Hem aterrissat de cap a l'hospital després del cap de setmana....

Ahir diumenge vam acabar el dia molt bé. Vam anar amb l'Alba i altres voluntàries a Bukaraya a veure la posta de sol. Estava tant ennovulat que la posta de sol va ser el que menys present vam tenir...Al cap damunt d'aquesta muntanya (s'hi puja per unes escales de 900 esglaons) hi ha un petit templet i un clan de monos que el protegeixen. Els reporters també van venir, i ens van estar filmant anant en ricksaw, pujant al temple... a mi em feia força vergonya perquè això de les càmares impressiona bastant, però totes ens esforçavem per fer cara de "pòker" encara que ens sentíssim una mica ridicules...el reportatge que faran sobre l'Alba i la Núria penso que serà entranyable, i si podem participar-hi d'alguna manera, val la pena. L'Alba té una gossa guia que es diu Tori, està molt més civilitzada que molts éssers humans!! S'entenen a la perfecció! És una passada veure a l'Alba fent el turista... no hi veu res però es fa tant a la idea de tot!! Demana què és el que es veu i com és i després ho recorda absolutament tot. A l'interior del temple era fosc (la llum no funcionava), tots hi vam entrar i vam intuir la figureta del Déu però sense entrar en detalls, en canvi l'Alba la va palpar tota i s'hi va estar una bona estona...segur que va ser la que se'n va fer més la idea! Mai havia conviscut amb persones invidents, i menys en llocs tant insòlits... entre això i les càmares, ja podeu comptar que no donàvem a l'abast...

Vam tornar a l'oficina central, a les 8 del vespre. Vam reposar una estoneta i cap a sopar tots junts, hi ha bon ambient. Vem allargar la sobretaula fins a les 12...i a dormir!

Avui hem aterrissat de cop a l'hospital, hem vingut d'hora amb autobús, hem deixat les motxilles a casa i apa, per feina! Ha estat un dia rècord de visites, a consultes 37 nens en total. Hem acabat esgotades! Els ingressats van marxant. La Shanthamana està amb una gastroenteritis que l'ha deixat una mica xafadeta, li hem hagut de posar un suero. El Nagendra continua tenint dolor... pobret. Hem parlat amb els pediatres de l'hospital general i hem decidit augmentar per ara la dosi de morfina, tampoc creuen que es pugui fer res més per ell. Els uròlegs no volen assumir el gran risc de sagnat que hi ha durant la cirurgia... és un pal. Penso que ens queda pendent fer una asseguda amb la familia per parlar clarament de com estan les coses.
Ara ja som a casa i estem fent el sopar. Anem d'hora expressament d'hora perquè estem totes mortes de son i tot just són quarts de nou...
Ah, els reporters tenen una pàgina web on van penjant les imatges que van fent...estareu ben distrets!
Apa, doncs a sopar i dormir!!
Bona nit, petons i gràcies.

Avui el blog no tindra accents ni "ces trencades" perque escric des de l'oficina central...
Recapitulem fins el sopar de divendres a casa nostra, vam fer un apat esplendid amb olives farcides, olivada, pernil del bo, cervesa, sprite, navalles de llauna... de tot! Vam plegar tardet, sobretot la Martina, la Blanca i la Monica que van fer sarau fins les tantes...
Dissabte dia de bastanta feina a l`hospital, molts pacients a consultes, dos o tres nens que vem diagnosticar de nou (de 5 i 7 anys, i amb signes clars de malaltia activa)...El Pavan continua fent cada dia mes coses, el posem dret a estones lligat al capsal del llit amb un llensol per a que vagi exercitant el tronc i les cames, encara no se li palpa musculatura pero cada dia es cansa menys i es mou mes de forma espontania. Els seus avis (ell es orfe) continuen al peu del cano fent tot el que els recomanem: gimnastica, massatges, exercicis, passejos amb cadira de rodes...no perden l`esperansa i estan molt sempre molt agraits. Nomes veure`ns arribar a l`hospital, l`avi ja ens saluda amb els ulls oberts com a taronges, amb les mans juntes davant el cap i reclinant el cap..."Namaste!".
El Nagendra, el nen de l`aplasia medul.lar sembla ser que te una absces al ronyo, per aixo te dolor i febre. La solucio ideal per a aquest problema es obrir l`abdomen i drenar tot el pus, ja que els antibiotics es molt dificil que pugin fer net. Hem aconseguit que el vegi un uroleg d'Anantapur, pero no el pensen operar perque com que no te plaquetes hi ha molt risc de sagnat i la cirurgia es massa arriscada. Haurem de pujar les dosis de morfina...la malaltia de base d`aquest nen aqui no te tractament, es impossible de solucionar. En aquests casos sovint es dificil posicionar-se i saber quan cal continuar lluitant a per totes i quan cal intentar no fer mes mal que be. Dilluns espero que puguem seure tots junts, amb la familia i aclarir la situacio.
El petitonissim de 1kg i mig va fent, el vam anar a veure i te millor color...
Acabada la feina, cap a casa a preparar la motxilla i cap a Anantapur. Les cares de l`oficina central ja son familiars i properes, ens va be sortir de Bathallapali. A mes, ahir era dia de croquetada. Els voluntaris d`aqui havien preparat un carregament de croquetes, vam sopar tots junts amb musica i ambient festiu. Hi ha gent nova, han arribat dues noies amb deficits visuals: l`Alba, totalment invident i la Nuria, que hi veu nomes el 14% d`un ull. Ja es la segona vegada que venen a la fundacio, treballen amb les escoles de nens cecs per a ajudar-los a ser mes autonoms en la vida diaria. Es impressionant la fortalesa mental de totes dues, les ganes, la forma de comunicar-se,...una autentica llisso d`adaptacio i autosuperacio. Venen a mes amb un grup que estan fent un reportatge sobre elles i la seva experiencia a la india, van carregats de cameres, microfons i aparells... ara estic a la biblioteca, on hi ha els ordinadors. Fa una estona estaven gravant una entrevista a la Nuria i he pogut veure com ho feien, hem hagut d`apagar els ordinadors perque el soroll interferia! Com els costara trobar silencis absoluts a la india! Potser un dia de la setmana que be vindran a Bathallapali, els nens de l`hospital en veure el muntatge quedaran de pasta de moniato...
Ara aviat dianarem i a la tarda anirem d`excursio a Bukaraya, una muntanyeta que hi ha prop d`Anantapur, des d`on la posta de sol es molt maca.
Va be estar lluny de l`hospital al menys un dia a la setmana. Tot i que un cop a casa desconnectem, mai ens n`allunyem prou.
Apa, vaig cap a dinar....
Molts petons i gracies!

Un altre divedres d'aquests amb poca connotació de cap de setmana...
Ha estat un dia de força feina. Al matí ha vingut més de 20 pacients a consultes externes, ha estat interessant però esgotador. Ha vingut l'Amajan a control, la nena desnutrida amb els pulmons, el cor, la melsa i el fetge afectats pel virus que té tant mal humor... l'estada a casa seva se li ha posat estupendament bé, ha continuat guanyant pes, no respira pitjor (l'auscultació continua sent impressionant...), i sembla que ja comença a caminar una mica, amb ajuda, que ja era hora! (té quatre anys...). D'aquí a quinze dies tornarà a venir, esperem que continui aquesta tendència...
Els ingressats prou bé... excepte el Nagendra, aquest nen de l'aplàsia medular que té tant dolor. Avui ens hi hem hagut de trencar les banyes i fer alguna excursioneta a l'hospital general, però finalment li hem pogut començar a donar morfina amb una bomba d'infusió contínua, tota una virgueria en el CS Center! Esperem que funcioni i que finalment pugui relaxar-se una mica. Encara té febre, però menys que ahir, sembla que els nous antibiòtics estan funcionant. Està molt delicat, li sagnen les genives però de tant en tant encara ens obsequia amb algun somriure.
El Shiva éstà molt bé, està pendent que el vinguin a buscar els de l'orfanat i només ens persegueix tot el dia per a que l'ajudem a fer lletres a la seva llibreta o per a que li fem recitar l'abecedari...Ahir vaig acabar-me de llegir el llibre "El nen amb pijama de ratlles", mentre el llegia m'imaginava al Shiva amb la seva bata de ratlles de l'hospital, prim i debilitat, però amb ganes de comunicar-se...
La Martina ha estat la única que avui ha trobat una estoneta per a fer-li gimnàstica al Pavan, la Maura i jo no hem donat a l'abast. A veure si demà comencem a agafar la rutina, li anirà bé.
La darrera sorpresa del dia ha estat quan de sobte ens vé una counseller (les persones que parlen amb els pacients per explicar-los sobre la malaltia, per a educar-los en la prevenció i el tractament, etc... que per cert penso que fan una feina molt ben feta i imprescindible), dient que ha arribat un nounat que ha d'ingressar. El petitó en qüestió era un prematur (calculo de 32-33 setmanes), de 2 dies de vida i 1.500 g de pes. La mare està infectada i ha nascut per cesària, després d'estar tres dies amb la bossa trencada. No sé si pel risc d'infecció o per què, els de l'hospital general l'han enviat a un hospital a Anantapur i des d'allí l'han tornat perquè no el podien atendre... Els que sigueu pediatres entendreu la terrible impressió que fa un nen de tant baix pes, i a més amb dificultat respiratoria i un coloret regular al mig de la unitat de pediatria de nens amb VIH... Hem aconseguit reubicar-lo a l'hospital general, amb una bressol tèrmic, està amb antibiòtics i tota la pesca, a veure què tal... Petitó i prematur, però ja ha arribat a fer unes quantes voltes...
En fi, ara som a casa i estem preparant el sopar perquè avui tenim convidades: vénen la Blanca i la Mónica, dues voluntàries que treballen a la oficina central. Estan a punt d'arribar, fem amanida de pepino, pastanagues, tomàquet, arròs i tonyina i pa (de motlle) amb tomàquet i pernil salat d'importació (que va portar fa unes setmanes la mare de la Martina)... sopar de luxe!!!!!
Apa, vaig a donar un cop de mà. Molts petons i gràcies a tots!

