Afortunadament de seguida han repartit el pastís i l'atenció s'ha desviat...

El dinar m'ha costat una mica, entre el cansament i aquesta mena de tristesa no tenia gens de gana... la tarda ha continuat tranquil.la, hem estat revisant els nens ingressats amb els metges d'adults que a partir d'ara se'n faran càrrec...

A quarts de 6 tenia un cotxe de la fundació esperant a la porta, tocava anar a Anantapur. M'he acomiadat dels nens amb un nus a l'estómac, els desitjo tanta sort!!! També de les enfermeres, counsellors i metges.... he passat bones estones amb ells...sobretot amb alguna de les counsellers, la Padma, l'enfermera de consultes externes, la Vijita, etc...

El viatge a Anantapur ha sigut com un viatge espacial... se'm negaven els ulls contínuament!! Pensava sobretot en els nens, en la situació d'aquí, amb tot el que s'ha fet fins ara, amb les ganes que tenim tots de que les coses millorin...

Per sort quan he arribat al despatx de l'Ann ja estava tocant de peus a terra i no m'he desfet en llàgrimes abraçada a ella!! Hem estat parlant molt tranquil.lament sobre la problemàtica del VIH, de com estan els nens, de la feina que fa la fundació als pobles, de la naturalesa de la malaltia... m'ha explicat algunes batalletes de quan van començar, ha sigut com una xerrada d'amigues. Molt tendra, molt propera i molt sensible. Una de les coses de les que hem estat parlant és de que cal donar un vot d'esperança als pacients infectats. Si l'estigma social del VIH ja és prou dur, a part crec que també hi ha una mena d'estigma científic, en el que s'associa a SIDA a malaltia terminal i mort. Cal començar a canviar el xip. A la Índia la infecció per VIH pot ser també una malaltia crònica, com a Europa, que requereix tractament i molt control mèdic, però que permet portar una vida més o menys normal... cal donar esperança als pacients i a les seves families! Per mi ha estat un gustàs conèixer l'Ann en persona, amb aquesta calma, donar-li les gràcies i felicitar-la per la feina feta. Ha sigut un bon punt i final a la meva feina aquí.

La tornada cap a Bathallapalí ja ha sigut de nit. He arribat aquí, he endreçat totes les coses, m'he organitzat la bossa, he sopat,...ja ho tinc a punt. Ara només queda una dutxeta per anar a dormir ben fresqueta.

Avui és un dia extrany, difícil. Estic cansada i necessito reposar, m'aniràn bé unes vacancetes... però alhora em costa donar per acabada la meva feina aquí. Hi he estat bé, he disfrutat dels pacients, de l'entorn, de l'oportunitat de descobrir un lloc i unes circumstàncies tant diferents a les nostres... Evidentment les coses sempre es poden fer molt millor...jo he fet el que he pogut i estic força satisfeta. Si més no, aquesta esperança i aquesta alegria crec que l'he sabut transmetre als pacients i a les seves families, crec que això forma part també de la medicina. M'he vist lluny de casa durant molts dies, m'he adaptat bé a una nova realitat, a un nou dia a dia. Crec que he sapigut tenir els ulls prou oberts en tot moment, he intentat mirar cap a tantes direccions com he pogut; encara que sovint el volum de feina m'ha fet mirar en una sola direcció, la de ser metge.

Estic contenta de ser pediatre, de treballar amb nens i d'ajudar-los a créixer quan tenen problemes. Els nens indis són especialment valents i molt ben educats, és molt gratificant tenir-los com a pacients. Trobaré molt a faltar aquesta dinàmica...els nens de casa nostra cada cop són més terribles!!

Em sento afortunada per haver conegut la fundació de primera mà, després de veure tot el que han fet, penso que realment res és impossible.

Escriure el blog cada dia per mi ha sigut una experiència molt bonica, m'he sentit propera a moltes persones i he pogut explicar el que hi ha aquí amb tots els detalls.... a quants de vosaltres us hauria trobat un dia pel carrer i tot el que us hauria dit de la Índia és que "ha anat molt bé"...i prou! M'encanta que algú ho hagi llegit, encara que hagi estat només un dia, que algú hagi pensat en la sort que té per haver nascut on ho ha fet, que algú s'hagi adonat que més de mig món camina descalç i amb moltes mancances... Que algú hagi entès una mica millor com es viuen els problemes des de dins d'una bata blanca, de que no és fàcil tractar amb situacions difícils i que per molta aparença de seguretat i d'esperit científic no ens quedem indiferents davant del que veiem...

Trobaré a faltar escriure una estona amb aquesta sensació de llençar missatges al vent... trobaré a faltar el mirar cada dia a primera hora si hi ha algun comentari... jo també estic enganxada al blog!

I per acabar (sé que avui m'estic enrotllant massa), em queda donar gràcies. A tanta gent!! A la Clàudia, per haver confiat en mi, haver-me facilitat aquesta aventura i haver-me donat tant suport des de la distància. A la Maura, la Martina, per haver tingut la paciència de conviure amb mi tot aquest temps; i per haver-me ensenyat moltes coses. Al meu pare, pel suport tècnic, per l'entusiasme i la curiositat; a tots els de casa, per haver-me fet sentir cada dia com si estigués amb ells; al Ricard, per infinites coses. A totes les persones que he conegut aquí: voluntaris, treballadors de la fundació, reporters, visitants... tots formen part d'aquesta aventura. Al Vicenç i l'Ann, evidentment.

I finalment, moltes gràcies a tots els que heu llegit al blog i els que m'heu enviat comentaris...tots i cadascun d'ells han sigut motiu de gran gratitud. En especial, els de l'avi Joan.

Demà a les 6 marxo cap a Bangalore, d'allí a Delhi on em trobaré amb el Ricard dijous a primera hora del matí. Estarem uns 10 dies al nord, a la vall del Ladak fent un trekking, el dia 12 tornem a Delhi i d'allí a fer un circuit pel Rajastan. El 20 arribarem a casona...

Marxo amb la sensació que he format part d'un engranatge que ja funcionava i que continuarà funcionant. No hi haurà un abans i un després, tot continuarà el seu curs...jo he fet poqueta cosa, però m'enduc una gran lliçó, milions de mirades, de moments entranyables, de petites satisfaccions, d'estones de tensió que ajuden a madurar idees, i un llarguíssim etcètera...

El món està molt mal repartit, però si anem fent petites incursions cada cop ens acostarem més als uns als altres. És difícil canviar res, però no per això cal rendir-se. Si coneixem i estimem altres realitats creixem en valors i en capacitats...

Podria estar filosofant hores i hores...però ja us mereixeu un descans! Insisteixo: gràcies per haver fet que aquesta aventura sigui encara més interessant. Gràcies per interessar-vos pel què passa per aquí.... res de l'altre món!!

Molt bona nit, petons i gràcies!!!!!!!

Uf, quin jornal més llarg!!...
Són quarts d'una de la nit i tot just ara acabo la feina que m'havia proposat avui...
La base de dades, acabada!. El material del trekking: revisat. La reunió de demà amb l'Ann Ferrer: tot apunt.
Estic francament rebentada...les ganes de deixar això ben lligat i de no endur-me massa feina pendent m'ha mantingut activa fins ara... i m'he quedat a zero...!
L'hospital força bé, cap dalt i baix... A primera hora del matí m'ha trucat l'avi del Pavan des de casa seva...estan molt bé i molt contents!
Demà espero poder tenir calma i temps per escriure millor que avui...
Molts petons a tots, bona nit i gràcies.

BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

De nou diumenge al vespre, perdoneu-me però ahir vaig fer festa...
Dissabte, com cada dissabte, va ser dia de força feina a l'hospital. Suposo que hi ha alguns nens que no tenen escola i els és més fàcil venir...uns 20 en total a consultes! El passe de visita va ser força lent, va haver-hi quatre altes i això sempre implica una mica més de feina... i més si una de les altes era la del Pavan!! Pobrissó, es veu que la nit anterior no va poder dormir de les ganes que tenia de marxar, es veu que li anava dient al seu avi: anem? anem?... seguríssim que a casa seva estarà molt més tranquil i més estimulat, segur que continuarà avançant. Va ser un comiat entranyable, però molt desitjat! La resta de la tropa prou bé, inclús el Shiva...encara amb una mica de febre però molt millor.
Acabada la feina vam fer una altra xerradeta amb els metges sobre els tractaments de segona línia, com es preescriuen les càpsules especials (la Martina va engegar la producció de càpsules fetes a mida, amb dosis pediatriques, per alguns medicaments antirretrovirals!)...vem plegar tots quatre força tard, però crec que va anar bé.
Fins a quarts de vuit del vespre no vaig marxar de Batallapalí direcció oficina central, i és que vaig haver d'anar a l'Hospital General... havia nascut un nen fill de mare infectada diagnosticada al moment de neixer i vaig haver-li d'anar posar xarops d'antirretrovirals... "alea iacta est" (no sé si s'escriu així). Només arribar a Anantapur vaig anar de dret a l'oficina del Vicenç, i és que aquest ja és el darrer cap de setmana que passo per aquí, i volia anar-me a acomiadar. El vaig trobar tranquil al seu despatx, vam estar xarrant una estoneta...quin personatge!! Em va encantar poder-li dir que em semblava impressionant tot el que han fet aquí a Anantapur i que em sento molt afortunada d'haver-ho vist d'aprop i haver participat en algun dels incontables projectes que tenen. Em va dir que el que havia de fer era tornar un altre dia...qui sap! Vaig sortir molt contenta, gairebé emocionada...
Vaig anar a trobar la Blanca (m'he quedat a dormir a la seva habitació) i al cap de res vam sortir cap a la ciutat... vam anar a sopar fora, al Sidharta, que estava molt tranquil en comparació a l'altra vegada que hi havia anat. Vaig perdre el moneder al ricksaw, quina ràbia, l'acabava d'omplir de rúpies!! Espero que el que l'hagi trobat en faci un bon ús... Al tornar a l'oficina vam estar amb tots els voluntaris, ara n'hi ha uns 10 o 15 fent jocs estil "Cal Tico"... la veritat és que vam riure molt!!
Al matí ens hem llevat força tard, amb tota la calma hem anat a esmorzar i després amb quatre voluntàries més hem anat a Anantapur a llogar bicicletes per anar a fer una volta. Ha sigut un matí diferent, la veritat és que al principi m'ha fet molta impressió pedalar entre un caos de trànsit i gent per tot arreu (per sort diumenge hi ha menys sarau que entre setmana!), però mica en mica ens hem anat allunyant del centre, hem passat de llarg Bukkaraya i després, ja als afores, ens hem ficat per camins entre camps d'arròs...quin verd tant intens!! Hem parat a un encreuament i una nena de 12 anys ens ha vingut a convidar a casa seva, i dit i fet, als pocs minuts ja coneixiem a tota la seva familia i preniem un te davant de casa seva. Ens hem fet fotos, les altres quatre han dit que hi tornaran un dia i els hi regalaran una còpia de les fotos (jo ja no hi seré....). De tornada ens hem mullat una miqueta, quatre gotes molt agradables!! Hem dinat tard a la cantina, descanset i a les 6 ja he començat a tornar a Batallapalí. Just a la porta del campus de l'oficina central hi havia el Vicenç i l'Ann i tota una comitiva que esperaven a un grup de 26 dentistes que arriben avui a la fundació. El Vicenç ja m'ha reconegut des d'un tros lluny, i em feia broma. He pogut coneixer a l'Ann, hem parlat un momentet...sabia qui era jo, que he estat treballant al CS Center... que li agradaria parlar amb mi amb una miqueta més d'estona per saber com ha anat. Hem quedat per dimarts a la tarda, i em fa una il.lusió tremenda. Ella és la que porta tots els temes sanitaris de RDT, m'encantarà el dia abans de marxar poder-li explicar la meva impressió. Això m'afalaga molt. Té els ulls molt clars i una mirada que atravessa...se m'ha posat la pell de gallina mentre parlava amb ella!!
Arribant a Batallapalí m'he agafat amb empenta a la base de dades, ja queda poquet. He sopat i ara ja començo a flaquejar...
Estic satisfeta del cap de setmana. Ara queden dos dies de bogeria, de força feina, trasbals emocional i sentiments contradictoris... això forma part del joc!!!
Molt bona nit, petons i gràcies!

