Un dia més, el primer dia que realment estic patint per un nen...estreno sensació.
Un nen que per la infecció està a 0 de defenses, ha començat a posar-se pitjor, hem fet proves i canviat tractaments i ara queda veure cap a on tira. Fa patir, pobret. I la seva mare que està sempre amb ell. Ara està en mans de l'equip de metges Indis que estan de guàrdia, gairebé m'estimaria més estar jo mateixa de guàrdia al peu del canó. Molt educadament m'han suggerit que anéssim tranquil.les cap a casa i que no ens hi fiquéssim més... curiós, tot plegat.
Ja tinc ganes de que sigui demà al matí per veure com està. Aquí és molt diferent que estar de guàrdia quan estem a casa , perquè vius a dues passes de l'hospital i tens la sensació de ser-hi tot el temps. Costa marxar i desconnectar quan ets a casa, i a més no coneixes l'equip de guàrdia...
En fi... a part d'això... avui ha tornat la Martina, la farmacèutica, que ha marxat uns dies amb la seva mare de viatge a Chenai. Ens ha portat aire fresc! Està contenta de l'aventura. Hem estat xerrant durant la tarda, la veritat és que sent tres la casa està més plena. Demà tenim dia lliure, evidentment a primera hora anirem a veure al Lexmi Reddy a veure com està i després anirem a la seu central de la fundació, a Anantapur, que està a una mitja hora d'aquí. Serà sortir del recinte de l'hospital i establir un contacte diferent amb aquest poble. La Maura i la Martina diuen que un dia a Anantapur és totalment esgotador!! Ja veurem...
Petons i gràcies. Sento la crònica més pessimista d'avui...