Dimarts, avui fa dues setmanes que vaig marxar de casa.
Ha sigut un dia amb força moviment, estimulant. Tenim la planta plena (7 llits), avui hem ingressat a dos pacients. Una noia gran recentment diagnosticada que hem d'acabar d'estudiar i un noiet menut, el Reddaya, que té un virus força resistent (el tractament administrat de forma inconstant ha enfortit al virus). Ja està fent el tractament de segona línia (la varietat de fàrmacs aquí no és massa gran...), i ara sembla que té efectes secundaris d'aquests fàrmacs pel que potser els haurem de tornar a canviar...i se'ns acaben les opcions!! L'accés a aquests medicaments a la Índia és acceptable, perquè és dels pocs països no rics que és productor d'antirretrovirals. Hi ha 5 o 6 companyies farmacèutiques que en produeixen, cosa que facilita les coses en comparació amb altres països en situació semblant. Tot i així, la varietat és poca, tenim eines però en els cassos desafortunats poden no ser suficients...
La nostra hipòtesi sobre el Pavan i la necessitat de la vàlvula de derivació s'ha confirmat, la Clàudia ho ha vist claríssim. La única cosa que podem oferir-li per descomprimir el seu cervell ple de seqüeles és fer-li puncions lumbars periòdiques, així les seves neurones podran respirar més tranquil.les. Ens tocarà fer-li mal i incomodar-lo de forma regular, i encara que sabem que és pel seu bé, estem una mica trasbalsades. Però certament és el que s'ha de fer i així es farà.
Ara fa una estoneta, amb la Maura ens hem arribat al CS center per a modificar les indicacions mèdiques del Reddaya. Hem arribat allí a les 9 en punt, tothom ja estava sopat. Hi ha un televisor en un dels porxos, que està encès cada dia de 6 a 9 del vespre. Just quan arribavem nosaltres els han tancat la TV, i tots els nens (alguns amb més mandra que altres) han anat cap al seu llit a dormir. Hem intentat no esverar-los massa, els hi hem desitjat "sweet and colorful dreams" com ells diuen... la veritat és que son entranyables.
Els dies passen ràpids. A estones ens costa posar distància entre nosaltres i l'hospital, sobretot quan hi ha nens que ens preocupen. Molt sovint, potser massa, la nostra emotivitat a aquesta hora del dia, el balanç de tot plegat, està molt lligat a com estan als nens o a les perspectives que tenim per ells. M'adono que això a casa no passa tant perquè en el camí de la feina a casa, en el recorregut mental que fem des de que ens treiem el fonendo fins que seiem a taula per sopar hi ha mil distraccions i mil altres factors estressants. Els contextos són tant diferents que evidentment les vivències també han de ser-ho, oi?
Ara entra la Martina cridant a casa, segur que ha vist alguna cuca que li ha fet impressió. La Maura li deu estar dient que no la mati, pobreta, si de cas que la faci fora amablement. Ja son aquí, evidentment ho he encertat!! És una escena habitual en la nostra vida quotidiana, aquí hi ha una densitat de cuques impressionant!!!
Apa, vaig a dormir. Llegiré una estoneta...
Mil petons, i gràcies!