Un dia més, també a gran velocitat.
He començat el dia, com no, amorrada de nou a l'ordinador...aconseguiré acabar la base de dades!! El matí ha estat prou tranquilet, he pogut passar visita molt més tranquil.lament que ahir, i això sempre dóna una sensació molt bona. Anar fent, nen per nen, amb concentració... quan he arribat al Shiva he perdut una mica els papers, estava a 40 de febre, tremolant com una fulla i plorant de mal d'esquena. PLORANT. Es trobava fatal. No sé què coi té, vaja, sí, té una pneumonia però a la radiografia d'ahir no hi ha cap complicació, cap vessament ni res de res. No quadra amb aquest dolor d'avui, és paraespinal i difús i molt intens. Aquesta tarda li hem fet un TAC, encara no tinc el resultat... Està amb vòmits i diarrees, a més. Fet un nyap. El Pavan està impacient per marxar. Diu el seu avi que des del dia que vam dir que marxarien aviat cap al seu poble que li costa una mica dormir a les nits, està com espitós. Aquesta tarda he estat una bona estona parlant amb ells, hem passejat al Pavan i he difrutat de la fantàstica sensació de fer molt poca força en aguantar-lo. Realment les darreres setmanes ha recuperat molta força: al principi l'agafaves per les aixelles i tenies la sensació de que aguantaves tu tot el pes i ell intentava fer petites passes.... avui l'agafava de la mateixa manera però la meva funció era només donar equilibri i un puntet de força, però és ell qui manté tot el seu propi pes. Tota la familia està molt contenta, i jo també. L'avi ha ha contactat amb el professor de gimnàstica de l'escola per a que vingui a casa a estones a fer-li exercicis, no li haurà de pagar res perquè són molt amics. És tant tant bona persona que segur que és amic de tota la comarca. Ens dóna contínuament les gràcies pel nostre esforç i per la nostra feina, es sent com en deute... jo entre mi sempre penso que és ell i la seva dona qui han treballat de valent, dia a dia, per tirar al Pavan endavant. No s'han mogut d'allí. Ens han fet sempre cas, amb tota la ressignació. Mai s'han queixat de res, i mira que tal i com està el Pavan ara jo crec que tothom del món s'hagués enrabiat un moment o altre. El Pavan ha anat millorant però encara té una deficiència molt important...però ells no han defallit en cap moment. Si deiem massatges: ells feien massatges. Si deiem seure a la cadira: el Pavan a la cadira. Tot. Ara recordo el dia en que els vem explicar que tenia una lesió al cervell, que no sabiem fins a quin punt podria recuperar, que no hi havia cap prova que ho pugués detectar...i al cap d'uns quants dies ens van preguntar si podien tallar-li els cabells perquè no sabien si això podria afectar-li el cervell...
El Basha està molt content, es va trobant bé. A la sala de pediatria hi ha una estanteria tota plena de joguines (força trillades, per cert), hi ha un mono de drap que s'ha transformat en l'amic inseparable del Basha. Jo li dic que són el monkey number one i el monkey number two, i es peta de riure. El nen de l'adenoflemó avui li han drenat l'abscés (he fet una interconsulta a cirurgia, això és fantàstic!), els neonats continuen millorant, estan guapíssims. Hi ha molt moviment a la sala, està plena com un ou!
Consultes tranquil.les, tarda de base de dades... he vingut a casa a quarts de 7, he anat a córrer i després a casa de la Padma a sopar. La Padma és una doctora homeòpata que treballa al CS center. Té un nen de 5 anys molt guapo, ella és vidua. M'ha convidat a sopar i crec que necessitaré uns dies per païr-ho tot... he menjat puris (una mena de xapatis però més fregit i oliós) amb dal (llenties) i amb una mena de patates i mongetes blanques i cacauets amb suc verd, arròs, i unes postres molt dolçes... El sopar ha estat molt (massa) abundant, però la conversa agradable. Sempre esta bé trobar-se a la gent de la feina fora de la feina.
Després de sopar m'he arribat a l'hospital, estava amoinada perquè el Shiva havia marxat a mitja tarda a fer-se el TAC i encara no havia tornat... quan he arribat a la sala acabava d'arribar, per sort es troba millor que al matí. He vist l'escena nocturna de la sala, els familiars dormint plàcidament a terra, sobre les rajoles... força silenci. L'únic que estava despert era el Shiva, s'ha pres les pastilles del vespre una rera l'altra (4 o 5!) i després hem anat a estirar les cames per fora, perquè no volia posar-se al llit amb la panxa tant plena d'aigua. No ens entenem de res, ell només parla telugu i jo només sé tres paraules, però ens comuniquem molt. El passeig ha estat entranyable.
Ara he arribat a casa, i ja vaig a dormir, tinc mooolta son...
Molts petons per tots, molt bona nit i gràcies.

Dijous de sarau a l'hospital, com tots els dies que hi ha càrrega viral...
L'arribada és sempre apoteòsica...tota la sala d'espera de consultes plena a vessar de gent, la major part nens!! Quin ambient i quina feinada!! Mica en mica tot es va fent, i el dia passa i no n'hi havia per tant...però la primera impressió a l'arribar a l'hospital diguem que engega el cos i la ment!
Al matí la Montse i el David ja han marxat, però a primera hora han vingut a fer una visiteta a l'hospital. Avui mateix ja marxen cap a casa, no sé si és bo o és dolent que la darrera cosa de la Índia que han visitat és un hospital de VIH amb nens malaltons i adults caquèctics... ara deuen ser a l'avió. M'han fet molta companyia aquests dies, crec que ells també s'ho han passat bé.
He hagut de passar visita molt ràpid perquè a consultes hi havia molt "show". El Shiva torna a estar enfebrat fins al capdamunt...feia 5 dies que estava fantàstic, però al retirar-li el tractament endovenós per la pneumonia s'ha escaxarrat una altra vegada... Em fa molta llàstima quan es troba malament. És orfe, fins ara vivia en un hotel on treballava rentant plats. No té mai acompanyant i pobre, quan li puja la febre o quan està tou està allí al llit sol.. és molt espavilat i molt valent, mai no plora i mai es desespera...pobre, no ho ha tingut ni ho té gens fàcil. Amb ell m'adono que he creuat la barrera de la medicina i hi ha dies que ja no sé si li faig de "mama/germana/amiga" o de doctora... suposo que és inevitable, després de veure'l tants dies cuidant-se a si mateix, tot sol...
La resta bé, el Pavan si no hi ha res de nou marxarà d'alta dissabte. Serà un gran esdeveniment! No camina sol, parla molt lent i té moltes dificultats, però continua avançant. Vindràn cada dues setmanes a control. Els seus avis són grans però estan molt en forma, espero que continuin així de sans per poder continuar ajudant al Pavan.
El nadó que estava tant malament continua millorant poc a poc, uf! I avui hem tingut un altre ingrés d'un nen d'un mes amb una deshidratació per una diarrea...tant petits són delicats, però vaja, aquest ha arribat en condicions molt millors que l'anterior!
A la tarda m'he hagut de dedicar a temes més burocràtics, la base de dades, paperassa... Procuraré cada dia fer una petita reunió amb els altres metges, d'adults, que quan jo marxi hauran de tenir cura dels petitons. Avui hem estat repassant el calendari de vacunacions (a part del calendari de vacunes obligatòries de la Índia, al CS Center estem posant la Hib i la Pneumo 23 valent als nens infectats/exposats!).
He plegat prou puntual, he continuat a l'ordinador, he anat a córrer (sinó a hores d'ara el cervell ja m'hauria explotat!) i després més ordinador, sopar i més ordinador... sort que escriure el blog em relaxa!!!
Els dies que en algun moment de la meva estada aquí han passat més a "compta gotes" ara cauen un rera l'altre a una velocitat impressionant. Suposo que és bon senyal. Aquests són dies de molta activitat mental, tant científica com emocional...
És el moment de qüestionar-se tantes coses! Evidentment la primera pregunta és si els objectius s'han assolit; la segona és què s'hauria pogut fer millor; la tercera si ho he aprofitat prou... crec que el balanç és favorable, però per estar-ne segura necessito pensar-hi amb més calma i mirar-m'ho tot des d'un tros lluny. Altres milions de preguntes sense resposta són què passarà amb els nens, com els anirà la vida? Quin és el futur del projecte de VIH? Com podem millorar-lo? M'encantaria continuar-hi vinculada d'alguna manera, serà molt difícil poder tornar a la Índia, però seria feliç de poder saber com van les coses per aquí. El projecte és molt sòlid i al capdavant hi ha gent molt, molt emprenedora i amb molta experiència...segur que continuarà creixent!
A més a més, ara que queden pocs dies sembla que les ganes de retrobar-me amb el Ricard, amb els meus, augmenten de forma exponencial... però tot arribarà!
Moltes coses juntes...
Potser que vagi a descansar una mica, demà he d'estar ben desperta!!!!!
Molt bona nit, mil petons per tots, i gràcies.

Avui l'ampolla està mig plena...

Per sort després del terriblement esgotador dia d'ahir les coses han anat tornant a lloc. Durant la passada nit ni una sola trucada, he dormit d'una tirada...bé, en dues tirades; a mitja nit m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: se m'ha ficat un bitxo a l'orella, com una mena de mosca, ha sigut francament dur...sort que finalment ha decidit sortir!! Quina angúnia!!!

Els nens de l'hospital estan força millor. El petitó dehidratat i desnutrit i sèptic encara lluita, està molt millor que ahir!!!! No m'han avisat perquè ha estat molt estable tota la nit, al matí ja tenia un altre color, molt millor aspecte... de totes maneres encara no està rosat del tot, encara no es pot cantar victòria però vaja...he dit que avui veig l'ampolla mig plena! La sala de pediatria continua estant súperpoblada, avui una alta només i dos ingressos...anem engrandint la familia! Ha ingressat un nen diagnosticat avui, estadi 4, estancadíssim...una perla. No està inestable però necessita tractament antirretroviral quan abans millor; i l'altre ingrés un nen amb un adenoflemó impressionant. Hi ha ingressats una parelleta de bessons de 5 mesos, nen i nena, ambdós infectats...amb una gastroenteritis que els ha deixat fets una coca...