ALGUNES FOTOS DE HAMPI
BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Són només quarts de deu del vespre i ja tinc una son tremenda...
Just ara arribem de l’oficina central, on hem anat a fer diferents encàrrecs que teniem pendents. Bathallapalí és un poble molt petit on hi ha només quatre botiguetes de coses bàsiques : fruites, verdures, quatre queviures... per carregar el mòbil, canviar euros per rúpies i altres coses hem d’anar cap allí. De pas veiem als altres voluntaris i canviem una mica d’aires, que això sempre va bé.
El dia ha estat força estàndard, el Laxmi Reddy ha marxat d’alta, el Pavan continua fent petits avenços, la Shantama continua somrient... Tenim un nou pacient, el Nagendra, té dotze anys i una anèmia aplàsica que no hi ha manera que respongui a cap dels tractaments. Aquesta malaltia frena el moll de l’òs i impedeix que produeixi plaquetes, glòbuls vermells i glòbuls blancs, i està sagnant perquè no té plaquetes, amb febre alta i amb infecció perquè no té glòbuls blancs i anèmic. A més té força dolor i costa calmar-lo amb medicació. Està a càrrec dels pediatres de l’hospital general, però l’han traslladat al CS center perquè se suposa que apart de ser el punt d’atenció a pacients amb VIH és on s’hauria d’atendre als pacients que necessiten cures paliatives. La seva maltaltia en aquest entorn no té cap tractament efectiu, a casa nostra caldria intentar un trasplantament de moll d’òs, però aquí no és possible. La situació és dura. Nosaltres intentem col.laborar en tot el que podem...
A consultes han vingut poquets pacients i hem aprofitat per avançar temes pendents, i després hem marxat ràpid cap a Anantapur.
Ara estem totes tres a la terrassa de darrera de la nostra casa. La Martina escriu el seu diari, avui fa el dia número 63! Està amb el frontal perquè no sabem què ha passat, però no hi ha llum enlloc, ni a Bathallapalí ni al recinte de l’hospital. Escric amb l’ordinador de la Maura que encara té bateria, el de la Martina ja ha claudicat, o sigui que possiblement fins demà no podré penjar l’escrit al blog... La Maura està enfeinada trucant a la familia perquè ha tingut un nebodet de 2.750 g que es diu Martí. Se senten encara força grills (menys que dies enrere), i com que ha plogut algun dia comença a haver-hi mosquits i ens hem de perfumar cada dos per tres amb repelent.
Ei! Ha tornat la llum!!!
Au això és tot. Molt bona nit i gràcies!!!

Dimecres interessant...
Després de la nostra mini celebració de Sant Joan d'ahir al vespre ens hem llevat com si res, hem arribat a l'hospital fresques com una rosa.
Hem decidit que demà donarem l'alta al Laxmi Reddy, aquell nen que tant ens va amoinar els primers dies, ja està força recuperat i amb poca medicació, caldrà fer-li força seguiment però pot estar-se a casa seva. Li hem de donar força cortisona per frenar els fenòmens inflamatoris de la reconstitució immunitària, i la veritat és que li provoca força gana i menja tot el dia, ja té una cara de pa de ral... Tenim un lactantet nou recentment diagnosticat, que té un virus molt actiu i cumpleix criteris per a començar el tractament. Està ingressat perquè com que prendre's bé la medicació és vital per a que el virus no s'enforteixi, sempre els ingressem uns quants dies per a començar el tractament i així l'educació que reben és millor. Nosaltres creiem que la mare ja entenia la situació, però avui en el passe ens ha sorprès la pregunta: així el meu fill està infectat? L'enfermera li ha contestat en telugu que si, que sí que està infectat...se li han negat els ulls i en 10 milisegons ja li regalimaven unes llàgrimes enormes. Encara no havia vist cap indi plorant, i la veritat és que tant a la Maura com a mi se'ns han remogut les entranyes. La mare, ni sabia que estava infectada quan va tenir el nen, la situació no va ser favorable per a que ella fos diagnosticada o per a que es poséssin mesures per evitar la infecció del seu fill...evidentment no podem dir-li res per atenuar la seva sensació de culpa, va més enllà del que ningú li pugui dir; però hem intentat donar-li esperances explicant-li que si el seu fill fa bé el tractament i té només una miqueta de sort, creixerà i es desenvoluparà amb normalitat i farà una vida n0rmal. El seguent llit: el Pavan. Ens ha vingut a trobar el seu avi amb un somriure especialment gran a la cara...i és que l'ha posat de peus i ha vist el cel quan ha vist que el Pavan, amb ajuda, és capaç de caminar. Ho hem tornat a provar tots junts i evidentment, encara que té molt poca força (bàsicament perquè no té músculs), ell intenta fer els moviments i els coordina bé. Obeeix les ordres senzilles, diu si i no amb el cap, es posa els dits a la boca quan té gana, s'aparta les mosques de la cara...va avançat. La fita d'avui ens ha esperonat a fer-li un "extra" de rehabilitació, i hem decidit que cadascuna de nosaltres farà una estona de fisioteràpia al dia. No és que en sapiguem massa, però ens han anat donant diferents indicacions i creiem que podem ajudar-lo una miqueta. A l'últim llit la Santhamma, la noia guapíssima del TAC horrorós. Avui per fi m'he après el seu nom, que significa "pau". Continua evolucionant bé. La Clàudia ens ha trucat i diu que els especialistes de SIDA de l'Hospital Clínic han discutit el cas en sessió i han arribat a la conclusió de que es tracta d'una forma de tuberculosi, o sigui que retirarem la sulfadoxina i la pirimetamina. Ella es troba bé, animada. És curiós perquè quan la vaig a saludar m'agafa la mà tota l'estona i molt fort. No és que tingui cap problema de coordinació ni res...ho fa expressament. Penso que potser és el que li feia jo a ella els primers dies de conèixer-la, quan la veia tant malalta i sense diagnòstic...és una sensació molt especial, m'agafa fort la mà.
Després d'aquest passe de visita tant emocionant, hem continuat el dia amb normalitat. Consultes, dinar, cafetó a casa nostra, tornar a l'hospital a acabar temes pendents i a entrar les fitxes dels pacients a la base de dades... Teniem pensat anar a la oficina central aquesta tarda perquè tenim varis temes pendents, però ho hem hagut de postposar fins demà, perquè ens han convidat a una festa d'aniversari i no haguéssim arribat a temps. L'homenatjada és la filla d'una de les infermeres de l'hospital que avui cumpleix un anyet. Hem anat a casa de l'enfermera (tot el personal que treballa a l'hospital viu en el mateix recinte), havien posat decoració especial amb globus i guirnaldes, i la nena portava un vestit rosa ple de farbalans i una corona...impressionant. Hi havia força convidats, tots de gala, elles amb uns saris impresionants; i fotògraf i tot. Primer li han encès les espelmes del pastís i abans de bufar-les s'han endut a la nena i li han canviat el vestit...aleshores ha bufat les espelmes (amb ajuda, clar), li han fet fotos fent veure que ella tallava el pastís i donant-li pastís al seu pare i a la seva mare. Mai haviem vist un pastís de tants colors. El fons era d'una crema de color verd pastel, i tenia guarnició de color rosa, blau marí, verd més fosc, blanc...tant impressionant com el vestit de la nena. Se l'han tornat a endur, li han tornat a canviar el vestit (aquest amb pamela) i aleshores ha començat el torn de fotos i regals amb tots els convidats. Nosaltres no hem pogut portar-li res, no hem estat gens a l'alçada de les circumstàncies!! A continuació ha arribat l'hora del tiberi, primer totes les dones assegudes a terra mentre els homes badaven al porxo. Ens han servit una mena de crep plena d'una pols dolça amb salsa vermella picant, després arròs de color groc amb cacauets amb salsa verda picant i després arròs blanc amb iogurt i sal. Ens ho hem menjat com unes campiones, amb els dits, evidentment... amb la Martina ens ha vingut un atac de riure perquè ens rajava el nas de tant picant que era tot i de la tremenda quantitat d'arròs que hem arribat a menjar en poca estona... però finalment prova superada amb èxit, amb la mà dreta ben pringosa i l'estómac funcionant a tota màquina... El menjar només es pot tocar amb la mà dreta, l'esquerra és la de netejar-se i és de molt mala educació utilitzar-la per donar la mà a algú o per menjar... Hem vist que totes les dones quan acabaven de menjar sortien ràpidament de la sala i anàven al porxo...quan han sigut totes fores, els homes han entrat a menjar. Les diferències de gènere en aquest pais és quelcom que es respira contínuament en l'ambient, aquí hi hauria tema per 2 o 3 capítols del blog...
Ara ja hem arribat a casa, encara estem fent la digestió. Ha estat divertit anar a la festa, hem estat contentes de que ens hi convidéssin i ha valgut la pena haver deixat d'anar a Anantapur.
Avui fa tres setmanes que vaig marxar de casa, els dies passen ràpid....
Apa, bona nit, petons per tots, i gràcies.

