El darrer dia... quin dia més extrany!!!

El darrer dia ha començat inesperadament a les 5 del matí...trucada de l'hospital, el Shiva es trobava malament, amb molt mal de panxa i amb febre. Per telèfon li he pautat un calmant i aleshores ja s'ha trobat millor...però com comprendreu jo ja no he dormit gaire més. No entenc massa bé el que té. Té febre i molt mal d'ossos i d'esquena, està amb antibiòtics endovenosos, orals i des d'avui amb cortisona, que sembla que li ha anat molt bé. Per tal i com esta anant la seva tuberculosi, amb una placa de tòrax cada com més lletja i amb una possible disseminació abdominal, tot apunta a que sigui una tuberculosi resistent...o una micobacteria atípica.... Avui he tornat a recórrer a la Clàudia, al telèfon de l'esperança, i hem fet un plan terapèutic... espero que funcioni. Em costa marxar deixant al Shiva d'aquesta manera, tant tovet. Sé que continuarà estant en bones mans, però m'estimaria més que fós a les meves... no només perquè científicament és un cas molt interessant, això és el de menys... ha estat un pacient molt especial, entranyable. L'avi del Pavan avui m'ha tornat a trucar a primera hora, fins i tot ha fet posar al Pavan al telèfon i li ha fet dir tres o quatre vegades: "Namasté Madam!". Estan feliços a casa, diu que el Pavan avança molt.

El to de tot el dia ha estat de comiat, no volia que això passés però ha estat inevitable. A cada cosa que feia em venia el cap: és la darrera vegada. El passe de visita ha anat bé...consultes molt molt tranquil.les, nens en tractament, ben controlats i sense gaires incidències. A quarts de 12 hem fet una petita pausa... ahir vaig encarregar a les monges pastís per tothom i hem fet un petit comiat a la cantina del CS Center. Inevitablement hi ha hagut discursos i tot això, paraules d'agraiment. A mi també m'ha tocat parlar...estava molt nerviosa, em costava molt contenir les emocions i no volia fer un drama allí davant de tothom. Amb la veu una mica tremolosa els he donat les gràcies per la seva paciència i els he felicitat per la seva feina. Afortunadament de seguida han repartit el pastís i l'atenció s'ha desviat...

El dinar m'ha costat una mica, entre el cansament i aquesta mena de tristesa no tenia gens de gana... la tarda ha continuat tranquil.la, hem estat revisant els nens ingressats amb els metges d'adults que a partir d'ara se'n faran càrrec...

A quarts de 6 tenia un cotxe de la fundació esperant a la porta, tocava anar a Anantapur. M'he acomiadat dels nens amb un nus a l'estómac, els desitjo tanta sort!!! També de les enfermeres, counsellors i metges.... he passat bones estones amb ells...sobretot amb alguna de les counsellers, la Padma, l'enfermera de consultes externes, la Vijita, etc...

El viatge a Anantapur ha sigut com un viatge espacial... se'm negaven els ulls contínuament!! Pensava sobretot en els nens, en la situació d'aquí, amb tot el que s'ha fet fins ara, amb les ganes que tenim tots de que les coses millorin...

Per sort quan he arribat al despatx de l'Ann ja estava tocant de peus a terra i no m'he desfet en llàgrimes abraçada a ella!! Hem estat parlant molt tranquil.lament sobre la problemàtica del VIH, de com estan els nens, de la feina que fa la fundació als pobles, de la naturalesa de la malaltia... m'ha explicat algunes batalletes de quan van començar, ha sigut com una xerrada d'amigues. Molt tendra, molt propera i molt sensible. Una de les coses de les que hem estat parlant és de que cal donar un vot d'esperança als pacients infectats. Si l'estigma social del VIH ja és prou dur, a part crec que també hi ha una mena d'estigma científic, en el que s'associa a SIDA a malaltia terminal i mort. Cal començar a canviar el xip. A la Índia la infecció per VIH pot ser també una malaltia crònica, com a Europa, que requereix tractament i molt control mèdic, però que permet portar una vida més o menys normal... cal donar esperança als pacients i a les seves families! Per mi ha estat un gustàs conèixer l'Ann en persona, amb aquesta calma, donar-li les gràcies i felicitar-la per la feina feta. Ha sigut un bon punt i final a la meva feina aquí.

