Segon dia a Bathalapallí...
Tot bé, mica en mica m'he anat trobant més aprop del funcionament de l'hospital i algunes cares ja em sonen una mica...ara, dels noms dels locals, NI UN!!! Són tremendament difícils, de pronunciar i de recordar, tots tenen com a mínim 15 lletres!!! Espero que mica en mica ja aniré desenvolupant habilitats... Sort que s'ho agafen amb paciencia!!
Aquest dies tenim la sala de pediatria (7 llits) plena, però per sort la major part estan bé (excepte el Pavan, però pobrissió va millorant). El Pavan és un nen de 14 anys que està infectat per VIH (com tots els que tenim a l'hospital), ha tingut una meningitis tuberculosa que l'ha deixat amb força seqüeles neurològiques, i ara necessita molt aliment i estimulació. Per sort comença a somriure i a moure's més espontàniament, i per sort té uns avis al costat que el cuiden persistentment i li fan gimnàstica, li posen cremes, es preocupen de que mengi... espero que continui l'evolució i que es vagi recuperant poc a poc, encara que serà molt llarg... Ara amb la Maura estem pensant com fer-ho per donar-li més calories i més proteïnes, perquè és un autèntic sac d'ossos.
A consultes han vingut força nens, perquè avui és un dels dos dies de cada més que es fan determinacions de càrrega viral (permet mesurar l'activitat de la infecció). La major part dels pacients vénen de força lluny, ells mesuren les distàncies segons les rúpies que costa l'autobús, o segons les hores, i n'hi ha que han de fer autèntiques maratons. Han de venir cada mes a recollir la medicació, i cumpleixen amb una rigurositat i una paciència impressionants, vistes les circumstàncies que tenen. Em despisten moltíssim, perquè per dir que sí amb el cap, el mouen lateralment com si diguéssin que no, però fent una filigrana extranya, uf...ho entenc tot al revés!!!!
Hem plegat tard a la tarda perquè ens voliem repassar amb deteniment els nens ingressats, hem arribat a la nostra gran casa i aviat farem el sopar. El cap em va a 3.000 per hora de tantes coses que vull pensar, dels nens, del que he de repassar de les pautes, de com podem nutrir-los millor, quines són les seves costums, com interpreten les malalties, com entenen l'atenció mèdica, quina és la millor forma de relacionar-nos amb ells.... mica en mica!
Encara no he fet massa fotos, espero que aviat ja tingui prou material per explicar-vos aquesta aventura també en imatges. Llàstima que no us puc enviar ni la calor, ni el gust del menjar ni les olors, ni el soroll dels grills!!!!!
Molts petons per tots, i gràcies.