Ha passat un dia més i per sort la moral està més alta que ahir, ens sentim més situades...
Aquests cassos tant impressionants que estem tenint no ens deixen gens indiferents, hi donem voltes i més voltes...i a estones ens sobrepassem. O sigui que abans de res, dir-vos que sento la crònica tant mèdica i amb tanta preocupació com la d'ahir.
Avui la veritat és que han passat força coses. Aquesta noia, de 19 anys (em sap greu confessar-ho, però té un nom tant difícil que no recordo...) no ha empitjorat en les darreres hores, i per curar-nos en salut hem començat tractament per a les dues opcions, per tuberculosi i toxoplasmosi (i corticoides pel tremendo edema que té). No és prudent deixar de tractar cap de les dues coses si no tenim el diagnòstic clar i menys si el que hi ha en joc són les neurones, que no es recuperen ni a la Índia ni enlloc del món. M'ha tranquilitzat arribar al matí i veure-la somrient i saludant des del llit, ahir em vaig passar de pessimista...
Al Pavan li hem fet la primera de les puncions amb una gran sorpresa...serà la última perquè no li sobra tant líquid cefalorraquidi com ens pensavem (ha sortit a pressió normal, concretament 6 cm d'aigua!!). Ell ha estat tranquil i no hem tingut la sensació de fer-li gaire mal. Han vingut el reste de metges indis a veure com mesuravem la pressió del líquid, la veritat és que amb la Maura hem fet una autèntica "performance" (ha punxat la Maura i ho ha fet mooolt bé). El Pavan cada dia fa més coses, ahir va agafar un got d'aigua i se'l va posar ell sol a la boca i en va fer un glop, tot solet. Tant de bò que continués sempre avançant com ara, tot i que veient la seva ressonància ens costa molt pensar que serà el nen que era abans...
Més coses: l'Amajan ha marxat d'alta, no curada ni molt menys perquè té els pulmons, el fetge, la melsa i el cor afectat per la infecció, i a més està força desnutrida. La familia no podia més i hem decidit de donar-li l'alta i vindrà cada setmana, de moment, a visita. Ens ha fet molta pena perquè l'Amajan, tot i que té sempre un mal humor impressionant i és molt "senyoreta", se'ns ha anat fent cada dia més entranyable. Aquests dies ha estat força bé, ja comença a fer galtones... per a que us la imagineu, és una nena el màxim de prima que es pot estar, amb la mirada viva i una panxa enorme, impressionant. La seva germana, la Salma, que té 10 anys és qui en té cura, crec que ja us ho havia explicat, és una nena molt valenta i treballadora, que ha portat molt caliu aquests dies a l'hospital, i la trobarem a faltar. La Martina ha plorat com una magdalena...(i les altres hem plorat potser una mica per dintre....).
El Shiva, el nen orfe que està ingressat per què té tuberculosi, l'hem agut de canviar d'habitació, ara ja no està a pediatria, està a la secció de tuberculosos (una habitació plena d'adults caquèctics, enllitats i tossint) perquè podria contagiar als altres nens. La veritat és que els nens amb tuberculosi en teoria són molt menys contagiosos que els adults, però poden ser-ho, i és coherent que no estigui amb els altres nens. Ens ha fet força llàstima, el que necessita aquest nen és jugar amb els altres, moviment, estímuls... somriu a la més mínima interacció!! Però hem de ser correctes i fer les coses com cal, hem de protegir a la resta de nens que per tenir la infecció per VIH estàn amb les defenses molt debilidades. Com que és orfe, ens hem posat en contacte amb serveis socials i si tot va bé quan marxi d'alta no tornarà a l'hotel on treballava, sinó que anirà a un centre per orfes on li proporcionaran menjar, roba, companyia... i una escola!!!! Seria fabulós...
Hem plegat una mica tard de l'hospital, tot i que sabiem que quedava poca estona de claror hem anat a caminar cap a fora del recinte, a un poblet que hi ha aprop... ens hem quedat amb ganes de tornar-hi un dia amb més calma, a plena llum del dia perquè és molt autèntic, és la mostra de la vida real, de la quotidianitat dels nostres pacients i de les seves families. Una mica de bestiar al voltant de les cases, camps, cases baixes, el pou, la font, el temple... Hem tornat ja de nit. No hi havia claror per a fer fotos...llàstima!
Demà he de matinar perquè marxo jo sola cap a Kanekal, un poble que hi ha a unes dues hores d'aquí, on hi ha un petit hospital sense pediatre. Se suposa que he de veure els nens amb VIH que vinguin a control i també donar un cop de mà amb els pacients pediatrics que tinguin ingressats o que vinguin a consultes. El dia de demà serà una autèntica caixa de sorpreses. A la tarda ja he quedat amb la Clara, que habitualment està a Kaliandurg (un altre poble situat entre Bathallapalí i Kanekal). Ella també ha d'anar a passar visita a Kanekal i després marxarem plegades de cap de setmana cap a Hampi. Dissabte, doncs, m'agafo el dia de festa i tindré un cap de setmana de 48h, impressionant! La Maura es quedarà al càrrec dels nens de Bathallapalí, està més que preparadíssima...
Hampi és un poble on hi ha temples hindus molt antics...i a més moltes parets per escalar, sé d'alguns que els encantaria estar a la meva pell aquest cap de setmana....
No crec que tingui temps per a escriure en el blog durant aquests dies, ja us anirà bé una mica de festa perquè com més va més m'empatollo!!!
Molts petons per tots, i moltes gràcies.