És el segon cop que escric avui, i és que després del cap de setmana he de tornar als horaris habituals...
Avui ha estat un dia força tranquil... els nens continuen evolucionant força bé, tenim dos ingressos nous però són nens que estan estables, cap incidència gran. A les consultes he tingut tres pacients diagnosticats avui per primera vegada d'infecció per VIH, això fa rumiar una mica, la veritat. De cop entren a la consulta un nenet de menys de dos anys, que encara no ha caminat mai i que creix molt lentament, en braços d'una noia extremadament prima i un noi amb els ulls molt vius, semblava el més fort. Tots tres infectats, i diagnosticats fa uns dies. El petitó probablement necessitarà tractament i li hem de fer proves, pel que el voliem ingressar... però han dit que avui no podien, que són pagesos i que tenen feina al camp, és època de sembrar perquè aviat vindrà la pluja. Tenen força per fer anar els bous pel camp, per sembrar i per fer tota la dura feina del camp? La mare no feia gaire bona ganya, espero que tinguin diners per pagar-se el tractament i recuperar-se una mica (els adults han de pagar una part de la medicació, i sovint el preu resulta prohibitiu, pels nens és totalment gratuita). Què passarà si per problema de diners no arriben a tenir tractament i es van apagant? Què passarà amb aquesta petitona? Aquest és un dels grans problemes del VIH en els paisos en desenvolupament... la població activa mor, augmenta exponencialment el nombre d'orfes i secundàriament els riscos de marginació i dificultats socio-econòmiques... tant de bo aquesta collita sigui bona.
Acabada la feina a l'hospital hem estat ajudant al Shiva, el nen orfe a escriure lletres i nombres. Els que siguin mestres...és impressionant les ganes d'aprendre i els ulls que obre aquest nen quan vol recordar les formes sobre el paper, les infermeres (i també nosaltres) li apunten números en una llibreta i ell els va fent i copiant i repetint, ja porta 3 o 4 pàgines totalment atapeïdes en només 2 dies! El Suresh, el director del CS center ens ha informat que probablement hi haurà un centre d'orfes on el Shiva podrà anar, on li proporcionaran roba, menjar i una escola!! Tant de bò!!
A la tarda amb la Maura hem estat fent feina per aquí i relax. La Martina ha anat a passar el dia a Kaliandurg i ha tornat contenta, però força cansada. Hem fet un bon sopar i ens hem begut una cervesa entre tres, per celebrar Sant Joan també nosaltres, què carai!!!
I res, ara cap a dormir...
Espero poder penjar fotos del cap de setmana. Vaig a trencar-m'hi les banyes una estoneta!
Bona nit, petons i moltes gràcies a tots!

Segon capítol del cap de setmana.
Vam llevar-nos, la veritat és que mig enriolades recordant l'anècdota del ratolí... Un esmorzar potent, de cereal (com sèmola sense caldo) amb cacauets i alguns vegetals, també amb els dos germans. Vam sortir en Ricksaw a visitar l'altre banda del riu, menys turística però des del meu punt de vista més autèntica. Vam començar pel temple de Hanumon, pujant uns 600 esglaons sota una calor important... hi havia molts monos, que robaven als autòctons les ofrenes que portaven en bosses de plàstic negre...molt espavilats! La vista des del capdamunt molt bonica, a més hi feia un aire fantàstic. El Mugali, el noi de la casa, ens acompanyava i ens anava explicant força coses. A aquell temple hi viuen dos monjos, d'aquells tant prims i amb la cara tant pintada. Un remenava per allí fora, l'altre era assegut sobre una mena de llit a l'entrada del temple, semblava que portés tota la vida allí sense moure's! En els temples hi sol haver un vestíbul gran, o dos, i al fons de tot l'estatueta de representació del déu en qüestió, en aquest cas Hanumon, que té cara de mico. Al peu de l'estatua, que sol estar molt engalanada, sol haver-hi alguna persona, molts cops jove, que un cop feta la pregària, dóna una cullerada d'aigua que té en una cassoleta, i el que ha anat a resar l'agafa amb les dues mans, en veu una mica i la resta se la tira pel cap. Després a vegades es pinten el punt vermell entre les celles, o deixen o agafen alguna flor, i al final de tot, agafen una mena de caramelets i se'ls mengen. La religió hinduista és molt molt molt complicada... i com que està en el context d'una estructura social tant diferent, costa molt diferenciar el què és pauta social i què és pauta religiosa... els cristians i els mussulmans d'aquí tenen moltes costums idèntiques als hindús... és interessantíssim, però per ara un gran enigma!
Vam visitar altres temples, tots en plena vigència i amb força gent resant, i és que el millor dels temples és la gent que hi resa. Amb el Mugali vam visitar força raconets que probablement per nosaltres mateixes no hauriem descobert, la ruta va ser molt interessant. En tornar a la casa ja teniem el dinar apunt, vam descansar una mica, menjar, fer números i apa, cap a buscar autobusos que ens tornéssima casa. Vam desfer el camí que haviem fet a l'anada, vam repetir l'apassionant carretera de Hospet a Bellari (i tot i els bonys vam aconseguir fer alguna dormideta, estavem rebentades!!), i de Bellari un parell de busos més que ens portarien a Ca la Clara, a Kaliandurg. Vam trigar en total 7 hores, vam viatjar com a autèntiques autòctones, cada cop vam ser les úniques blanques dels busos... a l'últim autobús va ser divertit perquè sense saber ni com se'ns va fer una mena de rotllana de 4 o 5 indis que ens miraven fixament tota l'estona...i la Clara els hi va començar a explicar coses en català, cada cop ens miraven amb els ulls més oberts! Vam arribar de negra nit a Kaliandurg, un altre hospital de RDT, similar als altres, potser el més nou. Vam sopar a la cantina d'allí, amb un company de feina de la Clara, molt agradable. La Clara ja fa dos mesos que és allí i la veritat és que ha aconseguit fer un bon cercle d'amistats i s'ha adaptat molt bé a la vida d'allí. Té una relació molt maca amb els seus companys, i a més segur que els hi està ensenyant moltes coses. Em va acollir a casa seva, per fi va arribar la dutxa somniada...
Ens hem avingut molt amb la Clara, hem rigut tot i les sorpresetes que hem anat tenint, he estat de sort de poder viatjar amb ella!!
Al matí un cotxe em va portar de nou a Batallapalí, ja tenia ganes de veure a la Maura i la Martina, i saber com estaven els petitons. La Maura ha portat molt bé els nens els dies que he estat fora, i la veritat és que vaig tenir un parell de sorpresetes en tornar. La noia de la TAC, de la possible toxoplasmosi ja camina!!! Es troba molt bé, no té ni mal de cap i el que és més important, només després de 3-4 dies de tractament ja es desplaça de forma autònoma!!! És una gran notícia perquè tenir limitacions físiques en un entorn com aquest és el doble o el triple de problemàtic que en altres circumstàncies... La segona sorpresa és que el Pavan ja és capaç de menjar fruita triturada ell sol, saluda com els indis (porta les dues mans a la línia mitja i baixa el cap), i es mou molt més. En la resta de nens no hi ha hagut novetats...aixó és bona senyal.
Ara és el matí i he volgut posar el blog al dia abans d'anar a treballar. Aniré a esmorzar sola a la cantina, la Maura ja ha marxat a l'hospital general (hi va dos dies a la setmana a passar visita amb els pediatres) i la Martina avui és a Kaliandurg.
Ja he tornat a aterrisar a la feina, després d'aquest cap de setmana tant interessant. Com deiem amb la Clara hem sortit de la Índia "in vitro" que tenim a l'hospital, amb totes les comoditats i facilitats, i hem entrat més en contacte amb la Índia "in vivo"... i crec que hem aprofitat molt bé l'oportunitat.
Apa doncs, vaig per feina.
Molts petons, i gràcies!

El cap de setmana ha estat bonic i intens... no sé ni per on començar!!!

Divendres vam sortir de Bathallapalí d'hora direcció Kanekal. De camí vam parar a recollir a la Clara a Kaliandurg, la metge de familia amb la que teniem planificat tot el cap de setmana. L'hospital de Kanekal és similar al de Bathallapalí, més petit però amb un funcionament idèntic. Vam veure als nens infectats (en van venir poquets), vem anar a passar visita amb els adults infectats i després vem anar a veure a dos nens de la planta de pediatria que ens volien comentar, un amb una sospita de febre reumàtica i un desnutrit amb un estancament ponderal. Em va agradar perquè tot i que a Kanekal no hi ha pediatre, l'actitud que tenen amb els nens és molt bona, i es preocupen per a que les coses rutllin i per fer tot el possible. Espero que proper divendres hi torni a anar. Vam dinar allí amb els metges de l'hospital...la nostra estimadíssima taula dels mimats quedava lluny...van tenir la delicadesa de no preparar-nos menjar picant, però no teniem coberts (és molt tècnic, menjar arròs amb suc amb els dits!!) ni aigua envasada (vam decidir que era millor passar una mica de set...). Acabada la feina, vam sortir amb un cotxe de la fundació fins a Bellari, allí vam agafar un autobús que ens portaria a Hospet, on vam passar la primera nit. El trajecte, de tres hores, ens va costar 34 rúpies per persona, aproximadament mig euro!. La carretera era plena de forats i no podiem perdre la concentració, haviem d'estar pendents per fer un dolç aterrissatge al seient després de cada bot (no exagero, més d'una vegada ens vam aixecar com a mínim un pam i mig del seient!!). Quan vam arribar a Hospet ja era de nit, vam anar en Ricksaw a un hotel fantàstic que la Clara havia reservat. Allí vam sopar i esmorzar l'endemà, amb un ambient de força luxe, sobretot al menjador...en total: unes 700 rúpies entre les dues (uns 11-12 euros). Ja veieu que voltar per la Índia pel que sembla és econòmicament assequible, encara que ja us anireu adonant que fa falta paciència i ganes d'agafar-se les coses bé...