La tornada cap a Bathallapalí ja ha sigut de nit. He arribat aquí, he endreçat totes les coses, m'he organitzat la bossa, he sopat,...ja ho tinc a punt. Ara només queda una dutxeta per anar a dormir ben fresqueta.

Avui és un dia extrany, difícil. Estic cansada i necessito reposar, m'aniràn bé unes vacancetes... però alhora em costa donar per acabada la meva feina aquí. Hi he estat bé, he disfrutat dels pacients, de l'entorn, de l'oportunitat de descobrir un lloc i unes circumstàncies tant diferents a les nostres... Evidentment les coses sempre es poden fer molt millor...jo he fet el que he pogut i estic força satisfeta. Si més no, aquesta esperança i aquesta alegria crec que l'he sabut transmetre als pacients i a les seves families, crec que això forma part també de la medicina. M'he vist lluny de casa durant molts dies, m'he adaptat bé a una nova realitat, a un nou dia a dia. Crec que he sapigut tenir els ulls prou oberts en tot moment, he intentat mirar cap a tantes direccions com he pogut; encara que sovint el volum de feina m'ha fet mirar en una sola direcció, la de ser metge.

Estic contenta de ser pediatre, de treballar amb nens i d'ajudar-los a créixer quan tenen problemes. Els nens indis són especialment valents i molt ben educats, és molt gratificant tenir-los com a pacients. Trobaré molt a faltar aquesta dinàmica...els nens de casa nostra cada cop són més terribles!!

Em sento afortunada per haver conegut la fundació de primera mà, després de veure tot el que han fet, penso que realment res és impossible.

Escriure el blog cada dia per mi ha sigut una experiència molt bonica, m'he sentit propera a moltes persones i he pogut explicar el que hi ha aquí amb tots els detalls.... a quants de vosaltres us hauria trobat un dia pel carrer i tot el que us hauria dit de la Índia és que "ha anat molt bé"...i prou! M'encanta que algú ho hagi llegit, encara que hagi estat només un dia, que algú hagi pensat en la sort que té per haver nascut on ho ha fet, que algú s'hagi adonat que més de mig món camina descalç i amb moltes mancances... Que algú hagi entès una mica millor com es viuen els problemes des de dins d'una bata blanca, de que no és fàcil tractar amb situacions difícils i que per molta aparença de seguretat i d'esperit científic no ens quedem indiferents davant del que veiem...

Trobaré a faltar escriure una estona amb aquesta sensació de llençar missatges al vent... trobaré a faltar el mirar cada dia a primera hora si hi ha algun comentari... jo també estic enganxada al blog!

I per acabar (sé que avui m'estic enrotllant massa), em queda donar gràcies. A tanta gent!! A la Clàudia, per haver confiat en mi, haver-me facilitat aquesta aventura i haver-me donat tant suport des de la distància. A la Maura, la Martina, per haver tingut la paciència de conviure amb mi tot aquest temps; i per haver-me ensenyat moltes coses. Al meu pare, pel suport tècnic, per l'entusiasme i la curiositat; a tots els de casa, per haver-me fet sentir cada dia com si estigués amb ells; al Ricard, per infinites coses. A totes les persones que he conegut aquí: voluntaris, treballadors de la fundació, reporters, visitants... tots formen part d'aquesta aventura. Al Vicenç i l'Ann, evidentment.

I finalment, moltes gràcies a tots els que heu llegit al blog i els que m'heu enviat comentaris...tots i cadascun d'ells han sigut motiu de gran gratitud. En especial, els de l'avi Joan.

