Avui el blog no tindra accents ni "ces trencades" perque escric des de l'oficina central...
Recapitulem fins el sopar de divendres a casa nostra, vam fer un apat esplendid amb olives farcides, olivada, pernil del bo, cervesa, sprite, navalles de llauna... de tot! Vam plegar tardet, sobretot la Martina, la Blanca i la Monica que van fer sarau fins les tantes...
Dissabte dia de bastanta feina a l`hospital, molts pacients a consultes, dos o tres nens que vem diagnosticar de nou (de 5 i 7 anys, i amb signes clars de malaltia activa)...El Pavan continua fent cada dia mes coses, el posem dret a estones lligat al capsal del llit amb un llensol per a que vagi exercitant el tronc i les cames, encara no se li palpa musculatura pero cada dia es cansa menys i es mou mes de forma espontania. Els seus avis (ell es orfe) continuen al peu del cano fent tot el que els recomanem: gimnastica, massatges, exercicis, passejos amb cadira de rodes...no perden l`esperansa i estan molt sempre molt agraits. Nomes veure`ns arribar a l`hospital, l`avi ja ens saluda amb els ulls oberts com a taronges, amb les mans juntes davant el cap i reclinant el cap..."Namaste!".
El Nagendra, el nen de l`aplasia medul.lar sembla ser que te una absces al ronyo, per aixo te dolor i febre. La solucio ideal per a aquest problema es obrir l`abdomen i drenar tot el pus, ja que els antibiotics es molt dificil que pugin fer net. Hem aconseguit que el vegi un uroleg d'Anantapur, pero no el pensen operar perque com que no te plaquetes hi ha molt risc de sagnat i la cirurgia es massa arriscada. Haurem de pujar les dosis de morfina...la malaltia de base d`aquest nen aqui no te tractament, es impossible de solucionar. En aquests casos sovint es dificil posicionar-se i saber quan cal continuar lluitant a per totes i quan cal intentar no fer mes mal que be. Dilluns espero que puguem seure tots junts, amb la familia i aclarir la situacio.
El petitonissim de 1kg i mig va fent, el vam anar a veure i te millor color...
Acabada la feina, cap a casa a preparar la motxilla i cap a Anantapur. Les cares de l`oficina central ja son familiars i properes, ens va be sortir de Bathallapali. A mes, ahir era dia de croquetada. Els voluntaris d`aqui havien preparat un carregament de croquetes, vam sopar tots junts amb musica i ambient festiu. Hi ha gent nova, han arribat dues noies amb deficits visuals: l`Alba, totalment invident i la Nuria, que hi veu nomes el 14% d`un ull. Ja es la segona vegada que venen a la fundacio, treballen amb les escoles de nens cecs per a ajudar-los a ser mes autonoms en la vida diaria. Es impressionant la fortalesa mental de totes dues, les ganes, la forma de comunicar-se,...una autentica llisso d`adaptacio i autosuperacio. Venen a mes amb un grup que estan fent un reportatge sobre elles i la seva experiencia a la india, van carregats de cameres, microfons i aparells... ara estic a la biblioteca, on hi ha els ordinadors. Fa una estona estaven gravant una entrevista a la Nuria i he pogut veure com ho feien, hem hagut d`apagar els ordinadors perque el soroll interferia! Com els costara trobar silencis absoluts a la india! Potser un dia de la setmana que be vindran a Bathallapali, els nens de l`hospital en veure el muntatge quedaran de pasta de moniato...
Ara aviat dianarem i a la tarda anirem d`excursio a Bukaraya, una muntanyeta que hi ha prop d`Anantapur, des d`on la posta de sol es molt maca.
Va be estar lluny de l`hospital al menys un dia a la setmana. Tot i que un cop a casa desconnectem, mai ens n`allunyem prou.
Apa, vaig cap a dinar....
Molts petons i gracies!