Al matí amb ricksaw vam arribar a Hampi. Vam anar-nos a instal.lar a la casa on haviem reservat, ens l'havien recomanat altres voluntaris de la fundació. És la casa d'una familia, no té format hotel sinó més aviat, casa d'acollida, et cedeixen una habitació i comparteixes bany, àpats i tertúlies amb ells. Al càrrec de la casa hi havia dos germans; el noi de 24 anys, i la noia de 18. Els pares eren fora perquè la germana era a l'hospital que acabava de tenir una nena, estaven tots especialment cofois... Vam voler anar aviat a visitar les runes. Hampi té dues parts, separades per un riu. En una part hi ha els temples més antics i més exhuberants, i a l'altre temples més aïllats però amb més activitat religiosa, actualment. Tot envoltat de palmeres de cocos, palmeres de plàtans, i milions de blocs de granit, no en grans parets sinó acúmuls de pedres enormes... Es veu que s'hi escala molt, a Hampi, en bloc, però ara no és època perquè hi fa massa calor. El primer dia el vam dedicar a visitar la part de temples antics, molt bonica, la veritat. Torres altes engalanades amb milions d'escultures, patis interiors, racons i més raconets... hi ha temples per donar i per vendre, diuen que per a fer una visita exhaustiva cal un mes! Em va agradar molt el fet que en alguns dels temples encara hi ha activitat religiosa i els visitants hindus hi fan les seves pregàries, això sempre fa una mica de pell de gallina. Em va cridar també l'atenció la multitut de turistes indis que hi ha a Hampi, i és que de blancs ben pocs... signe de que al país hi ha força gent benestant, que com nosaltres fa el turista durant els caps de setmana... Andra Pradesh (l'estat on vivim nosaltres) i especialment el districte d'Anantapur, a ulls de la resta de la Índia és un indret considerat rural i francament pobre...

A les 6 de la tarda, després d'haver suat la cansalada en totes les seves capes, i haver rematat el passeig amb quatre compres, vam arribar a la nostra casa "adoptiva". Als 5 minuts i sense avisar, una tempesta torrencial ens va refrescar una mica...i és que no vam tenir valor de dutxar-nos en la mena de banyera que tenien (no hi havia aigua corrent, només una banyera plena d'aigua portada del riu, feta de ciment, on no es veia el fons...i amb la oloreta que venia de la letrina, semblava que l'aigua fes pudor)... Vam sopar amb els dos germans, asseguts al terra d'una de les habitacións, a les fosques la major part del temps (la llum anava i venia...), vinga a xerrar i xerra, va estar molt bé...

A quarts de 10 ja vam claudicar i vam anar a la nostra habitació. Vam caure en rodó...fins que a la una de la nit aproximadament, un ratolí molt sociable va venir-me a conèixer, buscant un primer contacte amb una mossegadeta al quart dit del meu peu esquerre. Ni jo em puc imaginar la cara que vaig fer en aquell moment...ah!!!!!! A continuació em vaig momificar amb el llençol per a protegir-me, el tafaner encara era a l'habitació, sota el llit de la Clara... Al cap d'una horeta (jo amb els ulls com a taronges, evidentment), va anar a saludar a la Clara que va reaccionar alegrement de peus sobre el llit... uff...l'endemà vam riure molt recordant l'escena,...!! L'amable ratolinet aviat es va donar compte de que tres són multitut i enfocat per la llum del frontal va marxar de l'habitació per un forat de la paret...

Vull explicar bé el cap de setmana, però és tard i ja tinc molta son. A més, veig que ja porto moltes línies i potser algú ja s'ha adormit sobre el teclat... o sigui que farem tots plegats un descans i demà continuaré amb la crònica de l'aventura d'immersió a la Índia real, extrahospitalària i extra RDT.

Avui és la revetlla de Sant Joan, els que avui aniran de festa i es retrobaran em fan una miqueta d'enveja... espero que disfruteu molt!!!!!!!!

Bona nit, gràcies i molts petons!

Ha passat un dia més i per sort la moral està més alta que ahir, ens sentim més situades...
Aquests cassos tant impressionants que estem tenint no ens deixen gens indiferents, hi donem voltes i més voltes...i a estones ens sobrepassem. O sigui que abans de res, dir-vos que sento la crònica tant mèdica i amb tanta preocupació com la d'ahir.
Avui la veritat és que han passat força coses. Aquesta noia, de 19 anys (em sap greu confessar-ho, però té un nom tant difícil que no recordo...) no ha empitjorat en les darreres hores, i per curar-nos en salut hem començat tractament per a les dues opcions, per tuberculosi i toxoplasmosi (i corticoides pel tremendo edema que té). No és prudent deixar de tractar cap de les dues coses si no tenim el diagnòstic clar i menys si el que hi ha en joc són les neurones, que no es recuperen ni a la Índia ni enlloc del món. M'ha tranquilitzat arribar al matí i veure-la somrient i saludant des del llit, ahir em vaig passar de pessimista...
Al Pavan li hem fet la primera de les puncions amb una gran sorpresa...serà la última perquè no li sobra tant líquid cefalorraquidi com ens pensavem (ha sortit a pressió normal, concretament 6 cm d'aigua!!). Ell ha estat tranquil i no hem tingut la sensació de fer-li gaire mal. Han vingut el reste de metges indis a veure com mesuravem la pressió del líquid, la veritat és que amb la Maura hem fet una autèntica "performance" (ha punxat la Maura i ho ha fet mooolt bé). El Pavan cada dia fa més coses, ahir va agafar un got d'aigua i se'l va posar ell sol a la boca i en va fer un glop, tot solet. Tant de bò que continués sempre avançant com ara, tot i que veient la seva ressonància ens costa molt pensar que serà el nen que era abans...
Més coses: l'Amajan ha marxat d'alta, no curada ni molt menys perquè té els pulmons, el fetge, la melsa i el cor afectat per la infecció, i a més està força desnutrida. La familia no podia més i hem decidit de donar-li l'alta i vindrà cada setmana, de moment, a visita. Ens ha fet molta pena perquè l'Amajan, tot i que té sempre un mal humor impressionant i és molt "senyoreta", se'ns ha anat fent cada dia més entranyable. Aquests dies ha estat força bé, ja comença a fer galtones... per a que us la imagineu, és una nena el màxim de prima que es pot estar, amb la mirada viva i una panxa enorme, impressionant. La seva germana, la Salma, que té 10 anys és qui en té cura, crec que ja us ho havia explicat, és una nena molt valenta i treballadora, que ha portat molt caliu aquests dies a l'hospital, i la trobarem a faltar. La Martina ha plorat com una magdalena...(i les altres hem plorat potser una mica per dintre....).
El Shiva, el nen orfe que està ingressat per què té tuberculosi, l'hem agut de canviar d'habitació, ara ja no està a pediatria, està a la secció de tuberculosos (una habitació plena d'adults caquèctics, enllitats i tossint) perquè podria contagiar als altres nens. La veritat és que els nens amb tuberculosi en teoria són molt menys contagiosos que els adults, però poden ser-ho, i és coherent que no estigui amb els altres nens. Ens ha fet força llàstima, el que necessita aquest nen és jugar amb els altres, moviment, estímuls... somriu a la més mínima interacció!! Però hem de ser correctes i fer les coses com cal, hem de protegir a la resta de nens que per tenir la infecció per VIH estàn amb les defenses molt debilidades. Com que és orfe, ens hem posat en contacte amb serveis socials i si tot va bé quan marxi d'alta no tornarà a l'hotel on treballava, sinó que anirà a un centre per orfes on li proporcionaran menjar, roba, companyia... i una escola!!!! Seria fabulós...
Hem plegat una mica tard de l'hospital, tot i que sabiem que quedava poca estona de claror hem anat a caminar cap a fora del recinte, a un poblet que hi ha aprop... ens hem quedat amb ganes de tornar-hi un dia amb més calma, a plena llum del dia perquè és molt autèntic, és la mostra de la vida real, de la quotidianitat dels nostres pacients i de les seves families. Una mica de bestiar al voltant de les cases, camps, cases baixes, el pou, la font, el temple... Hem tornat ja de nit. No hi havia claror per a fer fotos...llàstima!
Demà he de matinar perquè marxo jo sola cap a Kanekal, un poble que hi ha a unes dues hores d'aquí, on hi ha un petit hospital sense pediatre. Se suposa que he de veure els nens amb VIH que vinguin a control i també donar un cop de mà amb els pacients pediatrics que tinguin ingressats o que vinguin a consultes. El dia de demà serà una autèntica caixa de sorpreses. A la tarda ja he quedat amb la Clara, que habitualment està a Kaliandurg (un altre poble situat entre Bathallapalí i Kanekal). Ella també ha d'anar a passar visita a Kanekal i després marxarem plegades de cap de setmana cap a Hampi. Dissabte, doncs, m'agafo el dia de festa i tindré un cap de setmana de 48h, impressionant! La Maura es quedarà al càrrec dels nens de Bathallapalí, està més que preparadíssima...
Hampi és un poble on hi ha temples hindus molt antics...i a més moltes parets per escalar, sé d'alguns que els encantaria estar a la meva pell aquest cap de setmana....
No crec que tingui temps per a escriure en el blog durant aquests dies, ja us anirà bé una mica de festa perquè com més va més m'empatollo!!!
Molts petons per tots, i moltes gràcies.

Pels que siguin metges....què opineu??? Mulleu-vos!!!!