Demà a les 6 marxo cap a Bangalore, d'allí a Delhi on em trobaré amb el Ricard dijous a primera hora del matí. Estarem uns 10 dies al nord, a la vall del Ladak fent un trekking, el dia 12 tornem a Delhi i d'allí a fer un circuit pel Rajastan. El 20 arribarem a casona...

Marxo amb la sensació que he format part d'un engranatge que ja funcionava i que continuarà funcionant. No hi haurà un abans i un després, tot continuarà el seu curs...jo he fet poqueta cosa, però m'enduc una gran lliçó, milions de mirades, de moments entranyables, de petites satisfaccions, d'estones de tensió que ajuden a madurar idees, i un llarguíssim etcètera...

El món està molt mal repartit, però si anem fent petites incursions cada cop ens acostarem més als uns als altres. És difícil canviar res, però no per això cal rendir-se. Si coneixem i estimem altres realitats creixem en valors i en capacitats...

Podria estar filosofant hores i hores...però ja us mereixeu un descans! Insisteixo: gràcies per haver fet que aquesta aventura sigui encara més interessant. Gràcies per interessar-vos pel què passa per aquí.... res de l'altre món!!

Molt bona nit, petons i gràcies!!!!!!!

Uf, quin jornal més llarg!!...
Són quarts d'una de la nit i tot just ara acabo la feina que m'havia proposat avui...
La base de dades, acabada!. El material del trekking: revisat. La reunió de demà amb l'Ann Ferrer: tot apunt.
Estic francament rebentada...les ganes de deixar això ben lligat i de no endur-me massa feina pendent m'ha mantingut activa fins ara... i m'he quedat a zero...!
L'hospital força bé, cap dalt i baix... A primera hora del matí m'ha trucat l'avi del Pavan des de casa seva...estan molt bé i molt contents!
Demà espero poder tenir calma i temps per escriure millor que avui...
Molts petons a tots, bona nit i gràcies.

BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

De nou diumenge al vespre, perdoneu-me però ahir vaig fer festa...
Dissabte, com cada dissabte, va ser dia de força feina a l'hospital. Suposo que hi ha alguns nens que no tenen escola i els és més fàcil venir...uns 20 en total a consultes! El passe de visita va ser força lent, va haver-hi quatre altes i això sempre implica una mica més de feina... i més si una de les altes era la del Pavan!! Pobrissó, es veu que la nit anterior no va poder dormir de les ganes que tenia de marxar, es veu que li anava dient al seu avi: anem? anem?... seguríssim que a casa seva estarà molt més tranquil i més estimulat, segur que continuarà avançant. Va ser un comiat entranyable, però molt desitjat! La resta de la tropa prou bé, inclús el Shiva...encara amb una mica de febre però molt millor.
Acabada la feina vam fer una altra xerradeta amb els metges sobre els tractaments de segona línia, com es preescriuen les càpsules especials (la Martina va engegar la producció de càpsules fetes a mida, amb dosis pediatriques, per alguns medicaments antirretrovirals!)...vem plegar tots quatre força tard, però crec que va anar bé.
Fins a quarts de vuit del vespre no vaig marxar de Batallapalí direcció oficina central, i és que vaig haver d'anar a l'Hospital General... havia nascut un nen fill de mare infectada diagnosticada al moment de neixer i vaig haver-li d'anar posar xarops d'antirretrovirals... "alea iacta est" (no sé si s'escriu així). Només arribar a Anantapur vaig anar de dret a l'oficina del Vicenç, i és que aquest ja és el darrer cap de setmana que passo per aquí, i volia anar-me a acomiadar. El vaig trobar tranquil al seu despatx, vam estar xarrant una estoneta...quin personatge!! Em va encantar poder-li dir que em semblava impressionant tot el que han fet aquí a Anantapur i que em sento molt afortunada d'haver-ho vist d'aprop i haver participat en algun dels incontables projectes que tenen. Em va dir que el que havia de fer era tornar un altre dia...qui sap! Vaig sortir molt contenta, gairebé emocionada...
Vaig anar a trobar la Blanca (m'he quedat a dormir a la seva habitació) i al cap de res vam sortir cap a la ciutat... vam anar a sopar fora, al Sidharta, que estava molt tranquil en comparació a l'altra vegada que hi havia anat. Vaig perdre el moneder al ricksaw, quina ràbia, l'acabava d'omplir de rúpies!! Espero que el que l'hagi trobat en faci un bon ús... Al tornar a l'oficina vam estar amb tots els voluntaris, ara n'hi ha uns 10 o 15 fent jocs estil "Cal Tico"... la veritat és que vam riure molt!!
Al matí ens hem llevat força tard, amb tota la calma hem anat a esmorzar i després amb quatre voluntàries més hem anat a Anantapur a llogar bicicletes per anar a fer una volta. Ha sigut un matí diferent, la veritat és que al principi m'ha fet molta impressió pedalar entre un caos de trànsit i gent per tot arreu (per sort diumenge hi ha menys sarau que entre setmana!), però mica en mica ens hem anat allunyant del centre, hem passat de llarg Bukkaraya i després, ja als afores, ens hem ficat per camins entre camps d'arròs...quin verd tant intens!! Hem parat a un encreuament i una nena de 12 anys ens ha vingut a convidar a casa seva, i dit i fet, als pocs minuts ja coneixiem a tota la seva familia i preniem un te davant de casa seva. Ens hem fet fotos, les altres quatre han dit que hi tornaran un dia i els hi regalaran una còpia de les fotos (jo ja no hi seré....). De tornada ens hem mullat una miqueta, quatre gotes molt agradables!! Hem dinat tard a la cantina, descanset i a les 6 ja he començat a tornar a Batallapalí. Just a la porta del campus de l'oficina central hi havia el Vicenç i l'Ann i tota una comitiva que esperaven a un grup de 26 dentistes que arriben avui a la fundació. El Vicenç ja m'ha reconegut des d'un tros lluny, i em feia broma. He pogut coneixer a l'Ann, hem parlat un momentet...sabia qui era jo, que he estat treballant al CS Center... que li agradaria parlar amb mi amb una miqueta més d'estona per saber com ha anat. Hem quedat per dimarts a la tarda, i em fa una il.lusió tremenda. Ella és la que porta tots els temes sanitaris de RDT, m'encantarà el dia abans de marxar poder-li explicar la meva impressió. Això m'afalaga molt. Té els ulls molt clars i una mirada que atravessa...se m'ha posat la pell de gallina mentre parlava amb ella!!
Arribant a Batallapalí m'he agafat amb empenta a la base de dades, ja queda poquet. He sopat i ara ja començo a flaquejar...
Estic satisfeta del cap de setmana. Ara queden dos dies de bogeria, de força feina, trasbals emocional i sentiments contradictoris... això forma part del joc!!!
Molt bona nit, petons i gràcies!