A consultes ha vingut molt poca gent, com que aquests dies va plovent a les nits, i tothom es guanya la vida amb l'agricultura, és època d'intens treball al camp...i no vénen. En total potser 7 pacients! He aprofitat per avançar feina de l'ordinador...

Sovint a la consulta o quan passo visita em vénen atacs d'emoció, m'estovo. Penso en la terrible "putada" que és tenir una malaltia com el VIH en un entorn com aquest, amb tant estigma, amb tanta dificultat econòmica... o plantes els sembrats i et guanyes el menjar o vas al metge, tot no pot ser! Els nens, ni ningú, no en tenen la culpa de que aquest virus sigui tant refotudament complicat i tant impossible d'eliminar. Els veig allí, descordant-se les agulles imperdibles del vestit, treient-se la camisa i fent-me cas resignats quan els hi dic que respirin fons, somrient mentre els hi busco ganglis inflamats a la zona de les aixelles... després surts a la sala d'espera i veus adults-esquelet a vegades asseguts a la cadira de rodes amb ofec... és dur tot plegat, i quan et treus la bena científica i aterrisses més a la vida d'aquestes persones... t'apropes més a elles i potser guanyes força per ajudar-les amb més alegria i més energia; alhora carregues una miqueta més les espatlles i a la tarda tornant a casa cada cop has de caminar més poc a poc perquè hi ha alguna cosa que et pesa...

He plegat força puntual. El David i la Montse han anat al Family Plannig a primera hora i després a visitar projectes d'ecologia. Han arribat just quan jo acabava la feina... hem estat berenant síndria frequeta de la nevera (boníssima!) i fent-la petar. Ara ja estan arreglant la bossa perquè demà al matí ja marxen cap a Delhi i al vespre cap a Barcelona. Crec que els ha agradat molt la fundació, han aprofitat molt els dies. Jo he estat encantadíssima amb la seva companyia... demà ja em tornen a tocar exercicis espirituals de meditació.... però vaja, tinc tanta feina a l'ordinador que cap problema, em passaran els dies molt ràpids!

Ara anirem a sopar una miqueta a la cantina. Sort que avui ha sigut un dia més relaxat...aquest matí tenia molt colapse mental després del dia d'ahir...això és "full immersion" a la vida hospitalària, cal allunyar-se'n una mica algunes estones!!

Doncs vinga, molta sort, molts petons i gràcies!

Ufffffffffffffff.........
Avui serà un blog de poques paraules perquè estic rebentada...
La nit del meu aniversari me l'he passat anant i tornant de l'hospital, el neonat amb patologia del biberó s'ha escagarrinat i s'ha posat fatal...sèptic, deshidratadíssim...no hi ha manera!! Dos viatges nocturns a l'hospital i tot el dia corrent pel voltant del seu llit i no acaba de millorar.
Amb aquesta mena de ressaca, a part d'aquest petitó he hagut d'ingressar tres nens més, tinc 10 nens en una sala que està calculada per 7... en fi, sense comentaris.
Ara acabo d'arribar de l'hospital després d'una jornada de pràcticament 12 h...
Sort que tinc els convidats ben distrets... al matí han anat de compres i a la tarda han anat a veure a una nena que van apadrinar ahir... han tornat molt emocionats.
Ara anirem a sopar i aviat a dormir... la infemera que hi ha aquesta nit no la conec perquè és nova, li hauria de donar un vot de confiança...però tal i com està aquell petit la nit pinta entretinguda...
Molts petons, i gràcies.

Dilluns hiperactiu....

Tot i haver descansat amb agradables interrupcions a la nit m'he llevat plena de força...el diumenge de relax em va anar de conya! A les tres de la matinada han arribat el David i la Montse, contentíssims i encantats amb el viatge que estan fent...ens haguéssim pogut quedar parlant fins les 6 del matí, però per sort hem tingut seny i hem anat a dormir al cap d'una estona...

Al matí hem esmorzat plegats a casa (pa amb tomàquet i pernil salat!!) i els he acompanyat al poble a agafar el bus per anar a la fundació, han estat tot el dia visitant projectes, han apadrinat una nena (que demà a la tarda aniran a conèixer al seu poble!), han anat a la botiga de records de l'oficina central i han anat a veure al Vicenç Ferrer una estoneta i han pogut parlar amb ell. Un dia moooolt ben aprofitat!! Han tornat a casa a quarts de nou del vespre, son incombustibles!!

Jo mentrestant he disfrutat com una beneita a l'hospital... això de passar visita en solitari implica molta més activitat mental, i m'ha passat el dia volant. Els nens estan força bé, el Basha millora, necessita encara una mica d'oxigen, però es troba millor i ja no fa febrades (es posava fatal...). El Pavan sense massa canvis...he estat parlant amb el seu avi avui, li he explicat que el dia 29 serà el darrer dia que seré a l'hospital i m'ha contestat: doncs jo també, el dia 29 marxarem d'alta! De fet el Pavan ara necessita més fisioterapeutes que metges, i sembla ser que la fundació pot oferir assistència al poblat i desplaçar a alguna persona per a atendre al Pavan... o sigui que a organitzar-ho!! El Shiva també està molt bé, és un punyetero perquè em busca tot el dia, m'acompanya a veure als altres pacients llit per llit, està molt al cas de tot. Ara que ja no té febre reenganxarem el tema d'enviar-lo al centre d'orfes, està terriblement content perquè per fi, als 12 anys de vida, podrà anar a l'escola. He ingressat a una parella de bessonets escagarrinats i a un nounat amb problema de biberons, que no deixa de perdre pes... A més a més hi ha un altre nen ingressat, per supervisar el tractament...no hi ha manera de que li dónin correctament!! El nen té 5 anys, després d'un any amb antirretrovirals ja hem hagut de començar segona línia de tractament perquè la cosa no funciona...i als 15 dies ja li han donat totes les pastilles que li tocaven per un mes... quin desastre!! Ni fet expressament!! Crec que és una familia amb molts molts problemes, avui la mare plorava com una magdalena, diu que el pare és alcoholic, que ningú no porta diners a casa, se la veu desesperadíssima... pendent de serveis socials.

Consultes força atapeïdes, però agradables. Ha vingut a control l'Amajan, la punyetera rabiuda i panxuda amb uns pulmons gairebé de cartró. Està millorant amb el tractament, el fetge i la melsa es van fent petits, cada cop està menys desnutrida... però encara no camina sola. Hem ajustat la medicació i li hem fet mil mimos. Vé sempre amb la seva germana, la Salma, que té 12 anys i és molt responsable. M'ha regalat unes arrecades i unes pulseres d'aquestes índies (6 per cada braç) de color rosa i amb purpurina...encara tinc els braços brillants... i molt em temo que he deixat a més d'un pacient guarnit!! M'ha fet molta il.lusió. Sobretot que l'Amajan estigui bé i que vagin complint el tractament, tot i que és francament complicat (han marxat amb una bossa gran tota plena de xarops!).

Acabada la feina he tornat a casa i he hagut de fer temps davant l'ordinador completant la base de dades fins que han arribat els convidats aventurers.

Algú ja m'ha delatat...avui és el meu aniversari i en faig trenta...30!! El David i la Montse m'han fet bufar una espelma i m'han regalat una brusa de color taronja molt bonica, quina sorpresa!! Al cap de poca estona m'han trucat la Maura i la Rebe, que mirés a no sé quina motxilla....i uns pantalons verds de regal!! No m'esperava res... són bones amigues, les tres! La veritat és que fer anys ( i a més números rodons) en un lloc tant diferent és curiós, interessant. Al cap i a la fi som qui som i som com som independent de l'edat...no passa res, però sí que és un moment de reflexió, de parar un segon i mirar el camí d'on vens i el camí per on has de continuar...i sobretot un moment per compartir, perquè cada "Felicitats" i cada "Per molts anys" és l'autèntica raó de ser d'un aniversari. Estic feliç i em sento molt afalagada. Mil gràcies pels correus!

Hem sopat a la cantina i després hem fet sessió de turistes, hem estant repassant els llocs on ells han estat, al Rajastan...i ara mateix el cap em va a tota màquina intentant dissenyar un itinerari, formes de desplaçament, etc.... ja veig que aquests dies, entre l'acabar la feina aquí i pensar en el viatge que m'espera aniré al 120%!!

Ara val més que procuri descansar...demà més!

Mil petons per tots, molt bona nit i gràcies.

Diumenge de calma a Batallapalí...

Des de divendres que no he escrit, o sigui que avui tinc força coses per explicar...

Dissabte va ser un dia extrany. La Maura i tota la tropa marxàven al vespre i ja des del matí es respirava aire de comiat. El darrer passe de visita, la darrera consulta, el darrer dinar a la cantina... la Maura hi ha estat bé, aquí (com tots!) i crec que li ha costat una mica marxar. Dir adéu als nens, a les families, a les infermeres... Va estar molt sencera i molt alegre tota l'estona, com ha de ser!

Cap dels nens es va descalabrar...el Shiva per fi està sense febre, el Pavan força animadet, el Basha més còmode... A més, va ser un dia d'energia positiva a consultes, la major part dels nens que van venir estaven amb càrrega viral indetectable!!!

Després de la feina a l'hospital, vam estar remenant per casa una estona. L'Adriana, el Nacho i la Rebe havien tornat a la nit des de Hampi, després d'un trepidant viatge en tren... i estaven força cansats. Quan vam tenir-ho tot apunt, autobús i cap a Anantapur... una grata sorpresa ens esperava a l'Oficina Central...una xerrada (amb micròfon i tot!) que el Vicenç Ferrer feia pel grup de padrins que hi ha aquests dies per aquí. Va ser molt interessant, especial. M'agradaria saber transcriure aquí tot el que va dir... parlava de la seva vida, de la seva manera d'interpretar les coses, de les seves visions, de la providència... és un personatge impressionant, encara que ja envellit, amb un gran carisma i amb molt bon "karma"... defensor del bé per damunt de tot, de l'ajudar als més desafavorits, de lliutar... diu que l'exèrcit del mal està guanyant a l'exèrcit del bé, o sigui que hem de fer un exèrcit més gran i més potent... M'agrada molt perquè no és un religiós dogmàtic que predica... Tot el que han engegat i tot el que està funcionant a tot el districte d'Anantapur és francament impressionant, formen part d'aquesta terra i d'aquesta societat... Al final de la xerrada van passar un audiovisual; primer sortien imatges del Vicenç i l'Ann quan eren joves...al principi de tot això, i al final van fer un repàs tema per tema de tots els projectes de la fundació, en ensenyament, sanitat, vivenda, agricultura i ecologia, suport a la dona...feia molta emoció, em va encantar ser allí en aquell moment...realment és una sort conèixer tot això de primera mà i formar-ne part ni que sigui per poc temps i amb una feina petitona... És una gran oportunitat. La força que han tingut per tirar RDT endavant... fa impressió. Fa uns dies vaig acabar de llegir-me la biografia del Vicenç Ferrer, es titula "Vicente Ferrer, la revolución silenciosa", escrit per Alberto Oliveras, i m'ha encantat perquè impregna sense voler-ho d'aquesta determinació, esperit de lluita barrejat amb misticisme. Evidentment, llegir-lo estant aquí resulta el doble o el triple d'interessant perquè quan parlen d'Anantapur, de Kanekal immediatament et poses en situació...