És tard i fins ara hem estant rumiant què és el que hem de fer amb els nens...els cassos que tenim són complicats i no ens movem amb gens d'agilitat. Ara tot em sembla molt difícil, tot em planteja dubtes i tinc poques explicacions científiques... suposo que és el cansament. Ens ha arribat el TAC cranial d'una nena, la que ahir vaig explicar que estava recentment diagnosticada de VIH. Té clínica neurològica focal de tipus motor, clara i des de fa uns dos mesos, insidiosa. Els radiòlegs han informat el TAC com a tuberculomes múltiples (tuberculosi), però a nosaltres pel que hem estudiat i pel que hem estat consultant avui a llibres, ens sembla més un altre tipus d'infecció (toxoplasmosi), o sigui que tenim una noia guapíssima, de 19 anys, amb neurones patint una infecció, amb dubtes diagnòstics i amb la farmàcia tancada fins demà (pel que ara ja no podem començar cap tractament, ni per una cosa ni per l'altre, fins demà). Com hem d'anar dormir tranquil.lament?
Hem demanat ajuda a la Clàudia (la tenim ben aclaparada, crec) i demà ho comentarem amb altres metges de l'hospital, però no podem endarrerir massa el diagnòstic, cal actuar aviat!!
Sigui com sigui, el cas és molt interessant, com la major part dels malalts que veiem aquí... Alguns estan en fases avançades de la malaltia i tenen manifestacions clíniques que nosaltres només hem llegit als llibres... a casa nostra la infecció per VIH amb els medicaments que hi ha ara és una malaltia crònica, per la que cal prendre medicació durant pràcticament tota la vida, amb els seus efectes secundaris, evidentment, però no és tant aparatosa com el que estem veient aquí.
El Reddeja avui ha estat millor, cada cop em sembla més que el problema que ha tingut és per la medicació, o sigui que mai més abacavir...i què li donarem?? Quan jo vaig arribar aquest nen ja estava ingressat per un altre tema, i li vam donar l'alta el segon o tercer dia i va marxar feliç com unes pasques. Va tornar ahir amb febre i amb molt mala cara... però avui ja estava més eixerit i anava dient que "nopi ledu" (no em fa mal).
A part d'aquests maldecaps científics, que comprendreu que són ferragosos, tot continua bé. La novetat d'avui és que ha fet un bon xàfec i ha ben refrescat, s'ha posat bé. Ens hem fet una deliciosa verdura per sopar i pa amb embotits d'importació, boníssims!
En fi, intentarem descansar. Espero que tot vagi bé.
Molts petons per tots i gràcies.

Dimarts, avui fa dues setmanes que vaig marxar de casa.
Ha sigut un dia amb força moviment, estimulant. Tenim la planta plena (7 llits), avui hem ingressat a dos pacients. Una noia gran recentment diagnosticada que hem d'acabar d'estudiar i un noiet menut, el Reddaya, que té un virus força resistent (el tractament administrat de forma inconstant ha enfortit al virus). Ja està fent el tractament de segona línia (la varietat de fàrmacs aquí no és massa gran...), i ara sembla que té efectes secundaris d'aquests fàrmacs pel que potser els haurem de tornar a canviar...i se'ns acaben les opcions!! L'accés a aquests medicaments a la Índia és acceptable, perquè és dels pocs països no rics que és productor d'antirretrovirals. Hi ha 5 o 6 companyies farmacèutiques que en produeixen, cosa que facilita les coses en comparació amb altres països en situació semblant. Tot i així, la varietat és poca, tenim eines però en els cassos desafortunats poden no ser suficients...
La nostra hipòtesi sobre el Pavan i la necessitat de la vàlvula de derivació s'ha confirmat, la Clàudia ho ha vist claríssim. La única cosa que podem oferir-li per descomprimir el seu cervell ple de seqüeles és fer-li puncions lumbars periòdiques, així les seves neurones podran respirar més tranquil.les. Ens tocarà fer-li mal i incomodar-lo de forma regular, i encara que sabem que és pel seu bé, estem una mica trasbalsades. Però certament és el que s'ha de fer i així es farà.
Ara fa una estoneta, amb la Maura ens hem arribat al CS center per a modificar les indicacions mèdiques del Reddaya. Hem arribat allí a les 9 en punt, tothom ja estava sopat. Hi ha un televisor en un dels porxos, que està encès cada dia de 6 a 9 del vespre. Just quan arribavem nosaltres els han tancat la TV, i tots els nens (alguns amb més mandra que altres) han anat cap al seu llit a dormir. Hem intentat no esverar-los massa, els hi hem desitjat "sweet and colorful dreams" com ells diuen... la veritat és que son entranyables.
Els dies passen ràpids. A estones ens costa posar distància entre nosaltres i l'hospital, sobretot quan hi ha nens que ens preocupen. Molt sovint, potser massa, la nostra emotivitat a aquesta hora del dia, el balanç de tot plegat, està molt lligat a com estan als nens o a les perspectives que tenim per ells. M'adono que això a casa no passa tant perquè en el camí de la feina a casa, en el recorregut mental que fem des de que ens treiem el fonendo fins que seiem a taula per sopar hi ha mil distraccions i mil altres factors estressants. Els contextos són tant diferents que evidentment les vivències també han de ser-ho, oi?
Ara entra la Martina cridant a casa, segur que ha vist alguna cuca que li ha fet impressió. La Maura li deu estar dient que no la mati, pobreta, si de cas que la faci fora amablement. Ja son aquí, evidentment ho he encertat!! És una escena habitual en la nostra vida quotidiana, aquí hi ha una densitat de cuques impressionant!!!
Apa, vaig a dormir. Llegiré una estoneta...
Mil petons, i gràcies!

Dilluns de sant tornem-hi, ben portat.
Al matí era autèntica impaciència per veure com estava la tropa, i hem estat fora només 24h!!
Continua l'ambient familiar, els nens continuen prou bé. L'arribada a la Pediatric Ward com ells diuen, és una alegria sempre. Tots ens observen mentre deixem la bossa, ens penjem els fonendos i ens omplim les butxaques amb els nostres llibres de xuletes i les calculadores... Directament hem començat pel Pavan, necessitavem veure el resultat de la ressonància. Ha passat bon cap de setmana, cada dia està més tranquil i fa més coses, la familia està animada. El resultat de la ressonància no ens ha agradat massa, perquè sembla que comença a tenir una hidrocefàlia com a seqüela de la meningitis. Això a casa nostra creiem que seria tributari de col.locar una vàlvula ventriculoperitoneal, però aquí això no serà possible. Hem fotografiat les fotos de la ressonància i les enviarem a la Clàudia a veure què opina. Hi hem estat rumiant tot el dia...pobret. La qüestió és que neurològicament va progressant, però vaja... a veure què opinen els més experts.
Per a que vejeu com entenen ells la malaltia... avui un auxiliar ens ha vingut a buscar tot acalorat. Ha dit que al Pavan li convenia rentar-li els cabells i potser fins i tot tallar-los-hi, però abans de fer res ens ho han volgut consultar no fós cas que això afectés el seu cervell! Amb tanta naturalitat com hem pogut els hem dit que no interferia per res...
Els altres nens "estrella", l'Amajan i el Lexmi Reddy estan millor que la setmana passada, menys mal.
Tenim un nen nou, que es diu Shiva, recentment diagnosticat d'infecció per VIH. Té 12 anys, és orfe i treballa en un hotel. Un company de feina, com que té tos des de fa dies, el va portar a l'hospital. L'hem ingressat perquè probablement caldrà començar tractaments i hem de fer-li vàries proves. Està prim com un bastó (com pràcticament tots els pacients del CS Center), però té uns ulls més que vius. Ens rep amb uns somriures impressionants, cofoi de tenir una camisa nova flamant que dónen a tots els nens que ingressen (com el pijama de l'hospital, de ratlles, molt macos). Quan l'explorem està content com unes castanyoles, i és que probablement no ha rebut massa carícies ni massa somriures. Estem acostumats a auscultar i a tocar moltes panxes, però normalment rebem una sensació de por, d'incomoditat o si més no una mica de nerviosisme... però amb la Maura hem tingut una sensació de gratitud especial. Estem intentant contactar amb serveis socials per veure si podem oferir-li alguna altra ajuda.
Després de treballar la Martina ha començat una nova activitat: ha fet una hora de classe de castellà amb el Dr. Alex, el director mèdic de l'hospital, que té un interès impressionant. Ha marxat amb tot apuntat i rumiant constantment paraules i més paraules. Demà hi tornaran... la veritat és que dóna gust un alumne amb tanta inquietut!!!
Ara hem sopat, hem posat musiqueta relaxant i un incens. Aquest matí ens han vingut a netejar la casa, que ja convenia, i és que en aquest oasi al mig de la índia més pobra, hi ha un o varis treballadors per a cada cosa. Avui llençols nets, tovalloles netes...estem bé, a Bathallapalí.
Apa, a descansar! Molt bona nit, petons i gràcies.

BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Mini-recull fotogràfic del cap de setmana: La Maura al racó d'internet, casa nostra per fora, la presència del Vicenç i l'Ann Ferrer a tots els racons de l'hospital, un carrer tranquil d'Anantapur, imatges de les coves, dels temples i de l'enorme estatua de buda que hi ha fora les coves.

Quines vacances que m'he agafat!!
Vam marxar dissabte a la tarda de "colònies" a l'oficina central i vam tornar ahir al vespre...tenia tanta son que vaig aplaçar el blog fins avui al matí. Ara són ls 8 i aviat tornarem cap a l'hospital. Com deu haver anat el cap de setmana? Arribarà el resultat de la ressonància del Pavan? Hi haurà alguna novetat?
El cap de setmana ha estat prou bé. Hem descansat molt. Vam sopar a la cantina d'allí, amb altres voluntaris, i vam anar a dormir d'hora, tothom estava força cansat. Diumenge al matí vam marxar d'excursió nosaltres tres i la Clara, una metge de familia de Reus però que viu a Mallorca i que està uns mesos treballant a l'hospital de Kaliandurg. Vam anar a unes coves (Bellum caves) que hi ha prop d'un poble anomenat Tripatty, a unes 2h d'Anantapur. Vam anar com unes reines, en un taxi. Les coves són maques, de granit i força ben arreglades, amb llums, escales, branes, etc... vam anar amb un guia que ens va explicar amb molt entusiasme el recorregut, llàstima que ens costés entendre el seu anglès atelugat. Després de la cova vam anar al poble a visitar dos temples hinduistes, clar, força bonics però pràcticament deserts. Moltes columnes amb moltes figuretes gravades, infinitat de déus i de representacións impossibles per nosaltres d'identificar. S'hi està bé, en aquests temples, vas descalç per allí buscant detallets, observant a la gent que hi ha i fent volar la imaginació davant de les restes de flors, menjars i les estatues pintades durant les pregàries...
Vam arribar a a l'Oficina central a quarts de 7, vam sopar d'hora (no haviem dinat) i vam tornar cap a Batallaphalí...
El cap de setmana quan té només un dia de festa passa especialment ràpid, però no em sap greu. El proper possiblement faré una escapada amb la Clara de dissabte i diumenge, em semblarà que me n'he anat a la lluna!!!
Bé, potser que em posi en marxa, que si no farem tard.
Molts petons i gràcies.