Un dia més, també a gran velocitat.
He començat el dia, com no, amorrada de nou a l'ordinador...aconseguiré acabar la base de dades!! El matí ha estat prou tranquilet, he pogut passar visita molt més tranquil.lament que ahir, i això sempre dóna una sensació molt bona. Anar fent, nen per nen, amb concentració... quan he arribat al Shiva he perdut una mica els papers, estava a 40 de febre, tremolant com una fulla i plorant de mal d'esquena. PLORANT. Es trobava fatal. No sé què coi té, vaja, sí, té una pneumonia però a la radiografia d'ahir no hi ha cap complicació, cap vessament ni res de res. No quadra amb aquest dolor d'avui, és paraespinal i difús i molt intens. Aquesta tarda li hem fet un TAC, encara no tinc el resultat... Està amb vòmits i diarrees, a més. Fet un nyap. El Pavan està impacient per marxar. Diu el seu avi que des del dia que vam dir que marxarien aviat cap al seu poble que li costa una mica dormir a les nits, està com espitós. Aquesta tarda he estat una bona estona parlant amb ells, hem passejat al Pavan i he difrutat de la fantàstica sensació de fer molt poca força en aguantar-lo. Realment les darreres setmanes ha recuperat molta força: al principi l'agafaves per les aixelles i tenies la sensació de que aguantaves tu tot el pes i ell intentava fer petites passes.... avui l'agafava de la mateixa manera però la meva funció era només donar equilibri i un puntet de força, però és ell qui manté tot el seu propi pes. Tota la familia està molt contenta, i jo també. L'avi ha ha contactat amb el professor de gimnàstica de l'escola per a que vingui a casa a estones a fer-li exercicis, no li haurà de pagar res perquè són molt amics. És tant tant bona persona que segur que és amic de tota la comarca. Ens dóna contínuament les gràcies pel nostre esforç i per la nostra feina, es sent com en deute... jo entre mi sempre penso que és ell i la seva dona qui han treballat de valent, dia a dia, per tirar al Pavan endavant. No s'han mogut d'allí. Ens han fet sempre cas, amb tota la ressignació. Mai s'han queixat de res, i mira que tal i com està el Pavan ara jo crec que tothom del món s'hagués enrabiat un moment o altre. El Pavan ha anat millorant però encara té una deficiència molt important...però ells no han defallit en cap moment. Si deiem massatges: ells feien massatges. Si deiem seure a la cadira: el Pavan a la cadira. Tot. Ara recordo el dia en que els vem explicar que tenia una lesió al cervell, que no sabiem fins a quin punt podria recuperar, que no hi havia cap prova que ho pugués detectar...i al cap d'uns quants dies ens van preguntar si podien tallar-li els cabells perquè no sabien si això podria afectar-li el cervell...
El Basha està molt content, es va trobant bé. A la sala de pediatria hi ha una estanteria tota plena de joguines (força trillades, per cert), hi ha un mono de drap que s'ha transformat en l'amic inseparable del Basha. Jo li dic que són el monkey number one i el monkey number two, i es peta de riure. El nen de l'adenoflemó avui li han drenat l'abscés (he fet una interconsulta a cirurgia, això és fantàstic!), els neonats continuen millorant, estan guapíssims. Hi ha molt moviment a la sala, està plena com un ou!
Consultes tranquil.les, tarda de base de dades... he vingut a casa a quarts de 7, he anat a córrer i després a casa de la Padma a sopar. La Padma és una doctora homeòpata que treballa al CS center. Té un nen de 5 anys molt guapo, ella és vidua. M'ha convidat a sopar i crec que necessitaré uns dies per païr-ho tot... he menjat puris (una mena de xapatis però més fregit i oliós) amb dal (llenties) i amb una mena de patates i mongetes blanques i cacauets amb suc verd, arròs, i unes postres molt dolçes... El sopar ha estat molt (massa) abundant, però la conversa agradable. Sempre esta bé trobar-se a la gent de la feina fora de la feina.
Després de sopar m'he arribat a l'hospital, estava amoinada perquè el Shiva havia marxat a mitja tarda a fer-se el TAC i encara no havia tornat... quan he arribat a la sala acabava d'arribar, per sort es troba millor que al matí. He vist l'escena nocturna de la sala, els familiars dormint plàcidament a terra, sobre les rajoles... força silenci. L'únic que estava despert era el Shiva, s'ha pres les pastilles del vespre una rera l'altra (4 o 5!) i després hem anat a estirar les cames per fora, perquè no volia posar-se al llit amb la panxa tant plena d'aigua. No ens entenem de res, ell només parla telugu i jo només sé tres paraules, però ens comuniquem molt. El passeig ha estat entranyable.
Ara he arribat a casa, i ja vaig a dormir, tinc mooolta son...
Molts petons per tots, molt bona nit i gràcies.

