dimecres, 25 de juny del 2008

Dimecres interessant...
Després de la nostra mini celebració de Sant Joan d'ahir al vespre ens hem llevat com si res, hem arribat a l'hospital fresques com una rosa.
Hem decidit que demà donarem l'alta al Laxmi Reddy, aquell nen que tant ens va amoinar els primers dies, ja està força recuperat i amb poca medicació, caldrà fer-li força seguiment però pot estar-se a casa seva. Li hem de donar força cortisona per frenar els fenòmens inflamatoris de la reconstitució immunitària, i la veritat és que li provoca força gana i menja tot el dia, ja té una cara de pa de ral... Tenim un lactantet nou recentment diagnosticat, que té un virus molt actiu i cumpleix criteris per a començar el tractament. Està ingressat perquè com que prendre's bé la medicació és vital per a que el virus no s'enforteixi, sempre els ingressem uns quants dies per a començar el tractament i així l'educació que reben és millor. Nosaltres creiem que la mare ja entenia la situació, però avui en el passe ens ha sorprès la pregunta: així el meu fill està infectat? L'enfermera li ha contestat en telugu que si, que sí que està infectat...se li han negat els ulls i en 10 milisegons ja li regalimaven unes llàgrimes enormes. Encara no havia vist cap indi plorant, i la veritat és que tant a la Maura com a mi se'ns han remogut les entranyes. La mare, ni sabia que estava infectada quan va tenir el nen, la situació no va ser favorable per a que ella fos diagnosticada o per a que es poséssin mesures per evitar la infecció del seu fill...evidentment no podem dir-li res per atenuar la seva sensació de culpa, va més enllà del que ningú li pugui dir; però hem intentat donar-li esperances explicant-li que si el seu fill fa bé el tractament i té només una miqueta de sort, creixerà i es desenvoluparà amb normalitat i farà una vida n0rmal. El seguent llit: el Pavan. Ens ha vingut a trobar el seu avi amb un somriure especialment gran a la cara...i és que l'ha posat de peus i ha vist el cel quan ha vist que el Pavan, amb ajuda, és capaç de caminar. Ho hem tornat a provar tots junts i evidentment, encara que té molt poca força (bàsicament perquè no té músculs), ell intenta fer els moviments i els coordina bé. Obeeix les ordres senzilles, diu si i no amb el cap, es posa els dits a la boca quan té gana, s'aparta les mosques de la cara...va avançat. La fita d'avui ens ha esperonat a fer-li un "extra" de rehabilitació, i hem decidit que cadascuna de nosaltres farà una estona de fisioteràpia al dia. No és que en sapiguem massa, però ens han anat donant diferents indicacions i creiem que podem ajudar-lo una miqueta. A l'últim llit la Santhamma, la noia guapíssima del TAC horrorós. Avui per fi m'he après el seu nom, que significa "pau". Continua evolucionant bé. La Clàudia ens ha trucat i diu que els especialistes de SIDA de l'Hospital Clínic han discutit el cas en sessió i han arribat a la conclusió de que es tracta d'una forma de tuberculosi, o sigui que retirarem la sulfadoxina i la pirimetamina. Ella es troba bé, animada. És curiós perquè quan la vaig a saludar m'agafa la mà tota l'estona i molt fort. No és que tingui cap problema de coordinació ni res...ho fa expressament. Penso que potser és el que li feia jo a ella els primers dies de conèixer-la, quan la veia tant malalta i sense diagnòstic...és una sensació molt especial, m'agafa fort la mà.
Després d'aquest passe de visita tant emocionant, hem continuat el dia amb normalitat. Consultes, dinar, cafetó a casa nostra, tornar a l'hospital a acabar temes pendents i a entrar les fitxes dels pacients a la base de dades... Teniem pensat anar a la oficina central aquesta tarda perquè tenim varis temes pendents, però ho hem hagut de postposar fins demà, perquè ens han convidat a una festa d'aniversari i no haguéssim arribat a temps. L'homenatjada és la filla d'una de les infermeres de l'hospital que avui cumpleix un anyet. Hem anat a casa de l'enfermera (tot el personal que treballa a l'hospital viu en el mateix recinte), havien posat decoració especial amb globus i guirnaldes, i la nena portava un vestit rosa ple de farbalans i una corona...impressionant. Hi havia força convidats, tots de gala, elles amb uns saris impresionants; i fotògraf i tot. Primer li han encès les espelmes del pastís i abans de bufar-les s'han endut a la nena i li han canviat el vestit...aleshores ha bufat les espelmes (amb ajuda, clar), li han fet fotos fent veure que ella tallava el pastís i donant-li pastís al seu pare i a la seva mare. Mai haviem vist un pastís de tants colors. El fons era d'una crema de color verd pastel, i tenia guarnició de color rosa, blau marí, verd més fosc, blanc...tant impressionant com el vestit de la nena. Se l'han tornat a endur, li han tornat a canviar el vestit (aquest amb pamela) i aleshores ha començat el torn de fotos i regals amb tots els convidats. Nosaltres no hem pogut portar-li res, no hem estat gens a l'alçada de les circumstàncies!! A continuació ha arribat l'hora del tiberi, primer totes les dones assegudes a terra mentre els homes badaven al porxo. Ens han servit una mena de crep plena d'una pols dolça amb salsa vermella picant, després arròs de color groc amb cacauets amb salsa verda picant i després arròs blanc amb iogurt i sal. Ens ho hem menjat com unes campiones, amb els dits, evidentment... amb la Martina ens ha vingut un atac de riure perquè ens rajava el nas de tant picant que era tot i de la tremenda quantitat d'arròs que hem arribat a menjar en poca estona... però finalment prova superada amb èxit, amb la mà dreta ben pringosa i l'estómac funcionant a tota màquina... El menjar només es pot tocar amb la mà dreta, l'esquerra és la de netejar-se i és de molt mala educació utilitzar-la per donar la mà a algú o per menjar... Hem vist que totes les dones quan acabaven de menjar sortien ràpidament de la sala i anàven al porxo...quan han sigut totes fores, els homes han entrat a menjar. Les diferències de gènere en aquest pais és quelcom que es respira contínuament en l'ambient, aquí hi hauria tema per 2 o 3 capítols del blog...
Ara ja hem arribat a casa, encara estem fent la digestió. Ha estat divertit anar a la festa, hem estat contentes de que ens hi convidéssin i ha valgut la pena haver deixat d'anar a Anantapur.
Avui fa tres setmanes que vaig marxar de casa, els dies passen ràpid....
Apa, bona nit, petons per tots, i gràcies.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Guapa! Quantes aventures!! Avui m'he posat al dia. Fas tant bona feina! Que bé que a més de l'hospital vagis descobrint la cotidiantitat i els secrets de la Índia!

Un petonàs!

Anna.

Anònim ha dit...

Hola reina i mimada de casa!
Seguim amb entusiasme les teves vivències des del Ripollès. Des d'aquí t'enviem una abraçada molt forta i, sobretot, no deixis d'escriure...
Santi, Marta, Maria i Joan

Anònim ha dit...

Ei!
Espero que ja hagis paït el soparet d'aniversari d'ahir i que tot continui anant bé com fins ara!
Endavant i records al Pavan i companyia.
Segur que ho estàs fent molt bé guapa!!!

Albert

Anònim ha dit...

Ei!
Espero que ja hagis paït el soparet d'aniversari d'ahir i que tot continui anant bé com fins ara!
Endavant i records al Pavan i companyia.
Segur que ho estàs fent molt bé guapa!!!

Albert