El cap de setmana ha estat bonic i intens... no sé ni per on començar!!!

Divendres vam sortir de Bathallapalí d'hora direcció Kanekal. De camí vam parar a recollir a la Clara a Kaliandurg, la metge de familia amb la que teniem planificat tot el cap de setmana. L'hospital de Kanekal és similar al de Bathallapalí, més petit però amb un funcionament idèntic. Vam veure als nens infectats (en van venir poquets), vem anar a passar visita amb els adults infectats i després vem anar a veure a dos nens de la planta de pediatria que ens volien comentar, un amb una sospita de febre reumàtica i un desnutrit amb un estancament ponderal. Em va agradar perquè tot i que a Kanekal no hi ha pediatre, l'actitud que tenen amb els nens és molt bona, i es preocupen per a que les coses rutllin i per fer tot el possible. Espero que proper divendres hi torni a anar. Vam dinar allí amb els metges de l'hospital...la nostra estimadíssima taula dels mimats quedava lluny...van tenir la delicadesa de no preparar-nos menjar picant, però no teniem coberts (és molt tècnic, menjar arròs amb suc amb els dits!!) ni aigua envasada (vam decidir que era millor passar una mica de set...). Acabada la feina, vam sortir amb un cotxe de la fundació fins a Bellari, allí vam agafar un autobús que ens portaria a Hospet, on vam passar la primera nit. El trajecte, de tres hores, ens va costar 34 rúpies per persona, aproximadament mig euro!. La carretera era plena de forats i no podiem perdre la concentració, haviem d'estar pendents per fer un dolç aterrissatge al seient després de cada bot (no exagero, més d'una vegada ens vam aixecar com a mínim un pam i mig del seient!!). Quan vam arribar a Hospet ja era de nit, vam anar en Ricksaw a un hotel fantàstic que la Clara havia reservat. Allí vam sopar i esmorzar l'endemà, amb un ambient de força luxe, sobretot al menjador...en total: unes 700 rúpies entre les dues (uns 11-12 euros). Ja veieu que voltar per la Índia pel que sembla és econòmicament assequible, encara que ja us anireu adonant que fa falta paciència i ganes d'agafar-se les coses bé...

Al matí amb ricksaw vam arribar a Hampi. Vam anar-nos a instal.lar a la casa on haviem reservat, ens l'havien recomanat altres voluntaris de la fundació. És la casa d'una familia, no té format hotel sinó més aviat, casa d'acollida, et cedeixen una habitació i comparteixes bany, àpats i tertúlies amb ells. Al càrrec de la casa hi havia dos germans; el noi de 24 anys, i la noia de 18. Els pares eren fora perquè la germana era a l'hospital que acabava de tenir una nena, estaven tots especialment cofois... Vam voler anar aviat a visitar les runes. Hampi té dues parts, separades per un riu. En una part hi ha els temples més antics i més exhuberants, i a l'altre temples més aïllats però amb més activitat religiosa, actualment. Tot envoltat de palmeres de cocos, palmeres de plàtans, i milions de blocs de granit, no en grans parets sinó acúmuls de pedres enormes... Es veu que s'hi escala molt, a Hampi, en bloc, però ara no és època perquè hi fa massa calor. El primer dia el vam dedicar a visitar la part de temples antics, molt bonica, la veritat. Torres altes engalanades amb milions d'escultures, patis interiors, racons i més raconets... hi ha temples per donar i per vendre, diuen que per a fer una visita exhaustiva cal un mes! Em va agradar molt el fet que en alguns dels temples encara hi ha activitat religiosa i els visitants hindus hi fan les seves pregàries, això sempre fa una mica de pell de gallina. Em va cridar també l'atenció la multitut de turistes indis que hi ha a Hampi, i és que de blancs ben pocs... signe de que al país hi ha força gent benestant, que com nosaltres fa el turista durant els caps de setmana... Andra Pradesh (l'estat on vivim nosaltres) i especialment el districte d'Anantapur, a ulls de la resta de la Índia és un indret considerat rural i francament pobre...

A les 6 de la tarda, després d'haver suat la cansalada en totes les seves capes, i haver rematat el passeig amb quatre compres, vam arribar a la nostra casa "adoptiva". Als 5 minuts i sense avisar, una tempesta torrencial ens va refrescar una mica...i és que no vam tenir valor de dutxar-nos en la mena de banyera que tenien (no hi havia aigua corrent, només una banyera plena d'aigua portada del riu, feta de ciment, on no es veia el fons...i amb la oloreta que venia de la letrina, semblava que l'aigua fes pudor)... Vam sopar amb els dos germans, asseguts al terra d'una de les habitacións, a les fosques la major part del temps (la llum anava i venia...), vinga a xerrar i xerra, va estar molt bé...

A quarts de 10 ja vam claudicar i vam anar a la nostra habitació. Vam caure en rodó...fins que a la una de la nit aproximadament, un ratolí molt sociable va venir-me a conèixer, buscant un primer contacte amb una mossegadeta al quart dit del meu peu esquerre. Ni jo em puc imaginar la cara que vaig fer en aquell moment...ah!!!!!! A continuació em vaig momificar amb el llençol per a protegir-me, el tafaner encara era a l'habitació, sota el llit de la Clara... Al cap d'una horeta (jo amb els ulls com a taronges, evidentment), va anar a saludar a la Clara que va reaccionar alegrement de peus sobre el llit... uff...l'endemà vam riure molt recordant l'escena,...!! L'amable ratolinet aviat es va donar compte de que tres són multitut i enfocat per la llum del frontal va marxar de l'habitació per un forat de la paret...

Vull explicar bé el cap de setmana, però és tard i ja tinc molta son. A més, veig que ja porto moltes línies i potser algú ja s'ha adormit sobre el teclat... o sigui que farem tots plegats un descans i demà continuaré amb la crònica de l'aventura d'immersió a la Índia real, extrahospitalària i extra RDT.

Avui és la revetlla de Sant Joan, els que avui aniran de festa i es retrobaran em fan una miqueta d'enveja... espero que disfruteu molt!!!!!!!!

Bona nit, gràcies i molts petons!