Dijous de sarau a l'hospital, com tots els dies que hi ha càrrega viral...
L'arribada és sempre apoteòsica...tota la sala d'espera de consultes plena a vessar de gent, la major part nens!! Quin ambient i quina feinada!! Mica en mica tot es va fent, i el dia passa i no n'hi havia per tant...però la primera impressió a l'arribar a l'hospital diguem que engega el cos i la ment!
Al matí la Montse i el David ja han marxat, però a primera hora han vingut a fer una visiteta a l'hospital. Avui mateix ja marxen cap a casa, no sé si és bo o és dolent que la darrera cosa de la Índia que han visitat és un hospital de VIH amb nens malaltons i adults caquèctics... ara deuen ser a l'avió. M'han fet molta companyia aquests dies, crec que ells també s'ho han passat bé.
He hagut de passar visita molt ràpid perquè a consultes hi havia molt "show". El Shiva torna a estar enfebrat fins al capdamunt...feia 5 dies que estava fantàstic, però al retirar-li el tractament endovenós per la pneumonia s'ha escaxarrat una altra vegada... Em fa molta llàstima quan es troba malament. És orfe, fins ara vivia en un hotel on treballava rentant plats. No té mai acompanyant i pobre, quan li puja la febre o quan està tou està allí al llit sol.. és molt espavilat i molt valent, mai no plora i mai es desespera...pobre, no ho ha tingut ni ho té gens fàcil. Amb ell m'adono que he creuat la barrera de la medicina i hi ha dies que ja no sé si li faig de "mama/germana/amiga" o de doctora... suposo que és inevitable, després de veure'l tants dies cuidant-se a si mateix, tot sol...
La resta bé, el Pavan si no hi ha res de nou marxarà d'alta dissabte. Serà un gran esdeveniment! No camina sol, parla molt lent i té moltes dificultats, però continua avançant. Vindràn cada dues setmanes a control. Els seus avis són grans però estan molt en forma, espero que continuin així de sans per poder continuar ajudant al Pavan.
El nadó que estava tant malament continua millorant poc a poc, uf! I avui hem tingut un altre ingrés d'un nen d'un mes amb una deshidratació per una diarrea...tant petits són delicats, però vaja, aquest ha arribat en condicions molt millors que l'anterior!
A la tarda m'he hagut de dedicar a temes més burocràtics, la base de dades, paperassa... Procuraré cada dia fer una petita reunió amb els altres metges, d'adults, que quan jo marxi hauran de tenir cura dels petitons. Avui hem estat repassant el calendari de vacunacions (a part del calendari de vacunes obligatòries de la Índia, al CS Center estem posant la Hib i la Pneumo 23 valent als nens infectats/exposats!).
He plegat prou puntual, he continuat a l'ordinador, he anat a córrer (sinó a hores d'ara el cervell ja m'hauria explotat!) i després més ordinador, sopar i més ordinador... sort que escriure el blog em relaxa!!!
Els dies que en algun moment de la meva estada aquí han passat més a "compta gotes" ara cauen un rera l'altre a una velocitat impressionant. Suposo que és bon senyal. Aquests són dies de molta activitat mental, tant científica com emocional...
És el moment de qüestionar-se tantes coses! Evidentment la primera pregunta és si els objectius s'han assolit; la segona és què s'hauria pogut fer millor; la tercera si ho he aprofitat prou... crec que el balanç és favorable, però per estar-ne segura necessito pensar-hi amb més calma i mirar-m'ho tot des d'un tros lluny. Altres milions de preguntes sense resposta són què passarà amb els nens, com els anirà la vida? Quin és el futur del projecte de VIH? Com podem millorar-lo? M'encantaria continuar-hi vinculada d'alguna manera, serà molt difícil poder tornar a la Índia, però seria feliç de poder saber com van les coses per aquí. El projecte és molt sòlid i al capdavant hi ha gent molt, molt emprenedora i amb molta experiència...segur que continuarà creixent!
A més a més, ara que queden pocs dies sembla que les ganes de retrobar-me amb el Ricard, amb els meus, augmenten de forma exponencial... però tot arribarà!
Moltes coses juntes...
Potser que vagi a descansar una mica, demà he d'estar ben desperta!!!!!
Molt bona nit, mil petons per tots, i gràcies.

