Perdoneu, ahir diumenge vaig fer festa del blog...

Mmmm...tornem a diumenge al matí: Evidentment el primer de tot, anar a veure el Laxmi Reddy, que per sort estava millor que el dia anterior. La veritat és que els metges de guàrdia van ser molt diligents i van fer tot el que calia, i al matí ja anava millorant. Una lliçó de confiança cap a ells... Vam poder-lo tornar al centre de VIH (CS Center), que està separat del General Hospital (com ells diuen), l'haviem hagut de traslladar perquè al CS center no hi ha ni radiologia ni cirurgians de guàrdia. Cada dia ha estat millor, avui ja feia força bona cara, tot i que la seva malaltia, en estar tant immunodeprimit, es comporta d'una forma una mica incomprensible... Abans de marxar del CS center per fer el nostre dia de descans, vam trucar a la Clàudia Fortuny, la pediatra de St. Joan de Déu de Barcelona que porta els nens infectats de Barcelona, i que és ben bé una mama-padrina-tutora de tots els residents que hem estat allà i ens vam tranquil.litzar força perquè vam veure que en el fons no anàvem tant desencaminades. No sé si mai aconseguirà entrar al blog, però per si de cas des d'aquí li tornem a enviar un GRÀCIES enorme, per haver-nos facilitat aquesta aventura i per tot el suport que ens dóna. Més tranquil.les, després d'haver auscultat al Lexmi Reddy 15 vegades més, vem marxar totes tres cap a Anantapur, on hi ha la seu central de la Fundació. L'hospital és a Bathallapalí, un poble molt petit que està a uns 20 km d'Anantapur. El viatge amb bus és interessant, és millor seure cap enrera perquè si seus davant ets massa conscient de que tots els cotxes van pel mig de la carretera, i costa una mica relaxar-se i gaudir del paisatge (principalment alguns cultius i algunes palmeres, pràcticament cap casa entre els dos pobles). Vam arribar a la seu central i allí vam dinar, juntament amb altres voluntàries que porten uns mesos treballant allí. La veritat és que estàn totes entusiasmades, senyal de que la fundació té uns principis sòlids i projectes interessants i sostenibles. Una treballa en comunicació, una en arquitectura, una és mestra i l'altre és la secretària del Vicenç Ferrer, i la seva principal feina és escriure a l'ordinador el que ell dicta per a escriure el seu tercer llibre, i llegir-li la Bíblia a estones. Espero que demà a la tarda tornem a anar a la fundació i per fi pugui conèixer al Vicenç Ferrer en persona (i donar-li records dels que n'hi envien, clar) i a la seva dona, la sister Ann. Vam anar amb elles a fer una volta per Anantapur, no sabria ben bé com descriure aquesta ciutat...carrers asfaltats, amb cases baixes, algunes molt redecorades amb colors pastel que provoquen mareig, i altres de maques i altres francament pobres. Petites botigues i molta gent pels carrers. Autobusos, camions, bicicletes, rikshaws per totes bandes i evidentment tots tocant la bocina (és una disciplina molt habitual, és la forma que tenen d'avisar-se entre ells, així no han de mirar pels retrovisors...), has de caminar mirant a 15 llocs alhora: el terra per no xafar cap caca ni cap rata morta, als costats per a que no t'atropelli ningú, cap a l'altra banda per no xocar amb les cosetes que tenen penjades els botiguers i a sobre una mica més enllà per veure les cares de la gent, dels nens. Em va molestar una mica la sensació de causar sensació mentre passeges pel carrer, ahir hagués pagat milions de rúpies per ser transparent als seus ulls i veure com fan la seva vida amb normalitat i caminar per allí com una més. Vam comprar algunes flors i una tarja de telèfon indi, així estic més localitzable. Vam tornar de nou a l'autobús després de pendre un refresc amb les altres voluntàries a peu de carretera, ja tot em resultava una mica més familiar. Vam arribar a la nostra caseta de Bathallapalí, tot continuava en ordre, el Lexmi Reddy també...

Avui dilluns de nou i ha estat un dia bonic. Al matí els nens estaven prou bé, hem fet la consulta externa sense massa problemes, ja començo a notar que tinc més per mà les dosis d'antirretrovirals, les pautes, els efectes secundaris, la dinàmica de tot plegat...i és que la Maura m'ha fet un autèntic curset accelerat!! A més està bé perquè després de la feina repassem plegades els dubtes que hem tingut durant el dia, penso que aprendrem moltes coses. La Martina ha anat a Anantapur una altra vegada perquè està organitzant temes importants de la farmàcia, i ha tornat carregada de fruita i verdures del mercat d'Anantapur! Cocos, mangos, pastanagues, patates, cebes, tomàquets... cada vespre ens cuinem alguna cosa per sopar, avui la veritat és que ens costarà triar!!!

La vida aquí ja va prenent forma. Ja no tinc jet lag, ja em començo a atrevir a menjar una mica picant i ja em començo a acostumar a l'anglès amb accent telugu (que és la llengua principal d'aquesta zona)...i no ha passat ni una setmana!!!

Ja ha arribat el moment per donar mil gràcies als que llegiu el blog i als que envieu algun comentari, per mi és una aventura molt interessant. M'agrada compartir-ho amb com més gent millor, em sento francament afortunada!!! No és que estigui fent res de l'altre món, el meu paper aquí és prescindible i no es tracta de cap gran gesta, però m'agrada escriure una estona cada dia, així jo també m'adono cada dia del sorprenent que arriba ser el dia a dia a l'altra punta del món.

Doncs això, que moltes gràcies a tots, i petons!