Vam sopar tots plegats, per darrera vegada. A les 12 un ricksaw esperava a tota la tropa a la porta del campus... van marxar cap a l'estació d'autobus en direcció Mysore. Espero que tinguin molt bon viatge!!

Jo vaig caure en rodó a la meva habitació de cap de setmana. A partir d'aquell moment canviaria la dinàmica de l'aventura en algunes coses...

He passat un matí de molt descans, he estat amb la Blanca, una treballadora de la fundació que s'ocupa dels temes de comunicació i que ja porta força mesos aquí, el David (arquitecte) i l'Andreu (entrenador de Hockey, porta un grup de nens que estàn en una escola de Hockey de la fundació). La resta de voluntaris anaven d'excursió a Puttaparty, una ciutat que està a una hora d'Anantapur on hi ha un Ashram de veneració a Sai Baba. Es veu que hi ha un ambient de molt fanatisme, inclús de gent europea que hi van per a venerar-lo... He decidit que em convenia més un matí tranquil, ens hem quedat per allí fent de cangurs de la Tori, la gossa de l'Alba, la noia invident. Hem parlat pels descosits, hem dinat plegades i hem descansat. A quarts de 5 ja he marxat cap a Batallapalí, volia arribar-hi de clar (anant sola és molt millor...) i he estat per aquí rentant roba, endreçant una mica, he anat a córrer després de dues setmanes de "parón", he fet estiraments, dutxeta i ara acabo de sopar.... Fa una mica m'ha trucat la Blanca...sóc un desastre!! M'he endut sense voler les claus de l'habitació de l'Alba!!! Han hagut d'avisar als de seguretat per a aconseguir una còpia de la clau... que despistada que sóc!! Jo que volia ajudar...

Sembla que el dia ja s'hauria d'acabar... però no!! A les dues de la matinada arribaran la Montse i el David!!! Estic molt molt contenta, perquè ha estat bastant per sorpresa...ho vaig saber segur del tot ahir al matí! Fa uns dies que volten per la Índia i els fa molta il.lusió venir a veure la Fundació i veure com estic per aquí. La Montse és una amiga especial, vam estar plegades fa poc més d'un any a Sierra Leona, vam compartir mil moments de mil colors...i n'ha quedat una bonica amistat. Serà molt especial retrobar-nos aquí. Ara en teoria estan arribant a Bangalore...

Procuraré fer una miqueta més de feina (l'eterna base de dades...) i m'estiraré una estoneta abans de que arribin....

Doncs apa... molts molts molts petons, i gràcies!

Ara fa una estoneta he arribat de Kanekal...

A les 7 en punt ja tenia el conductor esperant-me a la porta... quina son! Durant la nit ens han estat trucant de l'hospital i he descansat tirant a poc... però vaja, cap a Kanekal falta gent. Allí un esmorzar indi només arribar, de patates amb salsa, una mena de pans d'arròs, una mena de creps... suposo que és l'equivalent a un esmorzar de mongetes i butifarra!

Han vingut molt pocs pacients i el dia ha estat tranquil, potser massa i tot perquè a estones em venia una morrinya... fins que s'han presentat un grup de trenta visitants espanyols que venien a veure l'hospital i m'ha tocat fer de relacions públiques. He dinat amb ells en una carpa que han muntat per allí fora... ha estat bé. Ells tene nens apadrinats, vénen amb viatges organitzats per la fundació, van primera fer el turista per altres zones de la índia i al final s'estan uns dies a l'oficina central i des d'allí van visitant projectes. El dia estrella és diumenge, que van a visitar als seus nens apadrinats als poblats. Jo no ho he vist mai, però es veu que és un festival!
Acabada la poca feina que he tingut, he tornat cap a Bathallapalí. El viatge és trepidant, dues hores llargues i el primer tram per la carretera més irregular del món!! He arribat ben madureta!
La Maura ja m'ha posat al dia de l'hospital, tots estan bé...
Demà serà el darrer dia que passem visita plegades!!!!
Apa, vaig a fer sopar!
Molt bona nit, i gràcies a tots!

El dia d'avui ha començat precipitadament d'hora, a quarts de les dues de la nit ens han avisat de l'hospital...el nen de 13 anys que havia ingressat el dia anterior, el que té els pulmons fom si fóssin de "paper maché" s'ha posat pitjor, amb dificultat respiratòria i febre...i com que té una reserva pulmonar nul.la de seguida es deteriora molt. Hem anat ràpid a l'hospital (hem vist un escorpí pel camí!), li hem donat medicació i ha anat millorant... hem estat a l'hospital fins les 3 del matí, a les 6 ens han tornat a trucar... en fi; que avui ha sigut un dia com de sortir de guàrdia. Aquella mena de son barrejada amb una mica de mal humor i a estones amb desànim...tot s'ha curat amb una migdiadeta de 6 a 8 de la tarda!

Al matí ens ha costat llevar-nos, hem arribat a l'hospital i aquest nen, el Basha, estava a 40 de febre amb tremolors i amb un distrés respiratori impressionant. Al seu voltant s'han congregat tots els metges de l'hospital, d'adults...amb broncodilatadors, oxigen i antitèrmics ha anat millorant, i la veritat és que a la tarda estava molt millor, somrient. Està justet, aquest nen. És un malalt crònic difícil de millorar... La resta acceptablement bé, el Shiva té una pneumonia i va millorant...i el Pavan també. Aquests dies ens estan arribant força resultats de càrregues virals. És una prova de laboratori que es fa només dos cops al mes i que dóna informació de la quantitat de virus que els nens tenen a la sang. En teoria, quan prenen antirretrovirals, els virus a la sang han de ser indetectables, si tot i el tractament hi ha molts virus a la sang, vol dir que aquests virus són resistents a la medicació i que es multipliquen com si no hi hagués tractament. Potser ha estat el pessimisme i el cansament del dia d'avui... però pateixo perquè portem uns dies de detectar pacients amb moltes còpies de virus a la sang tot i el tractament, i hem de començar fàrmacs de segona línia (és a dir, el "plan B" de tractament, molt més car i més costós)...això fa rumiar, la veritat és que fa por. No hi ha "plan C" per ara... El fet que els virus es facin resistents és perquè la medicació no es pren de forma regular, si es pren un dia si i tres no...el virus muta, s'adapta i ja no es deixa eliminar per aquests fàrmacs. Si veiem virus resistents és per què la gent no està prou preparada per a ser regular...i això no s'arregla amb fàrmacs ni tecnologia. És l'educació i la informació que cal donar a la gent. És millorar les dificultats amb què es troben aquestes persones per anar regularment cada mes a l'hospital a buscar la medicació. És ajudar-los a trobar l'esperança tot i que estiguin infectats... Aquesta malaltia s'associa a mort, discriminació i pobresa...cal canviar-li una mica l'aparença! Amb els nous tractaments i només amb una mica de sort pot esdevenir una malaltia crònica que permeti anar a l'escola, treballar i fer una vida normal... i això potser aquí no es té prou clar. Suposo que viure en la pobresa i en una estructura social tant poc justa (pel sistema de castes, més que vigent encara; per la terrible discriminació a la dona...) ajuda poc a l'optimisme i a viure amb esperança... Un noi de 14 anys, orfe, va ingressar ahir per a començar la pauta de tractament de segona línia. Avui s'ha escapat de l'hospital i sense medicació... sap greu no poder preveure aquest tipus de situacions, no poder treballar amb els pacients els seus problemes, no poder-los ajudar més amb la part "extra-científica"... sap greu. Sense medicació i amb un virus resistent...mala peça al teler, el virus cada cop més resistent i més agressiu...

En fi, no tot són desgràcies, també cal dir que tenim molts nens amb càrregues virals indetectables, que cada cop veiem menys complicacions per immunodepressions severes i que cada cop veiem més nadons que no s'han infectat de les seves mares gràcies a les mesures que es van prenent... sempre es pot veure l'ampolla mig plena o mig buida!!

Després d'aquesta gloriosa migdiada hem anat de nou a sopar amb els metges de l'hospital, aquest cop ja ens han despedit a la Maura i a mi... Hi havia menjar per un regiment! Pollastre a tonelades! Ens han regalat un quadre molt indi a cadascuna, amb un marc enorme també molt indi... no sé on el posaré per anar a fer el trekking!! Sigui com sigui ha estat tot un detall. Sembla que estan contents de la nostra feina i d'haver-nos tingut en el seu hospital tot aquest temps. Per sort vam preveure la situació i ens hem fet arribar clauers i "abanicos" per regalar...hem quedat com unes senyores!

Demà em toca anar a Kanekal i he de matinar, a les 7 he d'estar llesta...ja són pràcticament les 12, més val que m'espavili! Em queda rentar una miqueta de roba....i a dormir!!

Apa, molt bona nit, petons i moltes gràcies!

Avui m'he esperat al darrer torn d'internet per a escriure i la veritat és que estic pesant figues davant de l'ordinador...
Dia atrafegat, de feineta a l'hospital però ben organitzada. Com que teniem planejat "escapar-nos" a la tarda, al matí ens hem posat les piles i tot ha anat molt alhora. No hi ha grans novetats amb els ingressats, i a consultes ha vingut molt poca gent. La nit passada va tornar a ploure tota la nit i es veu que hi ha hagut problemes de transport...
A la tarda ens hem posat en el rol de visitants a la Fundació Vicenç Ferrer i hem anat a visitar alguns projectes d'ecologia. M'ha encantat. A més a més hi hem anat amb el responsable d'ecologia, que ens ho ha explicat de forma molt clara i amb molt entusiasme. Hem visitat un embassament, una granja de porcs, una planta de biogàs, una plantació de mangos i una planta d'adob agrícola amb cucs de terra... Molt interessant, els projectes són molt enginyosos i molt adecuats a l'entorn... i el millor de tot és que abarquen a moltíssima població. La veritat és que RDT-FVF (Rural Development Trust - Fundació Vicenç Ferrer) és una tremendíssima organització totalment integrada en el seu medi... abarca a una població de més de dos milions de persones!! Espero alguna estona tenir més temps i més energia que ara per a explicar tot això amb més detall...és francament interessant.
Després de la visita hem passat per l'oficina central a buscar uns bitllets de tren (la Rebeca, l'Adriana i el Nacho marxen aquesta nit a Hampi)... ara hem sopat (la Maura ha fet una deliciosa truita de xampinyons) i després de la sobretaula, internet i a dormir.
Molt bona nit, molts petons i gràcies.