Avui l'ampolla està mig plena...

Per sort després del terriblement esgotador dia d'ahir les coses han anat tornant a lloc. Durant la passada nit ni una sola trucada, he dormit d'una tirada...bé, en dues tirades; a mitja nit m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: se m'ha ficat un bitxo a l'orella, com una mena de mosca, ha sigut francament dur...sort que finalment ha decidit sortir!! Quina angúnia!!!

Els nens de l'hospital estan força millor. El petitó dehidratat i desnutrit i sèptic encara lluita, està molt millor que ahir!!!! No m'han avisat perquè ha estat molt estable tota la nit, al matí ja tenia un altre color, molt millor aspecte... de totes maneres encara no està rosat del tot, encara no es pot cantar victòria però vaja...he dit que avui veig l'ampolla mig plena! La sala de pediatria continua estant súperpoblada, avui una alta només i dos ingressos...anem engrandint la familia! Ha ingressat un nen diagnosticat avui, estadi 4, estancadíssim...una perla. No està inestable però necessita tractament antirretroviral quan abans millor; i l'altre ingrés un nen amb un adenoflemó impressionant. Hi ha ingressats una parelleta de bessons de 5 mesos, nen i nena, ambdós infectats...amb una gastroenteritis que els ha deixat fets una coca...

A consultes ha vingut molt poca gent, com que aquests dies va plovent a les nits, i tothom es guanya la vida amb l'agricultura, és època d'intens treball al camp...i no vénen. En total potser 7 pacients! He aprofitat per avançar feina de l'ordinador...

Sovint a la consulta o quan passo visita em vénen atacs d'emoció, m'estovo. Penso en la terrible "putada" que és tenir una malaltia com el VIH en un entorn com aquest, amb tant estigma, amb tanta dificultat econòmica... o plantes els sembrats i et guanyes el menjar o vas al metge, tot no pot ser! Els nens, ni ningú, no en tenen la culpa de que aquest virus sigui tant refotudament complicat i tant impossible d'eliminar. Els veig allí, descordant-se les agulles imperdibles del vestit, treient-se la camisa i fent-me cas resignats quan els hi dic que respirin fons, somrient mentre els hi busco ganglis inflamats a la zona de les aixelles... després surts a la sala d'espera i veus adults-esquelet a vegades asseguts a la cadira de rodes amb ofec... és dur tot plegat, i quan et treus la bena científica i aterrisses més a la vida d'aquestes persones... t'apropes més a elles i potser guanyes força per ajudar-les amb més alegria i més energia; alhora carregues una miqueta més les espatlles i a la tarda tornant a casa cada cop has de caminar més poc a poc perquè hi ha alguna cosa que et pesa...

He plegat força puntual. El David i la Montse han anat al Family Plannig a primera hora i després a visitar projectes d'ecologia. Han arribat just quan jo acabava la feina... hem estat berenant síndria frequeta de la nevera (boníssima!) i fent-la petar. Ara ja estan arreglant la bossa perquè demà al matí ja marxen cap a Delhi i al vespre cap a Barcelona. Crec que els ha agradat molt la fundació, han aprofitat molt els dies. Jo he estat encantadíssima amb la seva companyia... demà ja em tornen a tocar exercicis espirituals de meditació.... però vaja, tinc tanta feina a l'ordinador que cap problema, em passaran els dies molt ràpids!

Ara anirem a sopar una miqueta a la cantina. Sort que avui ha sigut un dia més relaxat...aquest matí tenia molt colapse mental després del dia d'ahir...això és "full immersion" a la vida hospitalària, cal allunyar-se'n una mica algunes estones!!

Doncs vinga, molta sort, molts petons i gràcies!