M'acaben de picar tres mosquits i tinc molta picor!!! Grrrrrrr!!!!
Hem sortit a fora a prendre la fresqueta dels vents monzons i concretament han estat tres els reconsagrats mosquits que m'han atacat! En fi, dies enrere pràcticament no n'hi havia, o sigui que començarem la disciplina sistemàtica i olorosa dels repelents d'insectes....
Tot bé per Bathallapali, els nens estàn bé, prou bé dintre del que cap. Demà al Pavan li faràn una ressonància magnètica...si si, una ressonància magnètica!!! És una mica complicat perquè ha de sortir a les 4 del matí amb l'ambulància de l'hospital per ser a lloc a les 8 del matí. Serà tota una odissea, sort que ja porta uns dies una mica eixerit, jo crec que ho portarà bé...
A consultes no han vingut massa nens, amb la Maura ens hem engarristat a continuar una base de dades on recollim tota la informació dels nens, per saber com estan funcionant les coses, més enllà de la nostra impressió en el dia a dia. Tenim molta feina, però estem convençudes que valdrà la pena...i és que això també forma part de la medicina, comprovar què és el que es fa, i si es fa bé o no, si funciona...Passaran per les nostres mans les històries clíniques de tots els nens infectats que es controlen a l'hospital...cap a 300!, així continuem aprenent coses de la malaltia encara que no tinguem els nens al davant. Algun no va massa bé, però per ara jo tinc la impressió de que la majoria sí que van bé. És fantàstic registrar un resultat d'una càrrega viral indetectable (vol dir que el virus està tant atenuat que ni es detecta a la sang) que indica un èxit rotund del tractament!! Ara, els que hagin revisat històries clíniques, ja sabeu lo embolicat que pot resultar moltes vegades...imagineu-vos-ho en anglès, amb lletres diferents i confuses i sovint amb "trames argumentals" totalment inconnexes...
Ara ja anirem a dormir, estem cansades...
Avui és divendres però no ens desinflem de la mateixa manera que ens desinflem a casa quan per fi arriba divendres... perquè aquí dissabte és tant laboral com dimecres...però ho portem molt bé. Demà dissabte anirem a dormir a l'oficina Central de la Fundació perquè hem quedat amb les voluntàries d'allí per fer alguna cosa plegades el diumenge. Em vé força de gust anar entrant a la vida extrahospitalària d'aquest racó de la Índia més rural i més pobre... O sigui que no sé si demà em vagarà d'escriure una estona al blog, però vaja, serà compensat amb un recull fotogràfic (espero) de l'aventura del cap de setmana!!!
Molts petons per tots, i gràcies.

Fa força dies que no tenim nous ingressos a l'hospital, la veritat és que ja comença a haver-hi un ambient com familiar, cada dia les mateixes cares, la única cosa que canvia és el torn d'enfermeria!! Tots van bé, i avui per sort el Pavan ha estrenat cadira, és així ortopèdica, calculadíssima a mida i s'hi està sense remugar i sense barallar-s'hi gaire... la pena és que no té rodes. És una cadira sense rodes!! Es el que exclamava l'avi mentre arribava de l'ortopèdia amb el botí...No el podrem passejar gaire per ara, però almenys el podrem tenir assegut més estona i evitarem que se li llaguin les caderes, i a més en estar incorporat estarà més estimulat, més en contacte amb tot. La resta de la tropa bé.
Ara estic rebentadíssima (segur que el blog és la última cosa que faig avui!), perquè a la tarda hem anat a Anantapur una altra vegada, a comprar quatre coses que necessitavem (xampú, llet en tetrabrik i de vaca, aquí la llet habitualment és de búfala!, cereals, sopes de sobre... autèntiques delicatessens!), i després de dos autobusos i 3 rickshaws, hem arribat a casa ben empolsinades. Teniem pensat preparar-nos alguna cosa de sopar aquí, però ha resultat que a la cantina ens n'havien preparat. Resulta que aquesta tarda hi ha hagut una celebració especial (i a nosaltres ningú no ens havia avisat!!!) per acomiadar a dos cirurgians de València que s'han estat aquí una setmana aproximadament hi han operat a 69 pacients de cirurgies colo-rectals complicades, una autèntica marató!!! Ens hem perdut l'esdeveniment però almenys hem arribat a la manduca, que era ben bona!!
I res, ara cap a descansar... espero passar millor nit que l'anterior, no em vaig posar els taps a les orelles i vaig despertar-me mil vegades, no sabeu la de sorolls que s'arriben a sentir a la matinada, ja no només els grills, s'hi afegeixen bocines de cotxes de tres mil tipus diferents, el soroll dels cotxes, música molt forta (a vegades no sé si somnio música o si és de veritat!)...en fi, que crec que en aquest entorn és millor anar dormir d'hora i llevar-se d'hora....
Vinga, bona nit, molts petons i gràcies!

Res, no me n'he sortit de penjar l'album de fotos. Espero que els tècnics em dónin un cop de mà... Mentrestant...la Salma enfeinada, la Martina fent gimnàstica al Pavan, la Maura i jo sopant, i el Vicenç Ferrer amb la seva secretària.

Uff!!!
Em pensava que avui ja no podia escriure res... la veritat és que l'ordinador m'ha estat fent força el ruc...i em costava entrar al blog. Per fi ja hi sóc. Volia penjar unes fotos i el programa que ho fa se'm penjava contínuament, després ho tornaré a provar. Si no me'n surto hauré de demanar socors al suport tècnic (Josep Rovira, com sempre), perquè si no no podré fer una birgueria que teniem preparada.
Apa, doncs el que toca...explicar com ha anat avui... El millor moment del dia ha estat quan hem aconseguit que el Pavan ens digués adéu amb la mà quan marxavem de l'hospital, cada dia està més despert i fa més coses, ... però encara no hem rebut la cadira. Els altres continuen prou bé. Tenim una altra petitona, l'Amajan, que ara té tres anyets i és un secanallet, amb una panxa distesíssima com un globus. Pel mateix virus se li ha fet el fetge i la melsa molt grans i a més s'ha desnutrit i té un problema respiratori...un compendi, pobrissona!. Li pesa tant la panxa i té tants pocs músculs que tot i que té tres anys, no pot caminar. Avui mentre estavem al pati de l'hospital fent coses i ella estava distreta, la Martina i el pare de la nena l'han agafat un per banda i l'han fet caminar ben bé 2-3 metres de distància!! Ella coordina bé els moviments i pot fer-ho, tot és qüestió de força. Està tant dèbil que després del gran esforç rebufava força. La Martina gairebé plora de l'alegria, perquè ha estat moltes estones fent-li gimnàstica i treballant amb ella. Farmacèutica però ja veieu que fa una mica de tot!!
I què feiem al pati? Doncs precisament la Salma, la germana de l'Amajan, que té 10 anys, ens ha fet tatuatges de Henna a la mà. A Bathallapalí mateix ha comprat unes paperines plenes de la pasta de henna i ens ha anat dibuixant sanefes i floretes a una mà, per davant i per darrera. A la Maura i a la Martina també els hi ha ben tenyit les ungles!! Els hi durarà temps! Jo per sort encara tinc les ungles del color habitual... Aquesta pasta es posa i s'ha de deixar eixugar durant 30 minuts i després remullar-ho una mica i tornar-ho a deixar eixugar durant 1 o 2 hores més. Es veu que si es fa aquesta remullada amb aigua amb sucre, el tiny queda de color més marró fosc. A nosaltres ens ha quedat força ataronjat, finalment. Resulta força extrany, jo cada com que em miro la mà esquerre m'espanto perquè és com si estigués bruta o plena de fils, però no...és la henna... La Salma estava tant cofoia mentre ens ho posava!!! Ens deia: Madam aquí, Madam allà... li ha encantat ser la reina de la henna!. Són una familia musulmana, res excepcional a la índia. Són vàries germanes, l'Amajan la més petita i la única infectada, i un germà. La Salma no va a l'escola perquè aquí els musulmans consideren que per les nenes no és necessari, i es dedica a fer-li de mare a l'Amajan. S'ocupa dels medicaments, de la roba, de calmar-la, ens explica ella com ha passat la nit, si té més tos, si té diarrea... i només té 10 anys. Al principi de l'ingrés pràcticament no parlava anglès, i és espectacular veure com dia rera dia va ampliant el seu vocabulari, a part que té una capacitat de comunicació no verbal impressionant. Ens ha encantat passar amb ella la tarda, segur que demà quan ens vegi arribar amb la seva emprempta a les nostres mans n'estarà orgullosíssima.
Cada dia començo a escriure el blog i penso que no sé si tindré prou coses interessants per explicar...i ja veieu que arrenco i m'empatollo de mala manera!! I és que vaig repassant i m'adono de que el dia ha tingut mil moments. Potser no cal ser aquí per a que això passi. Potser el dia a dia de casa també té aquest punt de sorpresa i no ens aturem per adonar-nos-en...
Vaig a reintentar penjar les fotos.
Molt bona nit, petons, i gràcies a tots!