Afortunadament ahir tanta calor va acabar portant a una abundant pluja que ha durat tota la nit...quin gust!! Avui el dia ha estat més fresquet... i més ple de mosquits! Ja som addictes al repelent d'insectes...
Molta feina avui a l'hospital, hem tingut tres ingressos i ja tornem a estar fins al capdamunt.
Ha vingut a consultes aquell prematuret que va fer tantes voltes les seves primeres 24h de vida i que ens vam trobar plantificat a la nostra sala de pediatria... Ha estat ingressat a l'Hospital General fins fa uns dies, la familia va demanar l'alta voluntària i va marxar de l'hospital... encara està prenent antirretrovirals per intentar evitar que es contagii del VIH de la mare... i pesa només 1.600 gr! Sort que el clima d'aquesta regió és similar al d'una incubadora! Dels tres ingressos; un és per ensenyar a preparar biberons (!!), un per començar segona línia de tractament en un petitó que té un virus resistent i el tercer i últim... un altre personatge! Té 13 anys, diagnosticat fa 3 mesos, amb uns pulmons destruits per la infecció, a més a més amb tuberculosi a mig tractar (té risc de tenir una tuberculosi resistent a medicaments)... s'ha començat tractament antirretroviral en un hospital d'Hyderabad (capital de l'estat d'Andra Pradesh), amb només dos medicaments... o sigui que a més a més el seu virus pot haver-se fet resistent. La familia diu que fa tres anys... TRES! que té febre, tos i dificultat respiratòria... El fet de venir de la capital, encara que el tractament s'hagi començat de forma incorrecte, ha comportat que arribi a la visita amb un TAC toràcic on hem pogut observar unes precioses bronquiectàsies per una LIP crònica... (perdó, que ja m'embalo amb la qüestió mèdica!... és un cas molt florit, encara que força desgraciat...científicament interessant i difícil de veure en el nostre medi habitual!). El trio de pediatres hem anat per feina... fem un bon equip! Què faré jo la setmana que bé tota sola??
El Shiva i ell ja s'han començat a fer amics. El Shiva sembla que ja es troba millor, està molt més actiu, ja torna a fer lletres a la seva pissarra com un desesperat, ens busca per fer broma... però avui li hem diagnosticat una pneumonia lobar impressionant. Jo continuo pensant que ha tingut un dengue...i que quan començava a millorar ha desenvolupat la pneumonia... Almenys ara es mou més i no està tant xafat al llit. Sigui com sigui, antirretrovirals ben aviat!
Crec que avui es nota que estic mèdicament hiperactivada, només em surten qüestions científiques per explicar... La quantitat de nens infectats, amb disponibilitat de tractament, amb una bona educació i possibilitat de fer un seguiment dels nens... això és molt difícil de trobar!! A casa nostra: tots els medis que vulguem, però pocs pacients i diagnosticats de forma molt precoç i força ben controlats (en general..). Al sud d'Àfrica: moltíssims més pacients que aquí, però amb poc accés a tractament, amb molta més dificultat per a l'educació sanitària i per al seguiment... Crec que hem anat a espetegar al millor lloc per aprendre i entendre (ni que sigui una miqueta) aquest coi de virus!!!
Hem plegat tardet de l'hospital, hem fet un berenar de síndria fresca de la nevera (boníssima!) i una mica de sobretaula. L'Adriana i el Nacho han anat a visitar al nen que l'Adriana té apadrinat, i han tornat molt contents. Ens han vingut a veure a l'hospital quan han arribat, als pobres no els hem pogut fer massa cas perquè ha sigut just quan ha arribat el nen estrella del dia...
Ara mentre escric el blog els altres fan el sopar...vaig a veure si puc rellevar a algú.
Vinga... molts petons per tots, però molts!! I gràcies!

BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

Dilluns especialment calurós a Bathallapalí...

El trajecte fins al CS Center (un km aproximadament) s'ha fet llarg. La calor apreta...alguns diuen que això significa que aviat començarà a ploure més... Totes tres, hem passat visita descobrint de nou els nens i sorprenent-nos de nou amb ells mentre els presentavem a la Rebeca. Hem pogut donar força altes, no hi ha hagut cap daltibaix gros... així que fantàstic. A consultoris força bé, entre les tres la veritat és que anavem per feina i s'ha fet molt amè... una exploració física, l'altre escriure i calcular dosis de medicació (és força complicat, cal calcular arrels quadrades i tot per ajustar la dosi d'antirretrovirals a la superfície corporal del nen...) i l'altre entrant dades a l'ordinador. Anàvem a preu fet, i entusiasmades. Hem ingressat a dos nens, un recentment diagnosticat amb criteris de malaltia avançada... que té un aspecte força deteriorat: extremadament panxut, molt baixet per tenir 8 anys, amb totes les dents corcades, amb una auscultació de cafetera...uns pulmons que porten anys patint l'agressió de la infecció... ens donarà feina, però hi ha molt a fer: estudiar-lo bé, començar tractament, educar-lo a ell i a la familia per a que no perdin el fil i no abandonin el seguiment (és molt arriscat, perquè aleshores el virus pot fer-se resistent...). Té pinta de malaltó però no para de somriure i és molt carinyós: si li fas una carícia a la cara te la torna... entranyable! Hem acabat la consulta a la tarda i ens hem quedat allí a l'escriptori clavades xarrant d'altres temes...s'hi estava bé.

A la tarda teniem planificat anar a fer una mica d'esport (alguns dies hem anat a córrer pel recinte de l'hospital), però quan ens hem adonat que estant assegudes a casa tranquil.lament ens regalimava la suor per l'esquena ens ha semblat que això d'anar a córrer ens faria més mal que bé, i hem continuat xerrant.

L'Adriana i el Nacho han estat visitant projectes de la fundació, i han tornat a la tarda. Ara hem sopat (tenim una nova remesa d'embutits, formatge i pernil d'importació que no donem a l'abast!)...encara suant. Ara vindràn torns per utilitzar internet, per això val més que no m'allargui massa...

Molt bona nit, i gràcies.

Malgrat ser diumenge, una trucada telefònica a les vuit del matí ens ha posat en marxa...
Ahir vam plegar tard, xerrant amb els nous convidats mentre ens picaven els mosquits de la terrasseta...ens ha costat arrencar motors, la veritat.
Resulta que un dels dous nounats que tenim ingressats per deshidratació, concretament el segon d'ells, ha passat la nit molt irritable, amb l'abdomen molt distès, i no parava de plorar. Li hem dit a la enfermera que hi anavem de seguida...i mentre ens acabavem de treure la son de les orelles ens ha tornat a trucar, dient que havia fet un vòmit i després s'havia tornat blau i després no respirava! Amb els talons al cul hem anat cap a l'hospital, però ja era massa tard. Suposem que haurà fet una aspiració massiva pel vòmit. Altres hipòtesis són algun problema intestinal com una perforació o una obstrucció, però ens crida l'atenció un empitjorament tant brusc (ha estat perfecte de constants tota la nit)... Hem arribat i era ben mort. Amb la via posada i la màscara d'oxigen. És d'aquelles imatges que continues veient durant uns quants dies. En arribar hem preguntat a les enfermeres tots els detalls de com ha anat...i al voltant només hi havia silenci. De cop, la mare i l'àvia de la nena quan s'han adonat de la situació han esclatat en plors i crits. L''àvia ha sortit a fora al "claustre" i s'ha començat a revolcar per terra. Els queien unes llàgrimes enormes, per mi especialment pesades perquè ni eren previsibles ni esperables...i potser tampoc tolerables des del punt de vista mèdic. Hem estat massa lluny de l'hospital, hem arribat massa tard...
L'escena ha generat gran expectació a l'hospital. Els nens més petits evidentment no han entès res de res, continuaven com si res. El Shiva, amb el seu pijama de ratlles, no es perdia detall. Obria els ulls com unes taronges, no volia perdre's com netejaven el cos i com l'embolicaven amb un llençolet blanc. Se l'ha quedat mirant tot quiet, i m'ha dit que estava trist, que li sabia greu (en telugu, evidentment, l'enfermera ha traduit...). El meu sistema d'hiperdrenatge de llàgrimes s'ha vist activat una altra vegada, ha estat eficaç la major part del temps...
La mare encara portava les orelleres. A més a més li acabaven de fer una lligadura de trompes i ja no podrà tenir més fills. Té un nen més gran, menys mal.
Tornant cap a casa amb la Maura, força corpreses, hem tornat a analitzar i reanalitzar la situació...creiem que no hem estat negligents, però sempre queda aquella cosa, aquell "i si hagués..."... No podiem preveure que les coses anirien d'aquesta manera, no podiem avançar-nos als esdeveniments.
La resta del matí ens l'hem passat per casa, remenant l'ordinador, rentant roba,... els convidats han dormit fins les 2!! (avui els hi consentim perquè tenien jet lag, la veritat és que el viatge d'arribada aquí és una pallissa!). Hem menjat una mica i hem sortit cap a Anantapur, al costat de l'oficina central, on hi ha un altre hospital de RDT, on es fan lligadures de trompes com a xurros (4o o més al dia!). Es diu "family planning". Les puèrperes ingressen, i mentre es recuperen de la cirurgia, les àvies tenen cura dels nadons i surten al pati de l'hospital a banyar-los i fer-los massatges. És molt maco de veure, en primer lloc perquè n'hi ha molts alhora i fan molta patxoca. També perquè les àvies estan d'allò més cofoies amb els seus nets, te'ls ensenyen reiteradament per a que els facis fotos... A més a més, la metòdica és bonica i malgrat la brusquetat d'alguns gestos, molt tendre. Elles es posen assegudes, amb les faldilles arremangades i les cames tirades endavant. Col.loquen les seves cames com si fóssin un suport i a sobre hi posen al net, del dret, del revés, assegut,... i vinga aigua i vinga sabó i vinga fregues per tot arreu! Als ulls, a dins la boca, les cames, estiraments (sembla que algun dels nadons s'hagi de desmanegar, però no!). Un cop els tenen ben nets i eixuts, els pinten uns punts negres: a entre les celles, a una galta, al centre del tòrax, al palmell d'una mà i a la planta d'un peu (dret o esquerre segons sigui nen o nena) i per acabar, una bona empolsinada de pols de talc, començant per sobre dels punts negres. Els petits ploren molt durant l'acció, però un cop posat el talc, entren en una dolça estona de relax...
Jo he filmat vídeos, he acabat la reserva de tarja i de bateria de la càmara...
Després hem passat per l'oficina central un momentet (el Nacho va arribar sense maleta però ja l'ha recuperat), i per rematar el dia un voltet per Anantapur, per introduir als nostres inquilints a la trepidant activitat d'aquesta petita ciutat.
Hem arribat cansats, hem sopat a la cantina de l'Hospital i jo crec que aviat a dormir.
Podrien ser moltes les reflexions a fer després del dia d'avui...no cal ser encara més sensacionalista ni dramàtic, i me les guardaré per mi. L'ofici mèdic és una tasca que sovint resulta inabastable, però la imprevisió i les sorpreses desagradables com la d'avui costen de ser encaixades, per inabastables que siguin les possibilitats. La rapidesa de l'acció demana rapidesa de la reacció...potser en aquest medi es difícil assolir la velocitat i l'eficàcia suficent. Costa decidir fins a quin punt és el medi i fins a quin punt nosaltres...falten referències.
Demà torna a ser dilluns, i serem tres pediatres passant visita, la Rebe es penjarà el fonendo i vindrà amb nosaltres! Arribarem a l'hospital amb energia renovada i amb més ganes cada vegada de continuar aquesta trepidant tasca.
Apa doncs, molt bona nit i gràcies!

BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Gairebé em sembla impossible poder escriure res... no sé què és el que passa exactament a la casa del costat, però ha de ser un esdeveniment!! Tenen música al màxim de decibels que us pugueu imaginar, deu ser un casament o jo què sé... però és insuportable!! Amb la Maura hem de parlar a crits perquè sinó no ens sentim!!
Ni em surten les paraules...
A veure, avui és dissabte. Dissabte de força feina a l'hospital i de preparatius. El reconsagrat del Shiva encara té febre...quan li baixa es troba de conya, però a estones es troba força malament. No entenem què té...pot ser que sigui del mateix VIH, probablement dilluns ja li començarem antirretrovirals... la resta tots força bé, el Pavan fet un autèntic campió, cada dia se'n va a fisioteràpia (que està a uns 750 m del CS Center) amb ricksaw, fa dues hores de gimnàstica i torna. Hi va amb el seus avis, evidentment; està força espavilat però encara no pot caminar sol...
Com cada dissabte em dinat amb els dits a la cantina del CS Center, ja hi estem molt acostumades, a mi ja gairebé no em regalimen els "sucs" per les mans i no em cauen gaires grans d'arròs...
Hem estat de sort perquè les dues monges de l'hospital, la sister Alice i la sister Jonita havien d'anar a la tarda a Anantapur a fer encàrregs i ens hem ben acoplat... teniem el rebost i la nevera totalment buits... i avui arriben tres convidats! Hem fet una bona carregada...i després hem tornat amb autobús. Avui francament, he recordat com és l'aparcament del supermercat de Berga, deixes el cotxe allí mateix, carregues sense problemes i de cop arribes a casa...i et fa mandra pujar les escales! Hem agafat un ricksaw i un autobus amb tota la compra, i no erem pas les que anavem mes carregades!!! Jo he arribat a casa amb els braços tremolosos...
Ara ens hem canviat d'habitacions i hem preparat una mica de sopar. Al so penetrant d'aquesta música tant terrible, només ens queda esperar que arribi el taxi que els porta des de l'aeroport de Bangalore. Sabem que han arribat bé i que no trigaran a ser aquí...
Uf... per fi! Hi ha hagut una apagada de llum (n'hi ha moltíssimes al dia, ja gairebé ni ens immutem), i la música ha parat una estona. Quin descans!!
Doncs res, vaig a remenar l'olla...
Molts petons i gràcies a tots.

Per fi un dia tranquil a Batallapalí...
L'hospital continua ple a vessar però els nens van bé. En teoria a la sala hi ha lloc per set nens i des de fa uns dies n'hi tenim nou. Han afegit un llit "extra" i tenim una parella de bessonets ingressats al mateix llit. Al matí, l'arribada a l'hospital és una alegria. Per a que us feu una idea, la sala de pediatria és allargada, hi ha els llits posats un al costat de l'altre (com aparcats en bateria), a un extrem hi ha els lavabos dels malalts i a l'altre la zona d'enfermeria on hi ha un escriptori, medicaments, material mèdic, una pica per rentar-se les mans...i també joguines pels nens. La paret que comunica aquest espai amb la sala de nens ingressats és bàsicament de vidre, així quan arribem al matí, deixem les bosses i ens acomodem ja veiem tot el panorama dels set o vuit llits "aparcats" plens de moviment, plens d'ullets que ens miren. Mentre ens rentem les mans a la pica, afortunadament encarada al vidre, ja comença a caure algun somriure i algun "Namasté"... és veure tots els pacients alhora treient-se la son de les orelles; per mi un moment entranyable. El fet que tots els nens estiguin junts dóna un caire familiar i de compartir problemes... sembla que aquí ningú necessiti intimitat. Sovint mentre passem visita els germans dels ingressats, o alguns pares, van seguint-nos i van passant amb nosaltres de llit en llit, fins i tot sovint ens ajuden a traduir o a explicar amb altres paraules el que nosaltres estem intentant dir. Una situació insòlita, sorprenent els primers dies, però cada cop més agradable.
No hi ha massa canvis en els ingressats... tots van bé. El Shiva i la seva eterna febre...sembla que ja va passant. No sé si perquè el meu suposat dengue ja ha acabat el seu curs o perquè fa 24h li vam començar doxiciclina...no ho sabrem pas. Sovint aquesta medicina és d'assaig-error, tot i els recursos que tenim (que francament penso que no estan gens malament) cal fer proves terapèutiques...
Consultes força plenes... però bé. No hem ingressat a ningú. Ahir vam penjar més fotos al darrer album. N'hi ha una d'un dibuix d'una mesquits, d'un deu hindu i una esglesia...és l'enganxina de la porta del nostre consultori. M'agrada perquè és força representativa, tot i que la religió hindú és la majoritària aquí, també hi ha musulmans i cristians,...i tots es deuen sentir redimits d'alguna manera en creuar aquesta porta. A mitja feina s'han presentat un grup de vint o trenta visitants. Aquesta és una situació molt habitual als projectes de la fundació, i suposo que ara que ha arribat l'època de vacances a Europa cada cop ho serà més. Des de l'Oficina central organitzen visites guiades a bastants projectes, així els visitants i/o padrins que vénen a passar uns dies es fan més el càrrec de com funciona tot plegat. Són tots espanyols, i vénen amb guies hindis que parlen un castellà molt bo. Nosaltres els ajudem a explicar una mica com és l'hospital, què hi fem, etc... . La Martina és l'experta en els grups de visitants, però com que ja no hi és, avui la Maura i jo ens hem estrenat en aquesta disciplina i mira, crec que els hem arribat al cor perquè ens miraven amb unes cares!... Nosaltres ja estem força acostumades a la duresa de l'hospital, a l'aspecte caquèctic de molts dels pacients, a l'ambient de desgràcia que es respira en alguns llits... i rebre aquest tipus de visites realment ajuda a adonar-nos de nou que estem treballant amb situacions dures i molt delicades.
Per fi avui no hem hagut d'anar a Anantapur, i amb la Maura hem fet una tarda de relax. Xerrar, llegir, algun cop de cap... crec que ens convenia, perquè ja fa uns dies que a l'hospital estem funcionant amb massa cansament. Ara ja hem sopat, d'hora, i aviat a dormir. Demà tornem a rebre visites, arriba la Rebeca (amiga i companya de residència de la Maura i meva), l'Adriana (germana de la Maura) i el Nacho (la seva parella). Arribaran al vespre o sigui que demà ens dedicarem a omplir de nou la nevera (a Anantapur....uf!). Amb la Rebeca vem estar juntes a Sierra Leona fa un any i uns mesos...serà bonic retrobar-nos aquí!
De moment, a descansar...
Molt bona nit, petons i gràcies!

Ens hem llevat a l'oficina central, la segona residència...
Ja coneixem de sobres la rutina d'agafar el bus, descarregar a la nostra caseta de Batallapalí, anar cap a la cantina a esmorzar... Hem començat el dia amb tanta empenta com hem pogut, ja que hi havia visites molt oficials i haviem d'estar disponibles. Tenim encara tota la planta plena, els petitons van bé, excepte el Shiva que encara té febres i no hi ha manera...em sap molt greu veure'l amb aquella carona, ja ha tingut una vida prou punyetera!! El Pavan avui més content, menys mal...i els petitons deshidratats ja estan menjant biberons com unes màquines!
A inaugurar l'escola finalment no ha vingut el Vicenç Ferrer i la Sister Ann, ha vingut el Moncho, el seu fill, amb gent del País Basc. Al migdia he aprofitat la pausa per anar a una oficina del banc de Batallapalí, tot ple de guirnaldes de flors i fotos de déus... com jo ja m'esperava no ha estat possible treure diners de la tarja de crèdit en un lloc tant insòlit com aquell... O sigui que després de la feina hem anat a Anantapur amb la Maura, a treure diners a un caixer i després cap a l'agència de viatges a pagar els bitllets d'avió... ja està fet! La conya m'ha costat dos viatges a Antapur, amb els seus ricksaws i estressos mentals pertinents.
Hem fet un soparet una mica especial perquè la Martina i la Natàlia, la seva amiga, ja marxen demà. Hem obert una llauna de sardines, una de boquerons i una de tonyina...luxe!! Li hem regalat una aranya de goma enorme perquè se'n recordi de totes les amiguetes que l'han sorprès durant la seva estada per aquí...i unes pintures de colors per pintar "vindis" artístics. El vindi és aquell punt que es posen entre les celles, n'hi ha de pintats amb pols, n'hi ha que son enganxines (amb pedreria inclosa...autèntiques virgueries!), i n'hi ha de pintats de colors. Ara mateix anem totes d'allò més guarnides, probablement amb els vindis més insòlits de tot el districte d'Anantapur!!
Esperem que demà sigui un dia una mica més tranquil...
Molts petons per tots, bona nit i gràcies!

Avui torno a ser a Anantapur, he hagut de venir ara a la tarda per arreglar els bitllets d`avio per tornar (per internet no me n`he sortit...), i despres de la por que vam passar el darrer dia que vem tornar de nit, hem preferit quedar-nos a dormir...
Dia de forsa feina, tenim un altre cop la sala de pediatria plena com un ou...hem ingressat a un altre nounat deshidratat...quina epidemia!! El que va ingressar ahir ha anat millorant, sembla ser que vam poder aturar el cop...
El Pavan avui ja no diu paraules "sueltes", ara ja diu frases i es comunica molt be amb el seu avi, tenen autentiques converses. De cop i volta es com si s`hagues despertat d`una llarga nit, i ara jo crec que es va adonant de la situacio....avui ha estat tot el dia molt enrabiat, cridant i plorant. L`avi ens ha explicat que el Pavan diu que vol anar a casa, vol tornar al seu poble... es deu veure a si mateix incapas de fer moltes coses que abans feia com si res, debil... Temps al temps. Ha comensat les sessions intenses de fisioterapia i a la tarda estava ben tou!.
A la tarda ens han vingut a fer un reportatge, no els reporters de la Nuria i l`Alba, sino dues noies del Canal Internacional de TVE... la veritat es que hem passat una mica de vergonya pero crec que finalment ho hem fet mes o menys be... ens feien preguntes sobre el VIH i la situacio a la India, del que fa la fundacio, ... no se sap quan s`emetra ni res, ja us ho fare saber!
I res, plego per avui que es tard i hauria de descansar una mica. Dema torna a ser dia de carrega viral, i a mes a mes be el Vicenc Ferrer i la Sister Ann a Bathallapali, es veu que inauguren una escola d`enfermeria...estaria be fer bona cara!!
Doncs aixo, que molt bona nit i gracies!

BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Avui ha estat sense cap mena de dubte, el dia més emocionant dels que hem viscut a la Índia. Voldria explicar-vos les coses per ordre però no puc, aniré al gra. El Pavan, el nen de la meningitis tuberculosa que hem vist com un autèntic vegetal durant molts dies i que mica en mica s'ha anat despertant....PARLA!!! I a més a més, sap el que diu!!!! Estavem passant visita tranquil.lament, la veritat és que al Pavan més que passar visita com fem amb els altres nens, estem amb ell una estona fent-li gimnàstica o mirant com li fan fer exercicis o estiraments... avui hem arribat a la seva cadira ortopèdica i allí estava assegut, menjant per boca pa que li peixia la seva àvia. Mentrestant l'avi no parava de fer-li massatges a les mans...treballen sempre a quatre mans! Li donen els trossos de pa a la mà i ell se'ls posa a la boca amb força torpesa encara, i després s'eixuga amb un drap...amb aquestes l'avi li anava dient coses i ell ha fet uns sorolls que semblaven vocals...l'avi s'ha quedat blanc i ha exclamat: ha dit "bagundí"!!! (significa estic bé)...i li hem començat a fer preguntes, li hem fet tornar a dir bagundí i ho diu bé! Després li he preguntat "com et dius" en telugu (és de les poques frases que sé dir...), se 'ha quedat mirant i em diu: Pavan. FANTÀSTIC!! Jo parpallejant més ràpid que habitualment he aconseguit drenar ràpid les llàgrimes que em negaven els ulls, la Maura no ho ha aconseguit i li regalimaven per la cara... El bombardeig de preguntes evidentment ha continuat...i ell continuava responent. Els avis no tocaven de peus a terra, ni les enfermeres, ni nosaltres...quina felicitat tant gran, i compartida! L'altra bona notícia és que hem engegat un pla de fisioteràpia rigurosa, i cada dia al matí anirà a una mena de gimnàs que hi ha a l'hospital on li faran sessions intensives...i a més el fisioterapeuta està posat en la organització dels nens amb deficiències físiques/mentals... la veritat és que ara ens interessa molt deixar el Pavan tant ben encarrilat com puguem quan nosaltres haguem de marxar...

Altres incidències del dia... tenim un nou ingrés, continuem la ratxa de patologia neonatal... un nen de 15 dies amb una sepsis i una deshidratació severa, que ha arribat talment per a intubar...però que hem mig remontat com hem pogut, i francament, ha respost molt bé. El més curiós del cas és que a primera hora del matí ha anat a l'hospital de Dharmabaram, un poble que hi ha a una mitja hora d'aquí... li han posat una via, una miqueta de suero, i l'han fet venir cap a Bathallapalí. La mare ha arribat tant panxa, amb el nen embolicat amb un drap (del qual només sobressortia la cànula barrejada amb un braçalet)...i amb un volant de derivació que concretament consistia en un trosset de paper minúscul amb quatre lletres totalment impossibles d'entendre... almenys no era l'alfabet telugu!! La resposta d'infermeria davant un cas com aquest ha estat a ritme indi, que no és ritme africà però gairebé,... sort que ens hem posat nosaltres a passar-li una càrrega de volum i una correcció de bicarbonat (la Maura ha fet de bomba d'infusió i la veritat és que se li dóna molt bé!!),... ara abans de marxar de l'hospital, el nen ja feia molt més bon aspecte... esperem que continui la tendència!

Ahir dilluns em vaig deixar d'explicar l'excursió de diumenge a la tarda...va ser tranquil.la però molt bonica. Val la pena que us en faci cinc cèntims. Vam anar fins a Bukaraya, el mateix poble on hi ha el temple dels micos agressius on haviem anat el diumenge anterior. Allí hi ha unes escoles de nens i nenes sordmuds, i una escola de nenes cegues. Els reporters hi anaven a jugar a volei amb els nens sord-muds, i nosaltres vam aprofitar per anar a visitar les escoles, on els nens estan interns. Vam estar jugant al "carrum", una mena de joc de taula indi amb les nenes sordes. En teniem una vintena al voltant, però hi havia un silenci sepulcral, només algun soroll gutural i prou...va ser especial. Elles reien, estaven contentes quan guanyaven i se'n reien de nosaltres (la veritat és que tiravem molt malament...és molt tècnic!)...però sempre en silenci! Després vem anar amb les cegues, ens van cantar cançons i vam fer jocs de picar de mans...algunes hi veien una mica, altres eren completament cegues i les haviem de col.locar per fer les fotos...

Ara hem anat a sopar amb uns quants metges de l'hospital, ha estat agradable, evidentment menjar amb els dits, cuixes de pollastre, després síndria i després arròs...

En fi, intentaré païr tot això...el sopar i totes les fantàstiques emocions d'avui...

Molt bona nit, petons i gràcies.

Dilluns i Sant tornem-hi...quina mandra i quina son que teniem aquest matí quan hem marxat d'
Anantapur!! I és que ahir al vespre vam tornar a plegar una mica tard, veient documentals a l'ordinador dels reporters...
Hem agafat el bus a primera hora, ens ha tocat un "deluxe" que tenia els seients increiblement còmodes! Puntualment a les nou a l'hospital, objectiu aconseguit. Hem començat amb energies renovades, la veritat és que amb la mort del Nagendra ens hem "alliberat" mentalment, per dur que sembli, però ja feia dies que havia arribat la seva hora....
Tenim poquets nens ingressats. Dels tres nounats que hi havia dissabte, ja no n'hi ha cap! El nen i la seva familia es van escapar diumenge a les 7 del matí sense dir res, espero que tornin aviat per controlar el pes... La familia de les bessones aquest matí ens ha exigit marxar d'alta, no hem pogut retenir-les de cap manera. La veritat és que l'aspecte de les nenes era molt millor que dissabte, s'han estat prenent bé els biberons, no han tingut ni febre ni diarrees i estaven vitals i molt actives. Ara el que els falta és una mica de sort per a que les seves families preparin la lleteta correctament... D'aquí a una setmana suposo que tornaran a control. Hi ha molt misteri entorn de l'embaràs i el naixement dels nens, i costa molt obtenir informació i aclarir els perquès de les coses. M'explicaré; es veu que el naixement d'un nen és un moment de risc especialment elevat per a que els déus o alguna força maligna "ataqui" a les puèrperes i als nounats. Les mares es protegeixen amb una mena de turban fet de llana (molt adequat per la temperatura del pais, d'altra banda...) que els cubreix les orelles el primer mes de vida. A partir d'aleshores porten cotons a les orelles durant uns mesos més, perquè així impedeixen l'entrada dels esperits al cos... Als nens només neixer els pinten tres punts negres: un entre les celles, un a una galta i un a la planta del peu. Segons el sexe del nadó els punts es posen a la galta i peu drets o esquerres (ara no recordo quin és quin...). Fora del moment del naixement i del part, el risc de ser atacats pels esperits per via òtica també els preocupa... quan fan febrades i tenen tremolors, el primer que fan (tant les infermeres com les families) és tapar-los les orelles amb cotó fluix... Suposo que tot això no està tant lluny del "mal de ojo" i altres dolències... No sé, per si de cas tingueu sempre cotó fluix a l'abast, no se sap mai!
El Shiva per fi ja pràcticament no ha tingut més febre, només unes decimetes. Hem tornat a arrancar el procés de traslladar-lo a l'orfanat, per a que així que pugui marxar ja tingui una nova llar. És un nano entranyable, ara no pot fer lletres a la seva llibreta perquè porta una via al braç dret i no li va bé... (finalment després de 6-7 dies amb febres altíssimes sense cap altre focus el vem cobrir amb ceftriaxona ev i cloroquina oral...test de malària negatiu, concretament 4 cops!, serologia dengue negativa, hemograma i VSG normals... jo continuo apostant pel dengue!)...
El Pavan està eixerit, ja contesta amb el cap i menja tot per boca, potser aquesta setmana li treurem la sonda. Deu estar recuperant massa muscular perquè té la cama i el braç drets cada cop més espàstics, més "garratibats"... i és que és el que li toca tenir amb les lesions cerebrals que té, però fins ara no era massa manifest perquè no tenia musculatura. Ara ja té una carona rodoneta i les galtes toves, però encara no podem deixar de catalogar-lo com a sac d'ossos...
La consulta acceptable, se'ns ha fet llarga perquè estavem francament cansades. La sort és que amb la Maura tenim uns ritmes complementaris, quan a mi em bé el "baixón" i l'atac de son (habitualment abans de dinar) ella està viva com una centella... i havent dinat els papers s'inverteixen. Avui la Martina ja no ha anat a treballar oficialment, ja ha acabat les seves tasques a la farmàcia. Ha estat preparant coses i reposant, aquesta tarda arriba una amiga seva a visitar la fundació i després d'estar uns dies per aquí marxaran plegades de viatge.
Tot i la son, ara a la tarda encara hem tingut valor de continuar treballant amb la base de dades. És l'autèntica filosofia del "de mica en mica s'omple la pica"... ja tenim recollits pràcticament la meitat dels pacients...
Ara aviat a sopar i espero que avui, per fi, aconseguim anar a dormir d'hora.
Intentaré que el blog deixi de ser un mar de llàgrimes... no vull torturar-vos!!
Doncs això, molt bona nit, petons i gràcies a tots.

Torno a escriure de nou des de l'oficina central... amb una mica de ressaca, val a dir...
Ahir dissabte va ser un dia atepeit. Vam ingressar tres nens nous, tots tres de menys d`un mes de vida i tots tres desnutrits (cap d`ells havia recuperat el pes del neixer...), una parella de bessones i un nen. Per disminuir el risc de la infeccio de la mare al nen, cal prendre una serie de precaucions: prendre antirretrovirals durant l`embaras i el part, fer una cesaria sempre que es pugui, donar antirretrovirals al nado els primers dies de vida... i no es pot fer lactancia materna, perque tambe implica un risc de contagi. En un context com el d`aqui, el no poder alletar als fills es un problema molt important... a part de l`impacte social i el risc de rebuig que pugui comportar, hi ha problema de potabilitat de l`aigua i de la tecnica de preparar els biberons, que com mes va mes ens sembla que es un procediment d`allo mes complicat. No hi ha "cultura popular" de biberons i cadascu els prepara de la seva manera; estem descobrint cada dia infinitat de possibles formes de preparar-los!! Es un problema important perque despres passa el que passa... les dues bessonetes (dues de cop, nenes i a la india, francament ho tenen una mica fotut...) son com dos petits esquelets panxuts... quina llastima. Estan ingressades amb antibiotics i altres medicacions, pero el que mes les curara es la lleteta cada 3 hores. L`altre cas es similar, afortunadament menys espectacular...
A mitja tarda tot el personal del CS centre vam fer una petita aturada i ens vem reunir a la cantina. Ahir era l`ultim dia de feina de la Martina i vam comprar uns pastissos... va ser tota una cerimonia, amb discursos i aplaudiments i de tot! La Martina esta satisfeta de la feina, contenta, i crec que te motius per estar-ne.
A la tarda de nou autobus i cap a l`oficina central. Un dels reporters fa anys avui i els seus companys van preparar un sopar sorpresa, amb musics i tot a un restaurant d`Anantapur. Va ser una autentica festassa. Despres de menjar, el que ens pensavem que seria musica tradicional telugu va resultar en un concert dels millors "hits" de la temporada i estava tothom francament desmelenat, tant indis com expatriats... La festa va continuar fins a les mil a la cantina del campus, vam estar-nos pintant amb henna les mans i els peus, musiqueta...molt be. La pena (o no) es que els sorolls i la llum de la india no perdonen ni els diumenges, i tinc els ulls com a taronges des de les 8 del mati... He pogut esmorzar amb la Clara, la metgessa que treballa a Kaliandurg amb la que vaig anar a Hampi. Dimecres ja torna cap a casa, crec que tambe satisfeta. Ha estat una bona troballa, vam riure tant amb el ratoli!! En marxar ens ha deixat un regalet a la porta de l`habitacio...llaunes de tonyina!!!! Fantastic!!
Ara acabo de trucara a l`hospital. Les bessonetes es mengen be els biberons, no han tingut febre ni diarrees...perfecte! El Shiva tampoc ha tingut febre...per fi! El Nagendra finalment ahir a quarts de 12 de la nit va morir...finalment sense dolor i placidament adormit... Costa marxar totalment de l`hospital...
Aquesta tarda suposo que farem alguna sortideta per aqui a la vora...tranquil.lament perque no crec que la gent estigui especialment motivada per grans aventures, necessitem repos!
Doncs apa, molts petons per tots, i gracies!

