Segon capítol del cap de setmana.
Vam llevar-nos, la veritat és que mig enriolades recordant l'anècdota del ratolí... Un esmorzar potent, de cereal (com sèmola sense caldo) amb cacauets i alguns vegetals, també amb els dos germans. Vam sortir en Ricksaw a visitar l'altre banda del riu, menys turística però des del meu punt de vista més autèntica. Vam començar pel temple de Hanumon, pujant uns 600 esglaons sota una calor important... hi havia molts monos, que robaven als autòctons les ofrenes que portaven en bosses de plàstic negre...molt espavilats! La vista des del capdamunt molt bonica, a més hi feia un aire fantàstic. El Mugali, el noi de la casa, ens acompanyava i ens anava explicant força coses. A aquell temple hi viuen dos monjos, d'aquells tant prims i amb la cara tant pintada. Un remenava per allí fora, l'altre era assegut sobre una mena de llit a l'entrada del temple, semblava que portés tota la vida allí sense moure's! En els temples hi sol haver un vestíbul gran, o dos, i al fons de tot l'estatueta de representació del déu en qüestió, en aquest cas Hanumon, que té cara de mico. Al peu de l'estatua, que sol estar molt engalanada, sol haver-hi alguna persona, molts cops jove, que un cop feta la pregària, dóna una cullerada d'aigua que té en una cassoleta, i el que ha anat a resar l'agafa amb les dues mans, en veu una mica i la resta se la tira pel cap. Després a vegades es pinten el punt vermell entre les celles, o deixen o agafen alguna flor, i al final de tot, agafen una mena de caramelets i se'ls mengen. La religió hinduista és molt molt molt complicada... i com que està en el context d'una estructura social tant diferent, costa molt diferenciar el què és pauta social i què és pauta religiosa... els cristians i els mussulmans d'aquí tenen moltes costums idèntiques als hindús... és interessantíssim, però per ara un gran enigma!
Vam visitar altres temples, tots en plena vigència i amb força gent resant, i és que el millor dels temples és la gent que hi resa. Amb el Mugali vam visitar força raconets que probablement per nosaltres mateixes no hauriem descobert, la ruta va ser molt interessant. En tornar a la casa ja teniem el dinar apunt, vam descansar una mica, menjar, fer números i apa, cap a buscar autobusos que ens tornéssima casa. Vam desfer el camí que haviem fet a l'anada, vam repetir l'apassionant carretera de Hospet a Bellari (i tot i els bonys vam aconseguir fer alguna dormideta, estavem rebentades!!), i de Bellari un parell de busos més que ens portarien a Ca la Clara, a Kaliandurg. Vam trigar en total 7 hores, vam viatjar com a autèntiques autòctones, cada cop vam ser les úniques blanques dels busos... a l'últim autobús va ser divertit perquè sense saber ni com se'ns va fer una mena de rotllana de 4 o 5 indis que ens miraven fixament tota l'estona...i la Clara els hi va començar a explicar coses en català, cada cop ens miraven amb els ulls més oberts! Vam arribar de negra nit a Kaliandurg, un altre hospital de RDT, similar als altres, potser el més nou. Vam sopar a la cantina d'allí, amb un company de feina de la Clara, molt agradable. La Clara ja fa dos mesos que és allí i la veritat és que ha aconseguit fer un bon cercle d'amistats i s'ha adaptat molt bé a la vida d'allí. Té una relació molt maca amb els seus companys, i a més segur que els hi està ensenyant moltes coses. Em va acollir a casa seva, per fi va arribar la dutxa somniada...
Ens hem avingut molt amb la Clara, hem rigut tot i les sorpresetes que hem anat tenint, he estat de sort de poder viatjar amb ella!!
Al matí un cotxe em va portar de nou a Batallapalí, ja tenia ganes de veure a la Maura i la Martina, i saber com estaven els petitons. La Maura ha portat molt bé els nens els dies que he estat fora, i la veritat és que vaig tenir un parell de sorpresetes en tornar. La noia de la TAC, de la possible toxoplasmosi ja camina!!! Es troba molt bé, no té ni mal de cap i el que és més important, només després de 3-4 dies de tractament ja es desplaça de forma autònoma!!! És una gran notícia perquè tenir limitacions físiques en un entorn com aquest és el doble o el triple de problemàtic que en altres circumstàncies... La segona sorpresa és que el Pavan ja és capaç de menjar fruita triturada ell sol, saluda com els indis (porta les dues mans a la línia mitja i baixa el cap), i es mou molt més. En la resta de nens no hi ha hagut novetats...aixó és bona senyal.
Ara és el matí i he volgut posar el blog al dia abans d'anar a treballar. Aniré a esmorzar sola a la cantina, la Maura ja ha marxat a l'hospital general (hi va dos dies a la setmana a passar visita amb els pediatres) i la Martina avui és a Kaliandurg.
Ja he tornat a aterrisar a la feina, després d'aquest cap de setmana tant interessant. Com deiem amb la Clara hem sortit de la Índia "in vitro" que tenim a l'hospital, amb totes les comoditats i facilitats, i hem entrat més en contacte amb la Índia "in vivo"... i crec que hem aprofitat molt bé l'oportunitat.
Apa doncs, vaig per feina.
Molts petons, i gràcies!