Els dies passen ràpid.
Dia força estàndard durant el matí, amb un "passe de visita" ple de "bon rotllo" sobretot per dues coses. Una que el Lexmi Reddy està autènticament com una flor, riu, menja, camina i fa molt bona cara. Una altra, que hem aconseguit que un fisioterapeuta del general hospital faci una valoració al Pavan, el nen de la meningitis i que està neurològicament molt tocat. Ha sigut molt tendre amb ell i amb la seva familia. La seva valoració ha sigut: com que no té músculs, per ara no necessita gaires massatges (i és que realment no té músculs, és la pell i l'òs), simplement mantenir les articulacions mòbils. Per ara li faran una cadira de rodes a mida per a que pugui estar assegut més còmode (té molt poca força al tronc), i dit i fet, als 15 minuts ja estava carregat a l'ambulància, marxant cap al taller d'ortopèdia on li construiran la seva cadira. Ho he trobat fantàstic, la veritat és que el pobre Pavan necessita molt suport d'aquest tipus. A part, continuem donant-li els menjars més calòrics i proteics que podem per la sonda, a veure si comença a tenir "xixa"... Avui hem tingut una conversa amb els seus avis, ha estat dur, els que sou metges ja sabeu el què és parlar de pronòstics neurològics. Ho han entès i només ens demanavem que féssim tot el que puguéssim. Evidentment! Però no deixem de tenir la sensació que la medicina no arriba tant lluny com voldriem...
La consulta no ha estat massa col.lapsada. M'impressiona veure el bé que es prenen la medicació i com segueixen el tractament i les proves els pacients i les seves families. Vénen de molt lluny, tenen poca educació i una vida amb circustàncies difícils... Les mares venen totes engalanadíssimes amb els seus saris, arrecades, flors al cap, braçalets als peus i anells als dits dels peus...però totes estan infectades!! Totes!! Algunes ténen aspecte malaltís, altres gens. Se les veu mares valentes i treballadores, que arrosseguen la càrrega de la seva malaltia, la dels seus fills i molts cops les dels seus marits... També hi ha una part dels nens que venen amb els avis, altres familiars o coneguts perquè són orfes. Avui mateix hem conegut a un nou pacient, que consulta per primera vegada als 10 anys. Els seus pares van morir fa anys, probablement pel VIH, i ell treballa en un hotel. L'ha portat un noi d'uns 20 anys que també treballa a l'hotel amb ell. En fi...no és fàcil entendre, acceptar i tirar endavant amb aquesta malaltia quan el suport del seu entorn és inexistent. I no es queixen.
A mitja tarda, després de la feina, hem tornat a anar a Anantapur, a la Main Office (com ells diuen) del RDT (Rural Trust Development), que és el nom del projecte de la Fundació. La Martina s'ha reunit amb la Sister Ann, la dona del Vicenç Ferrer, havien de parlar de temes de la farmàcia, i mentrestant la Maura i jo hem aclarit unes coses de paperassa. De cop i volta apareix el Vicenç Ferrer a la oficina, pura imatge de vellesa. Està molt prim, té aspecte de fragilitat, però uns ulls oberts com dues taronjes. Ha vingut de seguida a preguntar-nos qui érem i a què ens dedicavem, tota l'estona somrient. Camina lent i amb bastó, però no para d'escoltar i preguntar coses. Fa bromes, riu, i de tant en tant fa algun comentari filosòfic sobre el bé i el mal, déu i el dimoni, que et deixa garratibat! La sensació és de que quina llàstima no haver-lo conegut en la seva època d'esplendor, amb tota la seva energia...però té una vellesa (crec que 88 anys) feliç i dolça.
A davant mateix de la office ens ha arreplegat el bus, 12 rúpies (61 rúpies és un euro) i ara hem arribat a casa. La veritat és que convé una dutxeta perquè tornar d'Anantapur significa tornar empolsinat i enganxatós...
Apa, doncs a la galleda i el tupí!!
Molts petons per tots, i gràcies!