Primer divendres de juliol...i les esperades pluges dels monzons no acaben d'arribar al districte d'Anantapur. És una de les zones més seques del país, pràcticament només plou els mesos de juliol i agost... El paisatge d'aquesta zona és una gran planície, amb alguna muntanyeta pedregosa de tant en tant, aïllada, amb molts camps de cultiu i amb pobles a peu de carretera. La terra d'aquí es veu que és molt poc fèrtil...sumant això i la sequera costa poc entendre que és una de les zones més pobres de la Índia. La gent viu sobretot de la pagesia o del que pot, és ben bé una zona de vaques "flaques"...
El dia ha estat força tranquil, tenim menys nens ingressats i a més estàn força bé. El Nagendra està per fi adormit, sedat, penso que probablement demà quan tornem a l'hospital ja no hi serà. El seu aspecte d'ara és horrorós, està inflat, abotargat, ple de petèquies i morats pel dèficit de plaquetes...però al menys no crida. Les seves constants aquesta tarda eren cada cop més febles... jo abans de marxar de l'hospital ja li he dit adéu, li he dit que em sabia molt greu no poder-li oferir més solucions, i també haver-li fet patir tant dolor durant tants dies. També li he dit que em sabia greu no saber telugu per poder parlar més directament amb la seva mare... si aquestes situacions son complicades de per si, imagineu-vos amb una barrera lingüística de l'alçada d'un campanar...
Avui la Maura ha anat a Kanekal, hi anem un dia cada una, o sigui que he passat visita sola. La Shantama i la seva mare han anat amb ella i el conductor al cotxe, es veu que la Shantama estava contentíssima de ser a casa seva, amb el seu somriure especialment radiant...Amb la Maura s'han intercanviat el telèfon, li ha dit que nosaltres erem les seves "best friends"... D'aquí a dues setmanes em toca a mi anar a Kanekal, espero que vingui a visitar-se.
Els altres nens ingressats estan prou bé. El Pavan, el Shiva i dues nenes més: una per començar tractament antirretroviral i una per estudi de possible tuberculosi. El Reddeja, el nen que ens va preocupar que no tingués greus efectes secundaris de la medicació, finalment vam poder reintroduir els mateixos medicaments sense que tingués reacció...i ja és a casa seva. És orfe, i viu enganxat a les faldilles de la seva àvia. No saben quants anys té, no en tenen ni idea. Amb els nens sans més o menys tenim ull, però els nens infectats per VIH i que tenen la malaltia activa, sempre són més baixos i prims del que tocaria, i sovint tenim sorpreses en comprovar que nens de quatre anys pesen igual que un nen sa d'un any...
Ah! I avui ha vingut el Laxmi Reddy a control, el nen que tant ens va preocupar els primers dies...està bé, li hem anat baixant la cortisona i està molt content. Té certa afectació cerebral per la infecció, i no és ni molt menys un nen normal. Parla molt poc, té un caminar molt peculiar, fa cara de badoc tot el dia... ara que es troba bé, francament crida molt l'atenció.
I res, demà torna a ser dissabte una altra vegada, les setmanes passen volant! Al matí treballarem i a la tarda marxarem un altre cop cap a Anantapur, de colònies una altra vegada. No sé què farem, dissabte reposar una mica i diumenge alguna excursioneta pels voltants de la ciutat, encara ens queden algunes coses per veure.
No sé si tindré temps d'escriure al blog, espero que trobi alguna estoneta perquè per mi és una estona de relax que se'm posa molt bé. Milions de gràcies pels comentaris que aneu enviant.
Apa, a descansar.
Molt bona nit, petons i gràcies.

Dijous...ja arribem al final d'una altra setmana.
Els dies passen a una velocitat impressionant, sobretot ara que l'equip de les tres maries de Bathallapalí té els dies comptats... La Martina marxa la setmana que bé i la Maura l'altra...
Continuem tenint força feina a l'hospital. El Pavan continua endavant, el Shiva (el nen orfe, el del pijama de ratlles), està fent unes febrades impressionants (ens sembla que pot tenir un Dengue), el Nagendra...ai el Nagendra!. Continuem amb morfina a dosis màximes i no aconseguim que estigui tranquil. Avui hem començat un altre medicament més sedant...la veritat és que va empitjorant a marxes forçades, i encara que sigui trist dir-ho, més valdria que marxés d'una vegada per totes que no pas que continués insistint en quedar-se aquí amb tant dolor i cridant d'aquesta manera... Per sort hem pogut parlar amb la familia, els hem explicat clarament quina és la situació,...és curiós enfrentar-se a aquest tipus de situació en un medi tant diferent al nostre. La seva reacció ha estat: d'acord, ara s'adormirà i tard o d'hora es morirà...hem de provar altres coses... i seguint les seves creences ens han proposat d'endur-se al nen a uns 30 km de l'hospital, a fer uns rituals que duren uns 5 dies, ja que hi ha molta gent que fent aquests rituals se n'ha sortit... En fred i al primer moment, la idea de desconnectar-lo de la medicació i d'imaginar el dolor que tindria a 30 km de l'hospital sense morfina...horrorós!! Però nosaltres no som ningú per a retenir-los! No pot ser que vegin morir al Nagendra pensant que algú altre l'hagués pogut ajudar! El misticisme de la Índia es fa palés fins en els moments més dolorosos. Ens hem limitat a explicar-los que el dolor augmentaria molt si marxaven, però que la darrera decisió era seva...no sé què hauràn fet, potser a hores d'ara ja no són a l'hospital...
La Shantama, la noia somrient demà marxa a Kanekal. Ja es troba millor de la seva gastroenteritis i demà marxarà. La veurem només els divendres que anem a Kanekal a passar visita (finalment hi anirem cada 15 dies, demà hi va la Maura)... aviat se li haurà de començar a donar antirretrovirals, se li haurà de controlar la medicació de la tuberculosi, se l'haurà d'estimular a fer gimnàstica i estimulació amb la cama més dolenta... a Kanekal hi ha bons metges, segur que anirà tot bé. Em fa una mica de pena derivar els pacients que he viscut amb intensitat, però és el que a ells els convé, o sigui que cap a casa seva falta gent!
Aquesta tarda hem anat a Anantapur de compres. M'he comprat dues casaques d'aquestes que porten les índies. Les casades van amb sari, que és un retall de roba de 6 metres que s'emboliquen al cos de forma tremendament complicada, amb un top de maniga curta a sota. Les solteres porten punjabi, que són aquestes casaques fins a sobre de genoll, amb uns pantalons de conjunt a sota. Les normes de la decència a la Índia són extremes, no es pot veure ni un escot, ni una espatlla, ni un trosset de cama....res! No sé si és pitjor pels nois o per les noies...la veritat és que mai m'hauria imaginat un estiu amb tanta roba a sobre!! Però vaja, ara ja ens hi anem acostumant, i fins i tot a nosaltres, posar-nos una samarreta escotada o uns pantalons fins a mitja cama ens resulta una mica indecent... Tota aquesta explicació era per dir que hem anat de botigues, com que no estem físicament ni mentalment preparades per portar sari ens hem comprat alguna casaca, jo penso que són maques, crec que he fet bona compra. Després hem passat per l'oficina central, hem sopat amb els altres voluntaris i hem tornat a Bathallapalí amb l'autobús. Des de la parada del bus fins a casa hi ha uns 10 minuts caminant...avui estava tot especialment fosc i hem fet el trajecte caminant a tota màquina i agafades totes tres de les mans perquè teniem por...quin quadre!! Estem una mica impressionades perquè jo ahir vaig veure un senyor escorpí de pràcticament un pam al campus de l'hospital, ben negre, molt impressionant. No n'havia vist mai cap de viu. La veritat és que en aquesta terra cal mirar molt bé on es posen els peus...prohibit sortir de nit sense llanterna!!
Doncs apa, vaig a emprovar-me una altra vegada els punjabis i a dormir. Demà ens espera un nou dia de força feina a l'hospital, una altra caixa de sorpreses...
Molt bona nit, i gràcies!

Dia plujós a Bathallapalí, però a ritme habitual.
Ha estat un dia f0rça estàndard, potser és que després de la bogeria d'ahir avui tot ens semblava tranquil.litat... Tenim la planta tota plena, però la major part dels nens estan bé. La Shantama està "escagarrinada" i es troba una mica malament, a més l'hem hagut de canviar d'habitació perquè no s'hi cap (ella té 19 anys, i era la menys pediàtrica...). La familia ha demanat que la traslladem a Kanekal ja que són d'allí, i de seguida que es trobi millor la traslladarem.
El Nagendra continua força dolorit, està amb morfina a dosis força altes i tot i així costa de que estigui tranquil. Hem parlat amb el cap de cirurgia i el cap de pediatria, li hem tornat a fer una ecografia i sembla ser que no té cap abscés, sinó que el dolor és per una pielonefritis...bona noticia perquè no cap cirugia, mala noticia perquè no sabem com més alleugerir-li el dolor...
La resta de la tropa prou bé...tenim altres nens dels que no us he parlat, però que són ingressos "programats" per començar tractament antirretroviral o per fer estudi de tuberculosi, etc....
Ha fet un bon ruixat a la tarda, ara la fresqueta és molt agradable, però heurem d'anar amb compte perquè com més plou més mosquits (i més malària) hi haurà... repelent d'insectes per esmorzar, per dinar i per sopar! Aquests dies estem totes força estressades intentant organitzar els viatges que farem un cop acabada la feina...totes busquem vols, trens i quan tenim alguna estoneta ens enganxem a les guies de viatge. És una inquietut ambivalent, per una part atreu el descobrir nous llocs, però alhora sabem que el viatge significarà l'adéu a Bathallapalí... serà qüestió d'aprofitar al màxim cada dia, els que ens queden aquí i els del viatge... No cal que m'hi atabali massa, encara em queda un mes (a la Maura i a la Martina menys...).
Avui si que penjo el link dels reporters, crec que ja funciona!
Apa, bona nit, petons i gràcies!