Els dies passen ràpid.
Dia força estàndard durant el matí, amb un "passe de visita" ple de "bon rotllo" sobretot per dues coses. Una que el Lexmi Reddy està autènticament com una flor, riu, menja, camina i fa molt bona cara. Una altra, que hem aconseguit que un fisioterapeuta del general hospital faci una valoració al Pavan, el nen de la meningitis i que està neurològicament molt tocat. Ha sigut molt tendre amb ell i amb la seva familia. La seva valoració ha sigut: com que no té músculs, per ara no necessita gaires massatges (i és que realment no té músculs, és la pell i l'òs), simplement mantenir les articulacions mòbils. Per ara li faran una cadira de rodes a mida per a que pugui estar assegut més còmode (té molt poca força al tronc), i dit i fet, als 15 minuts ja estava carregat a l'ambulància, marxant cap al taller d'ortopèdia on li construiran la seva cadira. Ho he trobat fantàstic, la veritat és que el pobre Pavan necessita molt suport d'aquest tipus. A part, continuem donant-li els menjars més calòrics i proteics que podem per la sonda, a veure si comença a tenir "xixa"... Avui hem tingut una conversa amb els seus avis, ha estat dur, els que sou metges ja sabeu el què és parlar de pronòstics neurològics. Ho han entès i només ens demanavem que féssim tot el que puguéssim. Evidentment! Però no deixem de tenir la sensació que la medicina no arriba tant lluny com voldriem...
La consulta no ha estat massa col.lapsada. M'impressiona veure el bé que es prenen la medicació i com segueixen el tractament i les proves els pacients i les seves families. Vénen de molt lluny, tenen poca educació i una vida amb circustàncies difícils... Les mares venen totes engalanadíssimes amb els seus saris, arrecades, flors al cap, braçalets als peus i anells als dits dels peus...però totes estan infectades!! Totes!! Algunes ténen aspecte malaltís, altres gens. Se les veu mares valentes i treballadores, que arrosseguen la càrrega de la seva malaltia, la dels seus fills i molts cops les dels seus marits... També hi ha una part dels nens que venen amb els avis, altres familiars o coneguts perquè són orfes. Avui mateix hem conegut a un nou pacient, que consulta per primera vegada als 10 anys. Els seus pares van morir fa anys, probablement pel VIH, i ell treballa en un hotel. L'ha portat un noi d'uns 20 anys que també treballa a l'hotel amb ell. En fi...no és fàcil entendre, acceptar i tirar endavant amb aquesta malaltia quan el suport del seu entorn és inexistent. I no es queixen.
A mitja tarda, després de la feina, hem tornat a anar a Anantapur, a la Main Office (com ells diuen) del RDT (Rural Trust Development), que és el nom del projecte de la Fundació. La Martina s'ha reunit amb la Sister Ann, la dona del Vicenç Ferrer, havien de parlar de temes de la farmàcia, i mentrestant la Maura i jo hem aclarit unes coses de paperassa. De cop i volta apareix el Vicenç Ferrer a la oficina, pura imatge de vellesa. Està molt prim, té aspecte de fragilitat, però uns ulls oberts com dues taronjes. Ha vingut de seguida a preguntar-nos qui érem i a què ens dedicavem, tota l'estona somrient. Camina lent i amb bastó, però no para d'escoltar i preguntar coses. Fa bromes, riu, i de tant en tant fa algun comentari filosòfic sobre el bé i el mal, déu i el dimoni, que et deixa garratibat! La sensació és de que quina llàstima no haver-lo conegut en la seva època d'esplendor, amb tota la seva energia...però té una vellesa (crec que 88 anys) feliç i dolça.
A davant mateix de la office ens ha arreplegat el bus, 12 rúpies (61 rúpies és un euro) i ara hem arribat a casa. La veritat és que convé una dutxeta perquè tornar d'Anantapur significa tornar empolsinat i enganxatós...
Apa, doncs a la galleda i el tupí!!
Molts petons per tots, i gràcies!

Perdoneu, ahir diumenge vaig fer festa del blog...

Mmmm...tornem a diumenge al matí: Evidentment el primer de tot, anar a veure el Laxmi Reddy, que per sort estava millor que el dia anterior. La veritat és que els metges de guàrdia van ser molt diligents i van fer tot el que calia, i al matí ja anava millorant. Una lliçó de confiança cap a ells... Vam poder-lo tornar al centre de VIH (CS Center), que està separat del General Hospital (com ells diuen), l'haviem hagut de traslladar perquè al CS center no hi ha ni radiologia ni cirurgians de guàrdia. Cada dia ha estat millor, avui ja feia força bona cara, tot i que la seva malaltia, en estar tant immunodeprimit, es comporta d'una forma una mica incomprensible... Abans de marxar del CS center per fer el nostre dia de descans, vam trucar a la Clàudia Fortuny, la pediatra de St. Joan de Déu de Barcelona que porta els nens infectats de Barcelona, i que és ben bé una mama-padrina-tutora de tots els residents que hem estat allà i ens vam tranquil.litzar força perquè vam veure que en el fons no anàvem tant desencaminades. No sé si mai aconseguirà entrar al blog, però per si de cas des d'aquí li tornem a enviar un GRÀCIES enorme, per haver-nos facilitat aquesta aventura i per tot el suport que ens dóna. Més tranquil.les, després d'haver auscultat al Lexmi Reddy 15 vegades més, vem marxar totes tres cap a Anantapur, on hi ha la seu central de la Fundació. L'hospital és a Bathallapalí, un poble molt petit que està a uns 20 km d'Anantapur. El viatge amb bus és interessant, és millor seure cap enrera perquè si seus davant ets massa conscient de que tots els cotxes van pel mig de la carretera, i costa una mica relaxar-se i gaudir del paisatge (principalment alguns cultius i algunes palmeres, pràcticament cap casa entre els dos pobles). Vam arribar a la seu central i allí vam dinar, juntament amb altres voluntàries que porten uns mesos treballant allí. La veritat és que estàn totes entusiasmades, senyal de que la fundació té uns principis sòlids i projectes interessants i sostenibles. Una treballa en comunicació, una en arquitectura, una és mestra i l'altre és la secretària del Vicenç Ferrer, i la seva principal feina és escriure a l'ordinador el que ell dicta per a escriure el seu tercer llibre, i llegir-li la Bíblia a estones. Espero que demà a la tarda tornem a anar a la fundació i per fi pugui conèixer al Vicenç Ferrer en persona (i donar-li records dels que n'hi envien, clar) i a la seva dona, la sister Ann. Vam anar amb elles a fer una volta per Anantapur, no sabria ben bé com descriure aquesta ciutat...carrers asfaltats, amb cases baixes, algunes molt redecorades amb colors pastel que provoquen mareig, i altres de maques i altres francament pobres. Petites botigues i molta gent pels carrers. Autobusos, camions, bicicletes, rikshaws per totes bandes i evidentment tots tocant la bocina (és una disciplina molt habitual, és la forma que tenen d'avisar-se entre ells, així no han de mirar pels retrovisors...), has de caminar mirant a 15 llocs alhora: el terra per no xafar cap caca ni cap rata morta, als costats per a que no t'atropelli ningú, cap a l'altra banda per no xocar amb les cosetes que tenen penjades els botiguers i a sobre una mica més enllà per veure les cares de la gent, dels nens. Em va molestar una mica la sensació de causar sensació mentre passeges pel carrer, ahir hagués pagat milions de rúpies per ser transparent als seus ulls i veure com fan la seva vida amb normalitat i caminar per allí com una més. Vam comprar algunes flors i una tarja de telèfon indi, així estic més localitzable. Vam tornar de nou a l'autobús després de pendre un refresc amb les altres voluntàries a peu de carretera, ja tot em resultava una mica més familiar. Vam arribar a la nostra caseta de Bathallapalí, tot continuava en ordre, el Lexmi Reddy també...

Avui dilluns de nou i ha estat un dia bonic. Al matí els nens estaven prou bé, hem fet la consulta externa sense massa problemes, ja començo a notar que tinc més per mà les dosis d'antirretrovirals, les pautes, els efectes secundaris, la dinàmica de tot plegat...i és que la Maura m'ha fet un autèntic curset accelerat!! A més està bé perquè després de la feina repassem plegades els dubtes que hem tingut durant el dia, penso que aprendrem moltes coses. La Martina ha anat a Anantapur una altra vegada perquè està organitzant temes importants de la farmàcia, i ha tornat carregada de fruita i verdures del mercat d'Anantapur! Cocos, mangos, pastanagues, patates, cebes, tomàquets... cada vespre ens cuinem alguna cosa per sopar, avui la veritat és que ens costarà triar!!!

La vida aquí ja va prenent forma. Ja no tinc jet lag, ja em començo a atrevir a menjar una mica picant i ja em començo a acostumar a l'anglès amb accent telugu (que és la llengua principal d'aquesta zona)...i no ha passat ni una setmana!!!

Ja ha arribat el moment per donar mil gràcies als que llegiu el blog i als que envieu algun comentari, per mi és una aventura molt interessant. M'agrada compartir-ho amb com més gent millor, em sento francament afortunada!!! No és que estigui fent res de l'altre món, el meu paper aquí és prescindible i no es tracta de cap gran gesta, però m'agrada escriure una estona cada dia, així jo també m'adono cada dia del sorprenent que arriba ser el dia a dia a l'altra punta del món.

Doncs això, que moltes gràcies a tots, i petons!

Un dia més, el primer dia que realment estic patint per un nen...estreno sensació.
Un nen que per la infecció està a 0 de defenses, ha començat a posar-se pitjor, hem fet proves i canviat tractaments i ara queda veure cap a on tira. Fa patir, pobret. I la seva mare que està sempre amb ell. Ara està en mans de l'equip de metges Indis que estan de guàrdia, gairebé m'estimaria més estar jo mateixa de guàrdia al peu del canó. Molt educadament m'han suggerit que anéssim tranquil.les cap a casa i que no ens hi fiquéssim més... curiós, tot plegat.
Ja tinc ganes de que sigui demà al matí per veure com està. Aquí és molt diferent que estar de guàrdia quan estem a casa , perquè vius a dues passes de l'hospital i tens la sensació de ser-hi tot el temps. Costa marxar i desconnectar quan ets a casa, i a més no coneixes l'equip de guàrdia...
En fi... a part d'això... avui ha tornat la Martina, la farmacèutica, que ha marxat uns dies amb la seva mare de viatge a Chenai. Ens ha portat aire fresc! Està contenta de l'aventura. Hem estat xerrant durant la tarda, la veritat és que sent tres la casa està més plena. Demà tenim dia lliure, evidentment a primera hora anirem a veure al Lexmi Reddy a veure com està i després anirem a la seu central de la fundació, a Anantapur, que està a una mitja hora d'aquí. Serà sortir del recinte de l'hospital i establir un contacte diferent amb aquest poble. La Maura i la Martina diuen que un dia a Anantapur és totalment esgotador!! Ja veurem...
Petons i gràcies. Sento la crònica més pessimista d'avui...

Tercer dia, sembla una setmana!

Aquí tot és tant diferent que a més de kilòmetres sembla que hi hagi distància temporal...

Ja cada com més acostumada, però continuen sorprenent-me mil coses cada dia. Avui he descobert que no hi ha cap nen que porti bolquers. Sota la robeta no hi ha cap mena de protecció ni d'impermeable, i tot surt tal qual cap a la camilla, els braços de la mare, la bata del pediatre o el que es trobi pel camí. Les mares reaccionen amb una velocitat impressionant i amb una tovallola, o a vegades amb un dels extrems dels seus elegantíssims saris, eixugen la pixarada amb tota la naturalitat del món. I cap problema!!

Avui ha vingut poca gent a la consulta perquè es veu que hi havia una vaga de transports per protestar contra l'augment de preus dels carburants. Ja veieu que tampoc estic tant lluny de casa com em pensava... hem tingut una cinquena part de la feina d'ahir!. Probablement demà tindrem efecte rebot...qui sap.

Hem dinat a la taula dels mimats amb dos cirurgians de València que han arribat la passada matinada i despres de dormir una estoneta de res ja han operat a 7 pacients! Els esperen amb candeletes per a solucionar cassos complicats, s'estàn aquí uns 10 dies i operen a tort i a dret. Un d'ells porta anys venint, coneix com ha estat el creixement i l'evolució del projecte i n'és un autèntic entusiasta.

Ara hem estat buscant receptes per fer preparats hipernutritius pels nens desnutrits, demà farem si tot va bé la primera cata, a veure què tal. El Pavan, com que menja per sonda nasogàstrica i no nota els gustos no crec que ens posi massa problemes, però l'altra nena que està més desnutrida, l'Amajan, és marranota i tossuda com ella sola, i ens dirà que ens ho fiquem a on ens hi càpiga, la punyetera.

Avui s'ha girat molt vent i hi ha força núvols. Probablement no arribarem als litres que han caigut darrerament al Berguedà (tots us queixeu del mateix!! jaja!!), però fa tota la pinta de que farà un ruixadet. Anirà bé...

Vaig a donar un cop de mà a la Maura que està fent el sopar. Fem autèntiques filigranes però tot i que tenim pocs ingredients acabem fent uns àpats de conya!!

Gràcies per venir. Molts petons!

Segon dia a Bathalapallí...
Tot bé, mica en mica m'he anat trobant més aprop del funcionament de l'hospital i algunes cares ja em sonen una mica...ara, dels noms dels locals, NI UN!!! Són tremendament difícils, de pronunciar i de recordar, tots tenen com a mínim 15 lletres!!! Espero que mica en mica ja aniré desenvolupant habilitats... Sort que s'ho agafen amb paciencia!!
Aquest dies tenim la sala de pediatria (7 llits) plena, però per sort la major part estan bé (excepte el Pavan, però pobrissió va millorant). El Pavan és un nen de 14 anys que està infectat per VIH (com tots els que tenim a l'hospital), ha tingut una meningitis tuberculosa que l'ha deixat amb força seqüeles neurològiques, i ara necessita molt aliment i estimulació. Per sort comença a somriure i a moure's més espontàniament, i per sort té uns avis al costat que el cuiden persistentment i li fan gimnàstica, li posen cremes, es preocupen de que mengi... espero que continui l'evolució i que es vagi recuperant poc a poc, encara que serà molt llarg... Ara amb la Maura estem pensant com fer-ho per donar-li més calories i més proteïnes, perquè és un autèntic sac d'ossos.
A consultes han vingut força nens, perquè avui és un dels dos dies de cada més que es fan determinacions de càrrega viral (permet mesurar l'activitat de la infecció). La major part dels pacients vénen de força lluny, ells mesuren les distàncies segons les rúpies que costa l'autobús, o segons les hores, i n'hi ha que han de fer autèntiques maratons. Han de venir cada mes a recollir la medicació, i cumpleixen amb una rigurositat i una paciència impressionants, vistes les circumstàncies que tenen. Em despisten moltíssim, perquè per dir que sí amb el cap, el mouen lateralment com si diguéssin que no, però fent una filigrana extranya, uf...ho entenc tot al revés!!!!
Hem plegat tard a la tarda perquè ens voliem repassar amb deteniment els nens ingressats, hem arribat a la nostra gran casa i aviat farem el sopar. El cap em va a 3.000 per hora de tantes coses que vull pensar, dels nens, del que he de repassar de les pautes, de com podem nutrir-los millor, quines són les seves costums, com interpreten les malalties, com entenen l'atenció mèdica, quina és la millor forma de relacionar-nos amb ells.... mica en mica!
Encara no he fet massa fotos, espero que aviat ja tingui prou material per explicar-vos aquesta aventura també en imatges. Llàstima que no us puc enviar ni la calor, ni el gust del menjar ni les olors, ni el soroll dels grills!!!!!
Molts petons per tots, i gràcies.

Aterrissatge!

Primera comunicació des de la terra de la calor!!!

He arribat a primera hora del matí, ja m'esperaven a l'aeroport amb un cartellet (fantàstic!), i després d'un viatge trepidant a cops de bocina i mentre es feia de dia, hem arribat a Bathalapallí on hi ha l'hospital. He anat directament a la casa n6 que és on ens estem, he deixat les coses i he anat cap a l'hospital on hi havia la Maura com peix a l'aigua, passant visita amb un vestit indi, controlant la situació perfectament. Jo estava mig adormida, però preferia anar a veure l'hospital i els nens i descobrir aquesta nova realitat que estar-me a l'habitació imaginant-me-la!! Hi ha 8 llits de pediatria, avui tots plens, però els nens no estàn malament (excepte un). El ritme de la feina sembla agradable, la gent és pacient i no es respira gens de pressa. Totes les infermeres i personal de l'hospital m'han anat donant la benvinguda, molt agradables. Fins fa una setmana hi havia hagut una altra Núria aquí que si ha estat uns 10 mesos, o sigui que per tothom he passat a ser la "second Núria" o "Núria number two"!! He estat allà amb la Maura, mirant com ella feia feina i jo francament badava perquè no donava l'abast, entre el canvi d'horari i la tremenda novetat de tot... sort que el matí estava tranquil. Hem acabat la consulta i hem anat a dinar amb els metges d'adults, a la cafeteria de l'hospital. Ens tenen mimadíssims, als europeus, perquè ens fan tot de peroles no picants per a que puguem menjar alguna cosa, i a més a més ens posen forquilla (ells mengen amb els dits arròs amb coses indesxifrables, segurament picants) i aigua fresca de nevera i d'ampolla. Fantàstic.

He sucumbit a la migdiada, i després hem anat a conèixer el director mèdic de l'hospital, molt atent. Hem tornat a la casa, aquests dies hi serem la Maura i jo, la Martina (farmacèutica) ha anat a Madras uns dies amb la seva mare. Hem estat xerrant pels descosits fins que s'ha fet fosc, de com es funciona aquí, dels problemes de l'hospital, del dia a dia, del que podriem intentar fer,... crec que farem un molt bon equip perquè ens avenim. Ara he vingut aquí a l'ordinador, estic a l'habitació de la Martina que és on hi ha la connexió telefònica. Ja és negre nit i se senten grills. L'hospital es un recinte format per molts edificis, i amb moltes casetes on viu el personal. Està tot força net i ben cuidat, hi ha molt personal que treballa en el manteniment. La casa nostra tenim una habitació gran per cadascú, amb lavabo i dos llits. La dutxa és una galleda amb un tupí per tirar-te l'aigua per sobre, encara no m'he estrenat en la nova disciplina (ja va sent hora, per cert!). Ara ens farem el sopar amb la Maura i aviat a dormir, que demà ja sí que comença la feina de veritat. He obert el correu, i tenia els millors missatges del món.

Estic contenta d'haver vingut, i impacient per a coneixer tot això millor i poder començar a anar més "suelta". Serà una bona experiència, segur.

Molts petons per tothom, i gràcies a tots.

Arriba el moment....

Demà al matí ja estaré volant via Londres cap a Bangalore, 4 horetes de cotxe i ja seré a Anantapur, a la seu principal de la fundació Vicenç Ferrer. Arribo a les 4 del matí, o sigui que si tot va "on time" em plantaré a l'hospital a temps de passar visita!! Serà el dia més llarg de l'any!!!
Res, avui he fet una enviada general del link del blog a tothom... espero que us agradi. Jo aniré escrivint tant sovint com pugui, a veure si la xarxa de la índia em permet penjar-hi tot el que voldria!!!
Apa, gràcies per haver vingut a fer-me una estoneta de companyia!